"Imaginar un llenguatge que ens puga explicar el revers d'allò que ens apareix: Descobrir el fil de la trama: La veu oculta: Fixar l'inexpressable..." (Joan Navarro, en A Deslloc, II premi Carles Salvador de poesia, Editorial Denes, 2010). És l'aspiració de l'autor i de qualsevol persona reflexiva.
El llenguatge en general no es limita a expressar el que ja sabem, també ens obri i ens tanca vies d'accés al saber. No sols és una eina per explicar allò que apareix i el seu revers, també és un medi en el qual vivim, com l'aigua en què viu el peix. En aquest sentit, podem pensar que el llenguatge és el lloc del saber, que sense llenguatge no hi ha saber, que dins del llenguatge sabem, descobrim i ignorem, i que distintes ignoràncies i sabers corresponen a distints llenguatges.
Aleshores podríem dir que hi ha, si més no, un llenguatge, l'habitual, en el qual vivim les aparences, la trama del que passa, ignorem determinades veus i l'inexpressable ho interpretem conforme li dóna la gana al guru de torn. Ens barra l'accés a moltes coses, a nosaltres mateixos, a les altres persones i a la societat en què vivim: ens cega, ens tapa l'oïda, ens converteix en babaus i tòtils. Joan Navarro, a més, tot seguint una frase del filòsof Wittgenstein, ens assegura que podem, i ens convé, inventar un altre llenguatge en el qual visquem tot allò que l'habitual ens escamoteja. És el propòsit del llibre.
Per això, tal volta, Paul Auster diguera que les paraules són pedres amb què construïm el mur del discurs, un mur que ens amaga el revers de les aparences (en expressió de Navarro), la realitat autèntica, allò que és i no apareix; un mur que ens fa sords i cecs a allò que realment passa en les nostres vides. Per això cal inventar nous llenguatges que enderroquen els murs construïts pels anteriors, que han esdevingut rutinaris i perversos.
Ja Plató ens parlava de les ombres en la paret de la cova, confoses amb la realitat. I, abans, Parmènides deia en el seu famós poema, que va ser transportat per les filles del sol al palau d'una deessa, on aquesta li revelà el camí de la veritat, la del ser u, distint del de l'opinió plural del comú de la gent. I més abans encara, en una altra cultura, la primera parella humana va voler saber què és això del bé i del mal (què hi ha, diríem, en el revers de llurs aparences), ciència aquesta que els estava prohibida. En saber-la, deixaren de ser feliços: foren expulsats del paradís on vivien, el primer desnonament important de què hi ha constància escrita. També va ser la primera lliçó cristiana-hebrea en defensa de la ignorància, a mantenir la qual s'ha dedicat el llenguatge i els llenguatges durant segles. Per sort, han anat sorgint, de tant en tant, algunes persones, com Paul Auster, Joan Navarro, Parmènides, Plató i moltes altres (novel·listes, creadors cinematogràfics, polítics, sociòlegs) que ara no venen al cas, amb la sana intenció d'alliberar-nos de les cadenes lingüístiques habituals i obrir-nos els ulls.
De llenguatges, se n'inventen molts, i pocs per desvelar el revers de les aparences i el fil de la trama. La major part, casi sempre per a amagar més encara la realitat, reduïda a simple aparença. Però no caiguem en un altre error, el de creure que tots aquests llenguatges ens venen de fora, del poder. També ens venen de dins, de nosaltres, inventats o acceptats per nosaltres.
Cal, doncs, tenir els ulls ben oberts, imaginar un nou llenguatge, o corregir el vigent, que, a més de retornar-nos el nom de cada cosa, ens descobrisca nous aspectes de la realitat, ocults fins ara, que posen en evidència l'engany de les aparences. No oblidem que el poder, siga polític, religiós o econòmic-empresarial, ha tingut l'obsessió de controlar, des de sempre, el saber del poble (sovint amb la col·laboració d'aquest). És la tasca que acompleixen Església, mitjans de comunicació, institucions educatives, esports de masses, etc. Propaganda, que ara es diu publicitat, tot seguint la tendència ancestral de propagar la ignorància.
