El dia 7 de novembre Albert Camús hauria complit 100 anys, si no haguera mort el 4 de gener de 1960. El 1950 havia rebut el Premi Nobel de literatura.
Des que va aplegar algun dels seus llibres a les meues mans, vaig tractar de llegir-los tots. Segurament no ho vaig aconseguir. És, però, segur que aquells que llegí em van agradar. Em van agradar i em van fer pensar. Aquells pensaments meus no eren exactament la reproducció del que ell havia escrit. Eren, també, els pensaments que ell havia desvetllat en mi.
Em va colpir la famosa novel·la "La Peste". De tal manera que, si ara la llegira, confesse que tot seguit pensaria en el neoliberalisme i la crisi que ens ha portat, pesta mortal que ens està contagiant a tots i matant-nos èticament, política, cultural i econòmica. Cada dia es troben per aquí més rates mortes que han estat acumulant el virus. La pudor de la seua corrupció ens resulta insuportable. Però el poder contaminant és força poderòs. Diuen que ha contagiat a casi tots els partits i gran part de l'electorat. Els més afectats són els que estan a prop del poder i els que poden accedir-hi, juntament amb el poder econòmic internacional (els mercats? L'oligarquia econòmica? No ho sé, però podria ser). Tant es així que en "Salvados" del diumenge passat em vaig adonar (si bé alguna notícia tenia del problema dels ERO andalusos), em vaig adonar, deia, que la pesta ha aplegat als treballadors: molts d'ells lluiten per la supervivència, uns contra altres en lloc d'unir-se tots contra el sistema (l'únic causant de la pesta, segons Tzvetan Todorov) i contra l'oligarquia que el propaga. La pesta és tan degradant que, en bastants casos, acaba amb la solidaritat obrera.
Desprès vaig llegir "L'Homme Révolté", d'on vaig traure aquesta idea: qui no es revolta està perdut. Camús ho explica: "Què és un home revoltat? ... "És ... un home que diu sí, des del primer moviment"... "La revolta dóna a llum valors". I cita a Sheler: "Per poder ser, l'home s'ha de revoltar" .
Des d'aleshores, aquesta idea l'he tinguda present. Cal revoltar-se contra tot allò que ens limita, ens anul·la o ens deprava. Cal revoltar-se, per exemple, contra aquells principis que en el nostre interior espontàniament ens guien com si foren constitutius del nostre ser. Principis que segurament formen part del "super-ego" dogmàtic heretat de la mentalitat dels nostres pares i família, o que hem assimilat influïts per la religió, o per l'escola, o per colles d'amics, o per l'ambient social popular que ens envoltà de petits i adolescents, o pels còmics llegits, o per les novel·les que es passaven d'unes mans a altres, o pels films que hem vist, etc. Principis que ens dificulten obrir-nos a noves formes de pensar.
Si els desallotjats es revolten, estan dient sí a la vida i no a la mort; si els treballadors del món (de la UE o d'Espanya o de Canal 9) es solidaritzen i fan un bloc campacte, estan dient sí a la vida i no a la mort. Si els espanyols se solidaritzen contra Merkel, contra la troika, contra la banca, estant dient sí a la vida i no a la mort. Quan Catalunya s'afirma i diu si a la seua llibertat de voler, es nega a extingir-se; no es revolta contra l'ésser d'Espanya, és revolta contra la pròpia destrucció. Quan València es manifesta contra la supressió de Canal 9, està afirmant el dret de tenir una televisió valenciana que parle la seua llengua i que informe realment del que importa als valencians, sense manipulacions ni mentides com fins ara; aleshores està afirmant el dret a treballar i que no se'ls robe allò poc que tenen, com és habitual. No és possible que un ser humà diga sí a la vida si no es revolta contra el sistema neoliberal. I dir sí a la vida és dir sí a la vida de tots, no solament d'uns quants, perquè, si així fos, seria igual que dir sí a la mort, seria igual que sotmetre's a principis inhumans, depravats i corruptes, no seria una revolta.
En "Le Mythe de Sisyphe", Camús s'esforça per omplir d'optimisme el cor dels perduts en un món absurd, sense esperança. S'esforça per convèncer-nos que no mai tirem la tovallola. Recordem que, segons el mite, Sísif està condemnat a pujar una gran pedra des de la vall al cim d'una montanya, de tal manera que, quan hi arriba, la pedra rodola muntanya avall i ell l'ha de tornar a pujar. I així sempre. Malgrat tot, Camús afirma: "La mateixa lluita vers el cim basta per omplir el cor d'un home. Cal imaginar Sísif feliç"... "Veritablement el camí importa poc, basta la voluntat d'arribar". Sísif representa per a ell una forma de revolta: la revolta contra un món absurd.
Vist, però, el que hem vist en el món que ens ha tocat viure, podíem dir amb Dante Alighieri: "lasciate ogni speranza". Vull dir: "Ni brotes verdes" ni primavera anunciada pels ametllers florits en ple hivern. Mentre el poble no es revolte contra la seua negació (el sistema neoliberal), no hi ha res a fer. Durant el temps en què aixó no passe, l'economia i la política del món romandran absurdes dins d'un món absurd. De tota manera, sempre ens quedarà el remei de Sísif: pujar la nostra desgràcia fins el cim amb l'entusisme de l'esforç i tornar-la a pujar repetidament, feliços en la tasca. Car la dura tasca de pujar els nostres mals vers el cim és una revolta, una afirmació de vida. Cada pujada, però, és una revolta parcial. Mentre no aplegue la revolta definitiva i global (en la victoria de la qual, no creia Camús, perquè el món era i és absurd), viurem en l'etern retorn del que parlaven els antics i també Nietsche. Pujar i redolar, pujar i redolar, pujar i redolar... Hi ha, emperò, dues sortides, cap de les quals del gust de Camús: el suicidi i la religió. Són dues solucions que, per a ell, significaven la derrota total.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada