divendres, 30 de maig del 2014

Estem despertant o és flor d'un dia?

                                                    Entrada anterior: El punt d'equilibri en un món canviant





El punt d'equilibri en aquest món canviant (els peus del cavaller recolzats firmement sobre els estreps precaris que porta el cavall, el qual, a tota brida, ens podria tombar a terra o llançar-nos a l'abisme) dóna al cavaller, i al ser humà en general, segons l'al·legoria de Montaigne, serenitat i disponibilitat mental per mantenir-se segur, enfrontant-se en cada ocasió a l'aspecte canviant que aquest món ens presenta. Precisament aquest punt, aquesta fixació als estreps, ha donat la serenitat i l'alerta suficients per permetre a moltes persones canviar els vots en les eleccions del 25 de maig. Altres persones, en canvi, obcecades i sense estreps, amb els peus solts, lliures i dansant a l'aire, el cos sacsejat mig tombant a un costat i a l'altre, les mans soltes i desficioses, les regnes lliures, tot persistint en l'error de sempre, no han advertit el senyal del temps que ens augura la gran patacada sobre la dura terra o en l'abisme del final de la cursa.

Així doncs, les persones assegurades sobre els estreps no cauen, dominen el cavall, obrin els ulls, albiren una idea diferent i voten noves opcions, més adequades a la realitat en què vivim. No són molt nombroses, però són. Tant de bo que augmenten en les futures eleccions.

De moment, aquestes eleccions ens han mostrat que la corrupció del poder i la misèria del poble desperta l'enteniment a aquest i fa que pose els peus al lloc adient amb els ulls ben oberts (a més misèria del poble menys poder per als amos, sembla). De tal manera que els inventors i beneficiaris del sistema neoliberal que ha produït la crisi, en el sistema i en la crisi podrien trobar la seua perdició. Encara que a voltes pense que l'ésser humà (tant els uns com els altres, botxins i víctimes) és incapaç de perseverar amb els peus als estreps, per causa de la seua neciesa constitutiva.

No em privaré d'esmentar la notícia bibliogràfica d'aquests dies: el llibre de Thomas Piketty: "Le capital au XXIe siècle". Hi augura que la diferència, fins ara creixent, entre la renda del capital i la del treball, en perjudici d'aquesta, anirà augmentant. Vol dir això que la perspicàcia dels electors a l'hora d'elegir el vot també anirà augmentant, com ha passat una mica en aquestes eleccions? No em crec capaç de predir el que passaria aleshores suposant que els governs elegits representaren alguna vegada genuïnament i total els electors, com demanaven els del 15-M. Serà, per ventura, necessari aplegar a les més altes cotes de misèria, tot partint del no-res, com deia l'altre Marx (el Groucho), per a que el poder ens represente? 

No sé com acabarà aquesta aventura, l'aventura humana, condimentada amb tanta ximpleria. 

"Partint del no-res hem assolit
les més altes cotes de misèria"