Entrem en l’any nou 2011, deu anys desprès del futur, simbolitzat pel 2001 (recordem el film de Stanley Kubrick, 2001, Una odisea del espacio, que va ser estrenada el 1968, fa 43 anys). Podríem dir que el futur, eixe futur emblemàtic, ja l’hem superat. I… què? Doncs, que tornem al passat! Efectivament, el passat torna, o tornem a ell; està només a quatre passes, en girar el cantó. El futur que imaginàvem al segle XX ha resultat ser això: tornar. La humanitat s’ha tornat cranc. Pensions, jornals o salaris, drets dels treballadors, sindicats, aliment, salut, casa, electricitat, gas, benzina, transport o mobilitat, etc., tot trontolla; a poc a poc i, a vegades, bruscament, torna a ser com abans, fa cinquanta, seixanta, vuitanta o cent anys. La profecia d’els mil anys del III Reich, que tots creiem un bluff, està camí d’acomplir-se. Si no amb la forma concreta en què aparegué al segle XX, sí amb una altra aparença, per a que no l’acusen de fòssil, però amb la mateixa entranya, el mateix rovellet d’ou, l’ou de la serp (El huevo de la serpiente, Ingmar Bergman, 1977. Hi descriu la incubació del nazisme). És l’esperit del passat. L’esperit (o l’estil), no la lletra.
No sols hem arribat a la post-política, com diu Slavoj Zicek, sinó també al post-futur, que és el passat en forma de futur retallat. Els polítics, tant els de dreta com els anomenats d’esquerra, s’han fet sastres: retallen i retallen tot els escreixos del passat. Els governs són ara sastreries.
Tornem al pre-sindicalisme, a una societat sense dreta ni esquerra, als governs sotmesos a un poder superior (abans, el Papa; ara, els mercats), el qual dicta les polítiques a seguir i assenyala subtilment qui ha de ser elegit. Tornen les lluites religioses medievals: la religió cristiana (la civilització occidental) contra la religió islámica (sota l’aspecte d’amenaça terrorista).
Sempre s’ha dit que segones parts mai foren bones. En la pel·lícula Copia certificada de Kiarostami, guanyadora (ex aequo amb una altra) de la Espiga de Oro de la SEMINCI de Valladolid d’enguany, es planteja, tant en art com o en altres processos vitals com l’amor, el valor de la còpia respecte de l’original, la segona part, respecte de la primera.
Uns solament aprecien l’original. Per a aquests, segones parts mai foren bones.
Per a altres el que importa és viure el millor que es puga, tant siga original com còpia. Accepten el que hi ha, el que troben o el que els ve. Fruïxen el present segons el consell horacià Carpe diem.
Altres creuen que les còpies o segones parts, en ocasions, poden ser millors que l’original. De manera semblant, pense, el retorn a la injustícia del passat, o passat ressorgit, pot superar-lo. La còpia del mal pot ser superior a l’original. És l’ou de la serp que estem covant.
Aleshores, què puc desitjar-vos per a l’any nou, si ja sabem que aquest no és bo? L’única cosa que se m’acudix és: Compte! Compte amb allò que coveu, el passat ens amenaça!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada