dissabte, 7 de gener del 2012

Luis de Guindos i les hipoteques "subprime"



El pare etern

El ministre d’economia i competitivitat
, Luis de Guindos, ens obsequià l’altre dia amb unes paraules emocionants i patètiques: “el desempleo es una lacra social y constituye el principal elemento de vulnerabilidad de la economía española”.
Veiem, però, que les mesures que van adoptant-se (austeritat i retallades a les classes mitjanes, funcionaris i treballadors), molt possiblement agreujaran l’esmentada xacra social. Per què hom necessita agreujar la xacra per a curar-la? No recordem que les hipoteques de fem aparentment pretenien millorar l’economia mundial? I quin va ser el resultat? La crisi que patim? I què dir de les guerres d’Irak o d’Afganistan? Hi ha més pau, més riquesa, més salut, menys tortures i menys morts? Què de la presó de Guantánamo? S’hi ha desterrat la tortura, s’hi han respectat els drets humans, s’hi han complert al menys les lleis dels EUA? En tot cas, és un gran risc posar tota la carn a la graella. I si, al cap i a la fi, s’hi acompleix el refrany castellà: “Santa Rita, Rita, lo que se da no se quita”?

El senyor de Guindos continuà dient: “Si el Gobierno no hubiera adoptado estas medidas, se las hubieran impuesto sus socios europeos”. Ai, Déu meu! On ha quedat l’España Una, Grande y LibrePel que fa a  “Grande i Libre”, amb els socis europeus imposant-nos retallades, austeritats i misèria, vosaltres em direu. Pel que fa a l'Espanya Una, on quedaran Catalunya i el País Basc? Ja no serà Madrid qui imposa, sinó Brussel·les i els socis europeus. Ja no serà “España Una”, sinó Europa Una (la UE?). La famosa Constitució, serà substituïda pels mercats.
Quant a l’impost de societats, De Guindos ha dit que amb aquest impost s’està recaptant poc, “por lo que no se planteó la posibilidad de subir el mismo”. No l’augmenta perquè suposa pocs diners? I quants diners suposa l’ajuda a les persones dependents? Amb tota seguretat, el que es podria recaptar amb l’impost de societats superaria notablement la petita despesa d’ajuda a les dites persones. Per què tanta discriminació? Per què no paguen tots la crisi proporcionalment al seu haver i a la seua responsabilitat en la desfeta?

Des del secretisme i simulació del Rajoy anterior a les eleccions i la seua posterior i lenta sortida de l’armari, estem aprenent que hem de malfiar-nos del contingut i de les intencions d’allò que manifesten ell i els seus. Sobre tot, què hom calla i oculta.
No heu oït parlar de la neollengua, terme que Orwell empra a la novel·la “1984”prou citada aquests dies a la xarxa? El llenguatge polític està convertint-se en un llenguatge xifrat que aparenta dir, com la publicitat, una cosa fàcil de comprendre pel ciutadà, però en significa una altra d’interès per al poder i no sempre grata al ciutadà corrent. Així, doncs, el primer pas per a saber allò que s’esdevé en economia i en política és sospitar del llenguatge econòmico-polític dels economistes, dels polítics, de la premsa, de la tele, de la literatura, dels bestsellers i intentar desxifrar-lo.

Tota persona mitjanament informada sap que el ministre De Guindos és un tecnòcrata responsable de la crisi, ja que era el director financer per Espanya i Portugal de Lehman Brothers, la primera entitat financera que va caure atropellada per la crisi de les hipoteques subprime. Si responsable era l’empresa en la qual actuava com un alt directiu, responsable també era ell. Ara bé, una de dos: si s’adonava del que estava passant, era un responsable irresponsable, immoral i delinqüent. Si no se n’adonava, era un maldestre. No hom ha condemnat Zapatero per ignorar la crisi durant un temps? Per què no hom condemna de Guindos per ignorar-la tot pertanyent al staff superior dels alts funcionaris que l'originaren?.
Delinqüent o incompetent, per què l’han fet ministre? Serà perquè, essent un savi delinqüent, ha caigut del cavall i s’ha convertit a la solidaritat? O serà perquè, no havent caigut del cavall, roman obedient als seus amos anteriors, els quals volen que concloga la missió que tenia encomanada: consolidar en el món el poder de la classe social de l’1%?
Ara bé, posat el cas que fos incompetent (i ho saberen els seus caps polítics), la seua designació per al càrrec significaria una fe sòlida en la messiànica llei neoliberal del “laissez faire, laissez passer”, deixeu fer, deixeu passarperquè “le monde va de lui-même”, el món marxa per sí mateix, ell sol s’autoregula camí de l’apoteosi final. La missió que li pertocaria a un tecnòcrata maldestre en la marxa del món econòmic-neoliberal seria una missió secundària: fer surar els seus damunt de l’ona dominant en el surf econòmic, pels mitjans que fora (enganys, manejos fraudulents, suborns, calúmnies, amenaces, pors…). Així, un vers de Manuel Machado amb el sentit una mica distorsionat podria haver-ho esculpit en lletres eternes dient: “Que las olas me traigan y las olas me lleven”, però sempre surant damunt l’ona més gran.

Fins ara ha sigut aquesta l’obsessió de les classes poderoses: surar damunt l’ona més gran, caiga qui caiga. Asserció aquesta que ve corroborada per la següent notícia periodística: “Los ricos ganan un 6% más en el peor año de la crisis. Los millonarios españoles logran 2.150 millones más y atesoran 37.700 millones, casi el recorte de déficit que prevé el Gobierno este año”.

Per què serà tan habitual fer més pobres els pobres tot fent més rics els rics? Per què rics i pobres no són com els vasos comunicants i sí com els extrems de la corda de la corriola? Per què uns baixen per a que altres pugen? Misteri etern de la creació, una creació que sembla de dretes. Com diu Manuel Vicens: “Dios también es de derechas de toda la vida”. I així ens va.
Vasos comunicants