El llenguatge en general no es limita a expressar el que ja sabem, també ens obri i ens tanca vies d'accés al saber. No sols és una eina per explicar allò que apareix i el seu revers, també és un medi en el qual vivim, com l'aigua en què viu el peix. En aquest sentit, podem pensar que el llenguatge és el lloc del saber, que sense llenguatge no hi ha saber, que dins del llenguatge sabem, descobrim i ignorem, i que distintes ignoràncies i sabers corresponen a distints llenguatges.
Aleshores podríem dir que hi ha, si més no, un llenguatge, l'habitual, en el qual vivim les aparences, la trama del que passa, ignorem determinades veus i l'inexpressable ho interpretem conforme li dóna la gana al guru de torn. Ens barra l'accés a moltes coses, a nosaltres mateixos, a les altres persones i a la societat en què vivim: ens cega, ens tapa l'oïda, ens converteix en babaus i tòtils. Joan Navarro, a més, tot seguint una frase del filòsof Wittgenstein, ens assegura que podem, i ens convé, inventar un altre llenguatge en el qual visquem tot allò que l'habitual ens escamoteja. És el propòsit del llibre.
Per això, tal volta, Paul Auster diguera que les paraules són pedres amb què construïm el mur del discurs, un mur que ens amaga el revers de les aparences (en expressió de Navarro), la realitat autèntica, allò que és i no apareix; un mur que ens fa sords i cecs a allò que realment passa en les nostres vides. Per això cal inventar nous llenguatges que enderroquen els murs construïts pels anteriors, que han esdevingut rutinaris i perversos.
Ja Plató ens parlava de les ombres en la paret de la cova, confoses amb la realitat. I, abans, Parmènides deia en el seu famós poema, que va ser transportat per les filles del sol al palau d'una deessa, on aquesta li revelà el camí de la veritat, la del ser u, distint del de l'opinió plural del comú de la gent. I més abans encara, en una altra cultura, la primera parella humana va voler saber què és això del bé i del mal (què hi ha, diríem, en el revers de llurs aparences), ciència aquesta que els estava prohibida. En saber-la, deixaren de ser feliços: foren expulsats del paradís on vivien, el primer desnonament important de què hi ha constància escrita. També va ser la primera lliçó cristiana-hebrea en defensa de la ignorància, a mantenir la qual s'ha dedicat el llenguatge i els llenguatges durant segles. Per sort, han anat sorgint, de tant en tant, algunes persones, com Paul Auster, Joan Navarro, Parmènides, Plató i moltes altres (novel·listes, creadors cinematogràfics, polítics, sociòlegs) que ara no venen al cas, amb la sana intenció d'alliberar-nos de les cadenes lingüístiques habituals i obrir-nos els ulls.
De llenguatges, se n'inventen molts, i pocs per desvelar el revers de les aparences i el fil de la trama. La major part, casi sempre per a amagar més encara la realitat, reduïda a simple aparença. Però no caiguem en un altre error, el de creure que tots aquests llenguatges ens venen de fora, del poder. També ens venen de dins, de nosaltres, inventats o acceptats per nosaltres.
Cal, doncs, tenir els ulls ben oberts, imaginar un nou llenguatge, o corregir el vigent, que, a més de retornar-nos el nom de cada cosa, ens descobrisca nous aspectes de la realitat, ocults fins ara, que posen en evidència l'engany de les aparences. No oblidem que el poder, siga polític, religiós o econòmic-empresarial, ha tingut l'obsessió de controlar, des de sempre, el saber del poble (sovint amb la col·laboració d'aquest). És la tasca que acompleixen Església, mitjans de comunicació, institucions educatives, esports de masses, etc. Propaganda, que ara es diu publicitat, tot seguint la tendència ancestral de propagar la ignorància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada