dissabte, 8 de novembre del 2014

El futur té un cor antic

                   Entrada anterior: Serà necessària la independència per poder celebrar un referèndum?




Pronunciamiento de Martinez Campos en Sagunto

"El futuro tiene un corazón antiguo", diu Pablo Iglesias al llibre: "Disputar la democracia". És el títol d'un altre llibre, aquest de Carlo Levi, sobre un viatge a Rusia: "Il futuro ha un cuore antico". El significat que li dóna Pablo Iglesias és possible que no siga literalment el mateix que li dóna l'italià (no l'he llegit). El significat de l'us que jo en faig aquí tampoc pretén una fidelitat rigurosa ni a un ni a l'altre. És simplement una frase que em suggereix idees.

Pot significar que en Espanya, si més no, la política actual es desenvolupa, 'essencialment', com la de les acaballes del segle XIX i la del segle XX, mutatis mutandis. És a dir, des del "pronunciamiento" del general Martínez Campos, que acabà amb la Primera República espanyola i restaurà la monarquia borbònica, fins la proclamació de la Segona República, que acabà mitjansant un cop militar i una guerra, la de Franco (1936-1975), i, mort aquest, es restaurà altra vegada la monarquia borbònica, pel testament del dictador. Les guerres, aleshores i ara, es fan, o es recolzen, per interessos de l'elit econòmica. La política està dirigida, també, pels interessos de la classe dominant, que és la rica. Podríem dir que, pel que fa al cor dels dos períodes, el temps no passa, no transcorre. Hi ha canvi de persones, de formes de vida i d'avenços tècnics. Hi ha alguns canvis en la història dels fets, que podem llegir als llibres, canvis que em semblen superficials. Però, en essència, pel que respecta al cor dels esdeveniments, tot continua com abans, en un present etern, com si estiguérem en l'eternitat de l'infern. Ara hi ha bipartidisme (PP-PSOE), com aleshores (conservadors-liberals); hi ha els cacics de sempre, però amb una altre nom i una altra manera d'actuar. La corrupció és la mateixa: un tractament privilegiat als poders econòmics que s'amaguen darrere dels polítics, els quals van fent-se rics, o incrementant la riquesa que ja tenien, gràcies a la pirateria encoberta. Hi ha, però, quelcom nou, un canvi per a que tot seguisca igual: el liberalisme capitalista, que triomfava en l'interior de les nacions, s'ha convertit en neoliberalisme internacional. L'internacionalisme obrer té ara l'explotador adequat: el neoliberalisme internacional desregulat, descontrolat, espargit pertot arreu. A la pobresa de sempre, ara universalitzada, correspon un explotador globalitzat. La lluita de classes nacional continua a nivell internacional i el capital internacional (el neoliberalisme) l'està guanyant, com diu Warren Buffet:


Hi ha petits canvis que aparentment no afecten a l'estructura essencial: ara tenim (o tenen) televisió, cine, Internet, xarxes socials, més cotxes, més aeronaus i més transatlàntics, més tancs de guerra i drons destructors, etc., etc. "Per menjar-vos millor", diria el llop etern de caputxeta vermella, el llop del cor antic, el llop que ara es transfigura en els poders bancaris, amagats darrere dels polítics, en els experts economistes amb les seues lleis immodificables, en el FMI, en el Banc Central Europeu, en la Troika, en la Comissió europea; amagat, també, darrere dels mitjans de comunicació per menjar el coco del poble; amagat darrere de les guerres, necessàries per augmentar els beneficis de les fàbriques d'armament o de les empreses petrolíferes (nacionals, europees o americanes). En fi, la pobresa (el cor antic), que fa rics als de sempre, ara es diu crisi. I per a superar la crisi ens convencen que cal augmentar la pobresa. Sortirem de la crisi empobrim-nos i perdent drets. En aquest sentit el temps no transcorre, com no transcorre per als dogmes religiosos i per als dogmes econòmics, car es tenen per veritats immutables. Canvia açò o allò, però sempre els rics guanyen i el pobres perden. Els rics guanyen i controlen la política, gràcies a la qual roben als pobres, mentre que aquests la suporten i la sostenen. Sense pobres sembla que no hi pot haver rics; sempre ha estat així. És el cor antic del futur que ara és present i demà serà futur. A no ser que...

