“El primer que, havent encerclat un terreny, gosà dir: açò és meu, i va trobar persones suficientment ximples per a creure’l, va ser el veritable fundador de la societat civil. Quants crims, guerres, assassinats, quantes misèries i horrors haguera estalviat al gènere humà aquell que, arrencant les estaques i omplint el fossat, haguera cridat als seus semblants: guardeu-vos d’escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots, la terra, però, no és de ningú”! (J.-J. Rousseau, Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes, segona part).
Segons Rousseau, doncs, la privatització d’allò que és públic (fer privat quelcom, apropiar-se'l, privar a altres d'alguna cosa) esdevé l’origen de tots els mals de la societat. Podria ser que no tinguera tota la raó, però alguna, i no petita, sí que en tenia i en té, sens dubte, perquè privatitzar és prohibir, limitar la llibertat dels altres augmentant la pròpia, és robar (la propietat és un robatori, diu Proudhon), expropiar, espoliar. Per exemple, la destrucció ecològica de l’Amazònia, expropiada als seus habitants de segles, les dues guerres contra Irak per causa del petroli (del d’Irak i del de Kuwait). No oblidem els Imperis colonials, i, abans, els imperis sense adjectius (o aparentment civilitzadors), tan antics casi com la humanitat. En fi, per què no dir-ho ja clar i breu: la història de la humanitat és la història de les guerres per l’apropiació de bens, també la dels conflictes interns a les nacions, la dels moviments revolucionaris dels de baix contra els de dalt, la de les revolucions contràries a aquestes, feixistes i nazis, la dels conflictes familiars per qüestions d’herència, la dels robatoris fets per delinqüents (individuals o organitzats en bandes), la de l’altra delinqüència: la corrupció d’empresaris i de polítics. Darrere de tots els conflictes està la propietat privada i la riquesa ("esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots". I tan perduts!).
Verwundeter (Otto Dix, 1916)
Per raons diverses, unes bones i altres no tant, molts països democràtics havien aconseguit conservar certa quantitat de bens en forma d’empreses, immobles i terrenys en poder dels estats per a benefici de tots. El neoliberalisme, però, considerà que la propietat pública ("els fruits són de tots") era una rèmora per al progrés i començà la lluita (coaccions, campanyes publicitàries a través dels mitjans de comunicació més importants, dominats per ell, suborn a empresaris, a executius, a científics, a polítics, etc.) per aconseguir la privatització universal, el robatori global. És a dir, que tots els bens tingueren amo i que els amos foren un percentatge mínim de la població mundial. I, amb la crisi, hem aplegat finalment a l’estadi (últim?) de la privatització global.
Hi ha qui pensa, fins i tot, en la privatització de l’aire que respirem. I no va del tot descaminat. Efectivament, per exemple, un viu tranquil·lament en sa casa amb aire relativament pur, li posen un restaurant al costat, i els fums li'l contaminen. Els amos del restaurant han comprat o llogat un local i s’han apropiat de l’aire exterior, furtant-li’l al nostre personatge, el qual està pensant comprar-se un equipament d'immersió. O, en lloc del restaurant, li han posat unes dependències de Telefònica amb unes maquinàries que necessiten refrigeració contínua. Aquesta produeix un soroll de nit i de dia que impedeix dormir. Com el soroll i el so són vibracions de l’aire, açò vol dir que Telefònica, amb la compra de la casa o del pis, s’ha apropiat de l’aire que no ha comprat. No obstant, si vols aire pur, encara pots tenir-lo malgrat la contaminació creixent, si disposes de bastant capital. Compra't una extensió de terreny considerable en un lloc solitari, fes-te un xalet envoltat de defenses electròniques, mecàniques i humanes (vigilants i gent armada) contra intrusos i lladres. Aleshores possiblement tindràs aire pur i silenciós, en la mesura que ho permeta la contaminació global.
Respirant aire privatitzat
El neoliberalisme, amb el mot llibertat sempre per davant, una llibertat nova (neo), ha fet creure a les masses que veritablement defensa la llibertat. No diré que no. Però diré que la llibertat que defensa i per la qual lluita és la seua, la de quatre potentats econòmics (o 5, o 6, o 500, no importa. Són, siga com siga, una mínima part, no solament del món, sinó de cada país), facinerosos i facineroses, que volen apropiar-se de tot (950 milions de famèlics, 4.750 milions de pobres… n’és el resultat). L’esclavitud de la pobresa, per als altres. Podran ser lliures, política, social, i mentalment lliures, una immensitat de pobres, si depenen dels seus amos, mercats i empresaris, que dominen la política, la societat, la informació, la salut, l’educació? En aquestes circumstàncies, si no obeeixes, t’acomiadaran i et llançaran fora, a les tenebres exteriors, on hi haurà plors i cruixir de dents.
No ho oblidem: la propietat, i més encara les privatitzacions, són un robatori. El sistema neoliberal que vivim i que té com a meta la privatització total, és un sistema de lladres, el sistema del robatori universal. A imitació d'Hobbes, quan va dir que l’estat natural de l’home, del qual havíem de sortir, era “la guerra de tots contra tots” i “l’home un llop per a l’home”, direm que aquest sistema neoliberal, al contrari, persegueix com a meta el robatori constant de tots a tots. Ho aconseguiran? Aconseguiran que l’home siga definitivament un llop, o un lladre, per a l’home?
L'exili (Capa)
"El món serà salvat, si pot ser-ho, només pels insubmisos" (André Gide).
Si us ve de gust, podeu vore aquí, clicant, un tipus d'expropiació.
I un altre aquí, clicant també.
1 comentari:
Un tret neoliberal que, de Xile a Israel, irrita particularment és la privatització dels serveis públics. Perquè significa un robatori manifest del patrimoni dels pobres. Als humils que no tenen res, els queda si més no l'escola pública, l'hospital públic, els transports públics, etc. que són gratuïts o molt barats, subvencionats per la col.lectivitat. Quan es privatitzen, no només se li arrabassa a la ciutadania un bé que li pertany (ha estat costejat amb els seus impostos) sinó que es desposseeix als pobres del seu únic patrimoni. És una doble injustícia. I una de les arrels de la ira … (Generació sense futur, Ignacio Ramonet, Le Monde Diplomatique, núm. 191, set. 2011)
Publica un comentari a l'entrada