La vida no paga interessos

                                                                                                      Entrada anterior: Parlem del temps

 Sols embolica amb raons

Els nostres governants, amb majoria absoluta per culpa dels electors, han decidit (si no estic mal informat) castigar els treballadors i treballadores que, quan es jubilen, gaudisquen d'una esperança de llarga vida. Com? Donant-los una pensió més reduïda que la d'aquells i aquelles dels quals no hom espere una supervivència molt llarga desprès de la jubilació. 

Podem preguntar-nos, doncs, com seran rescabalades aquelles persones de presumpta llarga vida,  si un accident inesperat acaba de sobte amb ella tallant-la tot d'un cop. Per això no puc estar-me de pensar que els nostres governants (amb majoria absoluta per culpa dels electors) volen castigar les persones que tinguen més salut. La qual cosa significa que aquells que hagen de morir prompte seran agraciats amb una pensió més substanciosa. No creieu que aquesta llei pot fomentar el menyspreu pels règims de vida saludables que, a vegades, recomanen les autoritats sanitàries? La gent pensarà: per què hem de portar una vida saludable, renunciant a certs plaers, si desprès patirem fam i no tindrem metges, ni hospitals ni medicaments, tal com s'estan posant les coses? Sembla que els responsables del govern elegit per majoria absoluta per culpa dels electors, tenen tírria a les persones pobres amb salut i llarga vida, qualitats que no sempre acompanyen la riquesa.

El problema no acaba aquí, car el govern de majoria absoluta per culpa dels electors, ha decidit endemés, si no m'equivoque, rebaixar les pensions a tots els jubilats, i també perquè, desprès de la reforma laboral, venuda com un remei diví contra la crisi, s'han abaixat els salaris i s'ha apujat l'atur. Aquesta mala notícia queda agreujada, perquè incomprensiblement els responsables d'aquest govern, amb majoria absoluta per culpa dels electors, asseguren que no es rebaixen les pensions, sinó que se les apuja. Respecte als salaris i els aturats, afirmen que apugen els que abaixen i abaixen el que apugen. Recordeu aquella sentència de Humpty Dumpty sobre el significat de les paraules? Aquell personatge ovoide que va trobar Alícia quan viatjava pel país de les meravelles, segons ens conta Lewis Carroll? Humpty Dumpty deia que allò important pel que fa a les paraules no és saber llur significat, sinó saber qui mana i que quan ell utilitzava una paraula, aquesta significava allò que ell volia que signifcara, ni més ni menys. Ignore si ho recordeu, però Montoro, ho recorde ell o no, és evident que ho practica, com tants altres. Per exemple Wert, que reforma deformant (i no oblidem Matos, amb un cognom tan "predestinato"). 

Estava meditant sobre aquestes qüestions, quan em va venir al cap, no sé per què, el títol d'una novel·la que vaig llegir en la meua adolescència: "La vida no paga intereses". Tractava, recorde vagament, d'un pelacanyes natural i veí de qualsevol petit país centroeuropeu de segona categoria, que va passar per moltes calamitats a la darrera guerra mundial, per causa de malentesos i errors de les autoritats nazis. Ja prop, però, de la victòria aliada, hom descobrí que era un exemplar interessant de la raça ària. Per la qual cosa aparegué el seu nom i les seues fotografies en els mitjans de comunicació més importants del Reich. No cal dir que açò el va perjudicar bastant quan, al poc de temps, els aliats envaïren la zona nazi i l'empresonaren. Aleshores començà per a ell un altre seguit de penes i afliccions. Quan per fi es va aclarir tot, un cop tornat a casa, es va trobar amb una família, la seua, desitjosa de viure en campaments de concentració com els que ell havia patit sota els nazis.

No cap dubte que els sofriments invertits en aquesta vida són com un capital que has invertit treballant anys i anys: et recompensen retallant-te'l sense compassió, i allò poc que arreplegues ho has d'agrair com una almoina. La vida, en busca de la qual has invertit grossos estripalls de gaudi, de salut, de llibertat, al final no et pagarà els interessos esperats i probablement res. Això ja ho havien descobert els medievals quan deien allò de: "Comamos y bebamos que mañana moriremos". A propòsit d'aquesta frase, recorde una de les pel·lícules de Nosferatu, la de Werner Herzog. Quan el comte vampir va arribar a Wisborg, Alemanya, i comenzà a xuclar la sang dels veïns, es va córrer la veu que la pesta s'havia apoderat de la població. Recorde que Herzog ens va regalar amb plànols dels anys si fa no fa medievals presentant-nos àpats i banquets en les places públiques: davant de la mort segura, el gaudi segur de cada dia ("Comamos i bebamos que mañana moriremos").

Així, doncs, en veritat, en veritat us dic: no us preocupeu pel dia de demà: què menjareu, què beureu, quin vestit es posareu. Tapeu-vos les orelles quan us parle el Maligne neoliberal (Merkel, la Troika, la Comissió europea, el Banc Central Europeu, Rajoy, Montoro, etc., etc.,) i penseu en el menester i el goig de cada dia: allò que va davant, va davant. Cal ser exigents, és el nostre dret. No podem acceptar perdre-ho tot, donar-ho tot als que ara i sempre ho han tingut tot, amb la promesa que prompte sortirem de la crisi. No ho oblideu: "La vida no paga interessos". I els neoliberals, menys. "Mengem i beguem, que demà morirem". Qui ens pot assegurar que al final del túnel no està la pobresa absoluta, o la mort, esperant-nos? No ens deixem enganyar, peguem-li un puntada de peu a l'ovoide Humpty Dumpty, el Maligne suara esmentat, així com a tots els exuberants ricots i ricotes que ens xuclen la sang amb l'excusa de la crisi. Pensem-ho bé i no deixem que ens xafiguen.

(Rapte d'Europa, de Gabriel Alonso, oli/cartró, 2011.
Col·lecció particular)

Espavilem-nos! Despertem-nos! 

Que no ens seduïsca, rapte ni fota 

aquesta vegada el neoliberal Zeus!