Tenien en comú un sentiment pregon d’ésser injustament tractats i brutalment expulsats de la societat del benestar. Saber que els causants restaven dins del sistema, premiats amb més poder, més riquesa i més capacitat directiva; saber que aquest poder, aquesta riquesa i aquesta directivitat eren fruit d’un robatori, d’un comportament corrupte políticoeconòmic, d’un espoli d’allò que era seu, els anava ensorrant en un pou sense fons. Per això decidiren convocar-se per a constituir campaments deliberatius i protestataris amb el crit: “Democràcia real ja!”. La intenció, sembla, era aclarir-se les idees i anar fent propostes concretes. Necessitaven reunir-se, dialogar, augmentar els seus coneixements i influir en la societat.
El que sabien era que els havien enganyat i robat. No es fiaven dels polítics, ni dels economistes, ni dels bancs, ni de les entitats financeres, ni dels mercats. Sabien els problemes, però no les solucions. Per això al principi no tenien propostes, llevat d’unes quantes, essencials i bàsiques, com la urgència de la democràcia real, la necessitat d’acabar amb els xoriços, l’exigència de no ser ni titelles ni mercaderia en mans de polítics i banquers. Es reuniren per a elaborar-les.
No és estrany, per tant, que els comentaristes i crítics trobaren deficiències com, per exemple, la manca de propostes o l’absència de la problemàtica sobiranista en les autonomies perifèriques.
Pel que fa a aquest darrer problema, cal tenir en compte que el moviment sorgí a partir de l’experiència viscuda. Sembla que el ciutadà espanyol no té experiència de la injustícia que Espanya infligeix a Catalunya i a les altres nacions perifèriques. Respecte a Catalunya, si els indignats catalans prescindeixen del nacionalisme, del sobiranisme, del dret a decidir i del dèficit fiscal (com es desprèn dels comentaris fets per alguns crítics catalans), és perquè aquests o són inconscients o són espanyolistes o els catalans conscienciats no participaren a les acampades.
De tota manera, si Catalunya, ara per ara, forma part d’Espanya, el moviment havia de plantejar-se un problema vivencial comú a tota Espanya, encara que només fóra per a començar. De moment, el sobiranisme, dèficit fiscal o nacionalisme no és un problema vivencial comú amb la resta de l'Estat. Deuria ser-ho, però no ho és. Atès que el problema comú és la manca de democràcia real, esperem que l’anàlisi del que la democràcia real és o deu ésser, ens portarà al sobiranisme. Esperem que el sobiranisme, absent al punt de partença, estiga present al punt d’arribada. El dret a decidir forma part de la base profunda de la democràcia. Ninguna pot ser considerada real si no el respecta.
Quan els indignats diuen que no són titelles ni mercaderies en mans de polítics i banquers, quan es neguen a ser sotmesos a la dictadura dels mercats, estan dient que la democràcia és el dret a decidir: el poble decideix i els polítics executen allò que el poble ha decidit. El poble mana (o té el dret de manar) i el polític, els banquers i els mercats obeeixen (o tenen l’obligació d’obeir).
Ara els indignats de l’Estat espanyol ignoren la llengua catalana. Tal volta per això s’expressen en la llengua comuna: el castellà. Però aquesta situació és una manera de ser titelles o mercaderies. És la hipnosi a què el poder no democràtic ha sotmès els ciutadans de l’Estat. Perquè, si tots som iguals, tots tenim el mateix dret a parlar i a ser compresos en les nostres llengües. Un madrileny té dret a parlar i a ser comprès per un català i un català té dret a parlar i ser comprès per un madrileny (et sic de caeteris).
El dret a decidir les lleis, la Constitució , etc., d’un Estat; el dret a decidir sobre la marxa de la política, tot dirigint els passos dels polítics, banquers i mercats, rau en la sobirania popular. Però la sobirania popular consisteix, abans de tot, en el dret a decidir si som o no una nació amb Estat propi i quina relació ha de tenir aquesta nació o aquest Estat (si s’escau) amb les altres. Si els votants de les altres nacions decideixen sobre i per damunt d’aquesta, tu no tens ja el dret de decidir, han decidit per tu, ets un titella o una mercaderia. No tenim, doncs, democràcia real, i haurem de reiniciar el sistema o inventar-ne un altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada