Pensaments: Kal-Inar i el conflicte de les religions

Entrada anterior: Què és el neoliberalisme

Kal-Inar, la Penya Foradà

La Vall de Gallinera (nom d'origen preromà: Kal-Inar, Penya Foradada), situat en la Marina alta, és un tros de país força interessant per diverses raons: per la història i cultura de les persones que l’han habitada des del paleolític (els agricultors neolítics posteriors deixaren pintures d'estil esquemàtic). També per la geologia, pels paisatges, per la flora i conreus, pel clima.

Hi ha un llibre interessant de Vicent Morera i Juanjo Ortolà, que cal llegir: "La Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins" (Edita: Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta).

Des del segle VIII la vall va ser ocupada per poblacions islàmiques. En el XIII foren vençudes per Jaume I. Des d'aleshores continuaren poblant-lo sota el nom de mudèjars (musulmans sotmesos al poder cristià). La rendició es va fer mitjançant un pacte que els cristians no varen respectar. Raó per la qual els mudèjars (no solament els de la vall) es van revoltar tres vegades, dirigits per el cabdill moro Al Àzraq al llarg de 30 anys (aquest és l'origen de la festa de moros i cristians). Les revoltes es van generalitzar, incloent-hi pràcticament tots els mudèjars, quan Jaume I pactà amb el Papa Climent IV l'expulsió de tots els musulmans del Regne d'Aragó, a canvi d’alliberar els cristians de l’obligació de pagar a l'Església els habituals delmes(1).

Pere III, successor de Jaume I, obtingué la victòria definitiva i va permetre als mudèjars restar al territori en llibertat, però sotmesos a certes exaccions de l’Església i dels nobles.

Passaren els anys i, a principis del segle XVII, Felipe III de Castella decretà l'expulsió dels moriscos dels regnes hispànics (130.000 al Regne de València, 1/3 dels valencians). Bona cosa de moriscos oposaren resistència i s’agruparen en la muntanya del Cavall Verd (entre la Vall de Laguar i la Vall del Pop). Hi va haver una carnisseria. Els supervivents van ser embarcats i van tenir que pagar el passatge. La deportació va provocar una gran crisi econòmica que es va intentar de resoldre tot important llauradors mallorquins, els avantpassats de molts de nosaltres (dels habitants actuals de la Vall de Gallinera i de la resta del País Valencià).

No sé si els paleolítics i els neolítics van entrar en la península violentament o de la manera pacífica pròpia dels actuals immigrants. Sabem, però, que els sarraïns hi entraren l’any 711, per conquerir-la. Sabem que aplegaren al nord (Covadonga) el 722 (uns 10 anys desprès). No sé quan entraren en la Vall, però podem calcular-ho. El que sí que sabem és que els fidels de dues religions monoteistes, del déu Alà una i del déu trinitari representat per la tercera persona, Jesucrist, l’altra, eren enemics i es mataven entre sí. L’Alcorà contra l’Evangeli. L’Evangeli contra l’Alcorà. Per què les religions s’odien tant les unes a les altres? Segurament, perquè no són, ni han estat mai, solament religions. Són també empreses de conquesta de territoris, de persones, de bens i de riqueses, de luxe, de vanitat. Són, també, tradicions, costums, raça, bens materials... Els pobres acudeixen als déus per a que els salve dels enemics estrangers, dels enemics interns, de les malalties i les desgràcies naturals. Els rics acudeixen als déus per a que els ajude a mantenir sotmesos els pobres, a vèncer els enemics i per a que els salve de les desgràcies naturals. Els rics solen obtenir més beneficis dels déus que els pobres. Per això són rics. Les religions sovint són violentes i guerreres. Pensem en el conflicte de Síria (sunnites contra xiïtes), els aldarulls de Turquia (el poder islamista contra el poble laic), els d’Egipte, les guerres gihadistes d’Àfrica, les guerres dissimulades de l’Occident cristià contra l’Orient musulmà i viceversa, els cristians occidentals i els israelians contra musulmans palestins, els musulmans xiites contra els musulmans sunnites i viceversa. No hi ha guerra sense religió i segurament no hi ha religió sense guerra, oberta o solapada, de fet o incoada en els cors (racisme, xenofòbia, diferència de classes, rics religiosos contra pobres laics, dreta contra esquerra, religiositat antifemenina, antiavortisme, imposició de creences i normes d'una religió sobre l'altra, etc.). No sabem si la religió fa bel·licós el ser humà, imatge i semblança de déu, o és l'home, bel·licós per se, qui busca la religió que l'ajude a vèncer. Possiblement és per això que fa guerres en defensa de la religió a fi que aquesta el defense a ell.

Les religions afegeixen a la bel·licositat pròpia del ser humà la fe dogmàtica en el seu destí. La religió dóna força moral als guerrers i seguretat que allò que van a fer o estan fent és bo i volgut per déu. Maten i moren, produeixen dolor i misèria amb la consciència tranquila, tant si són guerrers com si són empresaris, polítics o financers. Si no, vegeu al costat de qui solen estar actualment els cristians o els mahometans: dreta, autoritarisme, privatitzacions, antiavortament, homofòbia, separació de sexes, barreres a l'educació lliure. Davant de la pobresa solen ser partidaris de les almoines (ajut lliure, quan ens rote), més que dels drets (exigència en uns, obligació en els altres). Direu que no tots són així, ni molt menys. Sort, doncs, dic jo, car d'aquesta manera ens espera un futur esplendorós.