Continue: els autors de les lleis contravenen les mateixes lleis que fan per a tots. No són capaços de promulgar privilegis a la llum del dia, com feien els senyors de l'antic règim, com corresponia als 'éssers superiors' que volien ser. Promulgaven lleis per al poble i lleis privades per a ells (es deien privilegis). Apleguen, però, les dues Restauracions borbòniques a Espanya (al segle XIX i al segle XX) i, tot seguit, els polítics d'aquests règims es maquillen amb cosmètics d'aparença democràtica, Constitució inclosa. Són cucs amagats a l'abric de les tenebres. Xuclen la sang del poble i no gosen mostrar la cara. Rics, criminals i sense espenta, s'avergonyixen de ser com són. Per això ara demanen perdó o s'amaguen i fugen de la claror. Estan dominats pel morb de Nosferatu: no suporten la llum, però la malaltissa addicció els obliga a delinquir. Aparenten una cosa i són una altra. Són el revers d'allò que mostren. Si surten a la llum, la llum els aniquila.

Sembla que és açò el que els està passant ara: els cucs antics, que ara són actuals, han sortit a la llum i la llum els està aniquilant. Podem veure'ls a les últimes enquestes: es fonen cargolant-se amb espasmes de dolor...



I és encisador veure, no els espasmes dels cucs, sinó la mirada innocent de les seues víctimes mirant-los estupefactes pensant: 'I nosaltres els havíem votat?':



Si per un cas tornaren a votar als seus enemics, seria qüestió de plantejar-nos la possibilitat desesperada d'emigrar a un altre planeta (com en la novel·la de Vazquez Montalban, "Milenio") tots els que poguerem garantir que estem nets de qualsevol brutícia neoliberal, no com Sonia Castedo, l'alcaldessa d'Alacant, que és una morta vivent, una zombi que fa molta pudor, encara que s'impregne de Chanel o Dolce & Gabbana.

Sempre ens quedarà, però, la possibilitat de fer una transició autèntica a la democràcia autèntica, en un futur que tinga el cor acabat de nàixer, on el poble es regisca a si mateix, sense representants que es venen al millor postor. Caldria agafar el cor antic i tirar-lo al femer. De què ens serveixen polítics que, quan els hem elegit, se'n passen a l'enemic?

Hem d'estar atents. Volen acabar amb el "Salvados" d'Évole" per haver denunciat la censura a Pablo Iglesias. Compte, també, al "Tractat de lliure comerç" Estats Units-UE. Per a remeiar el descontrol de les finances internacionals, causa de la crisi, ara hom pretén descontrolar el comerç Amèrica-Europa. De què servirà votar? La política la decidiran, encara més, les grans empreses internacionals. Açò suposa el reforçament del cor antic mundial. Espavilem-nos, perquè, a més a més, l'exèrcit està exercitant-se per a que el cor antic no mora. 


Soldados del regimiento de Lusitania, nº 8,
practicando con material antidisturbios
para control de masas (Público, 6/11/14). 

La Espanya eterna!

Volen controlar els pobres, no la pobresa. Volen acabar amb les persones honrades i que solament reste l'Espanya podrida.

1 comentari:

Pura Peiró Bertomeu ha dit...

En llegir el títol de l'entrada: "El futur té un cor antic", me'n he recordat de seguida d'un fet que em va cridar l'atenció en l'"Historia de España", dirigida per Manuel Tuñon de Lara.
El fet és que desprès d'apoderar-se de la ciutat de Barcelona del 12 al 13 de setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera, esdevé president del "Directorio militar encargado de la gobernación del Estado". I una de les primeres mesures del Directori és el "Real Decreto de 12 de octubre" sobre la incompatibilitat dels exministres per a les funcions de "directores, consejeros, abogados o asesores de las grandes compañías o empresas de servicios públicos o constratistas del Estado".
Es tractava d'evitar la porta giratòria que havia estat el pa nostre de cada dia durant el règim canovista o primera restauració borbònica.
Segons diu Tuñon de Lara, l'aplicació del decret "resultó tan arbitraria que no corregía nada"
Avui que vivim les acaballes (si?)de la segona restauració borbònica, tornem a sentir propostes per a una llei d'incompatibilitats que evite el "contubernio" dels d'interessos privats. Compte! Com diu Miquel, hi ha canvis que no afecten l'estructura social esencial i que no fan més que ajornar i/o maquillar el conflicte entre el bé comú i els interessos de les elits.