El mal ve de dalt

Entrada anterior: Dia escolar de la no-violència i la pau

La democràcia  dels de dalt

“Hay personas que quieren acabar con la democracia” (Rajoy.). Aquesta frase pot significar: "la democràcia soc jo, Rajoy", o "la democràcia és el PP", o "la democràcia som els de dalt manant sobre els de sota", o "la democràcia és la desigualtat social i econòmica", o "la democràcia és l'explotació dels pobres pels rics", o "la democràcia és el govern dels mercats contra el poble", o "la democràcia és un sistema basat en les retallades, és a dir, en la mancança", o "la democràcia és fer lleis mordassa", o "la democràcia és la dictadura" (ja ho va dir el dictador Franco: la democràcia és la democràcia orgànica, la que surt dels òrgans...).

En aquest sentit Rajoy està encertat. Hi ha persones, entre les quals em trobe jo, que voldríem acabar amb qualsevol tipus de democràcia que responga a les definicions anteriors.

L'altre dia vaig oir a Albert Rivera en "La Sexta noche" que ell és partidari de sumar i no restar. Em sembla que es referia a Espanya-Catalunya, la unitat d'Espanya, i altres casos semblants. Vaig recordar que la suma de qualsevol conjunt d'elements requeria, quan jo era xicotet, que fossen homogenis. Precisament, però, el problema de Catalunya i Espanya són qüestions referents a l'homogeneitat. Catalunya es pensa i s'hi sent heterogènia respecte a Espanya. No és, crec jo, correcte fer homogenis Espanya i Catalunya, tot integrant Catalunya a Espanya per decret, per una llei, per una Constitució. Si jo sume pomes i taronges, tindré un nombre, però no sabré si eixe nombre és de pomes o de taronges, sinó de pomes-taronges, o de fruita. Aleshores tindrem la tendència a considerar homogenis els dos conjunts. Un estarà integrat a l'altre. Pensarem que els dos són pomes o els dos, taronges. I tindrem l'entrebanc de tractar, d'emagatzemar, de comercialitzar els dos fruits com si fossen el mateix, en perjudici d'un del dos, o dels dos. Vindran a comprar pomes i vendrem taronges, o viceversa. No es pot decidir per decret, constitucional o no, que les taronges són pomes. És una neciesa que qualsevol nen o nena, lliure de prejudicis imperialistes d'altres èpoques, comprendrà fàcilment. Les taronges no són pomes, ni viceversa. "España se rompe" o "Quieren romper España", deia aquell. Ni la fruita en general, ni la poma en particular es trenquen perquè les taronges no siguen pomes. A més a més: per què eixe interès per sumar elements heterogenis o eixa por de reconèixer diferent allò que és diferent? Constatem allò que és evident: les taronges i les pomes amb les seues diferents propietats són fruita. Però ni la taronja és poma ni la poma és taronja. Els catalans, els espanyols, els alemanys, els italians, els francesos són éssers humans. Però són éssers humans diferents. Sumem-los com éssers humans, que ja és important, però respectem allò que particularment són. Els francesos, els italians, els grecs no són espanyols. Però estem units amb ells per la categoria d'éssers humans. Podem relacionar-nos, dialogar, negociar de igual a igual, tenir ideals i empreses comunes, sense deixar de ser cada nacionalitat allò que és, amb un govern propi. Els catalans independents podrien unir-se als espanyols, de igual a igual, en una unitat més creativa. Seria una altra manera de sumar.

La unitat es fa de baix cap amunt, per voluntat popular. Sols el poble sap allò que ell és i el que ell vol. Ja és hora d'acabar amb el sistema en el qual tot ve de dalt. De dalt venen les pedregades, les ciclogènesis, els huracans, les pluges torrencials. Les naturals i les humanes. I així ens va. Ja és hora de canviar el sistema.

Els imperis estaven units per dalt. No seria millor una altra forma d'unió: la unió per baix, la unió decidida pel poble, per cada poble, la unió que respecta allò que cadascú és? Per a poder fer açò, cal deixar que el poble s'expresse lliurement (els espanyols en Espanya i els catalans en Catalunya), sense lleis trampa com les espanyoles. Ara s'ha expressat, per altres qüestions, el poble grec i, tot seguit, el firmament polític-econòmic celestial s'ha convertit en un Zeus tronador, en un Poseidó de les tempestes de la mar, en folles Mènades amenaçadores, en terribles Gòrgones criminals, en les Fúries o Erínies contra tots. El món, que estava bé (¿?) i feliç (¿?) als peus dels cavalls de Wals Street, l'Europa del Nord i els mercats, que el trepitjen sense compassió, ara, per culpa de Syriza, ha descomposat la pau celestial de l'elit econòmica, on s'està generant una ciclogènesi idem. El cel econòmic-polític ens amenaça amb ciclons, huracans devastadors, pedregades, sequeres. És possible que la lluna ens caiga damunt (o, potser, el sol?). El pecat grec és massa gros: la terra contra el cel. Com es pot igualar el que s'arrossega per terra amb el que vola, amo de les altures? Els mercats, la Troika, l'Europa del Nord, senyors aristocràtics d'aparent noble bressol, de fictícia intel.ligència sublime i voluntat hipòcritament pura, no toleraran que els cucs, bruts de terra, retallen els seus ingressos (com ells retallaven i encara retallen els del poble), ingressos que voldrien purs i sants, que pretenen merèixer per mèrit propi. La raça dels àngels, dirigits pel capità dels exèrcits econòmics celestials, Sant Miquel, ens llançarà definitivament a l'avern, on no tindrem més que plors i cruixits de dents. Quan jo, de menut, li demanava a mon pare uns dinerets per a anar al cine, mon pare repetia: "Creus que cauen del cel?" Aleshores es va iniciar en mi la consciencia que del cel no mai cauen diners. En tot cas, desgràcies.

En la portada d'un vell llibre titulat: "La Cartuja. San Bruno y sus hijos", hi ha una frase que podria ser una consigna dels nostres explotadors per a tenir-nos ensinistrats: "Siendo gusano del suelo aquí me nacieron alas para volar hasta el cielo". És a dir: solament arrossegant-nos per terra sacrificant-nos pel cel neoliberal de la Troika, podrem sortir de la crisi. Això és el que fins ara diuen Merkel, la Comissió europea, el FMI, Rajoy i altres partits de centre en Espanya. Si no imitem als grecs (en Espanya -Podemos- i altres paísos europeus), aleshores déu, el déu de l'economia, ens deixarà pujar al cel, aplegarem al final del túnel i "menjarem coquetes en mel".

En la mateixa època en què mon pare em repetia que els diners no quèien del cel, si algú deia quelcom que semblava inversemblant, dubtós, poc creïble, responíem: "Puja ací dalt i voràs a t'agüela". És açò el que cal dir-li ara a Rajoy, a Merkel, a la Troika i a tota la comparsa.

Puja ací dalt i voràs a t'agüela