divendres, 22 d’octubre del 2010

L'Espanya bifront i la hispanitat esmicolada

Las dos españas, Goya

      Algun temps enrere, un bon dia vaig pensar: fins ara m’he esforçat a transformar el món; atès, però, el fracàs o els minsos resultats obtinguts, d’ara endavant em dedicaré a interpretar-lo. En aquesta activitat tinc l’èxit garantit, com tots suposareu, perquè això d'interpretar està a l’abast de tothom.

     Pel que fa a l’escridassada del dia de la festa nacional o de la hispanidad, m’atrevisc a reclamar l’atenció sobre un aspecte que fins ara ningú, si no m'equivoque, ha remarcat als mitjans: allò que en diuen Espanya està trencada des d’un temps que no cal recordar i encara no s’ha recompost: subsisteixen les dues espanyes. No sé qui ha dit que els del rebombori eren 40. Però tampoc sé qui ha dit que darrere dels bullanguers estaven las nuevas generaciones del PP i, per tant, també el PP. Els espanyols, en resum, continuen com abans i sempre: dividits, las dos españas històriques. El nacionalisme espanyol està dividit, o això sembla (una gran part de l'Espanya vençuda no gosa recuperar, com és normal entre dos que han fet les paus i ningú està sobre l'altre, la memòria històrica, no siga que els vencedors se subleven altra volta). Espanya no sols se rompe: Espanya està rota. Aquestes circumstàncies em porten a ruminar dins de mi: quina mania tenen aquestes persones de culpar a Catalunya o a Euskadi del trencament, quan Espanya està ja trencada des de temps immemorial!

     I, cosa curiosa,  les dues espanyes se senten unides quan s’enfronten a Catalunya i al País Basc. O, potser, se senten reconfortades en exportar el seu problema a les dues nacionalitats.

     Quan les dues Espanyes han estat unides (i no em referisc a la unió-contra que acabe d’esmentar), aquest fenomen ha estat el resultat de la victòria d’una de les dues (la coneguda Victoria). És a dir, una unió forçada, violenta, més o menys com la que encara hi ha entre Espanya i Euskadi o Espanya i Catalunya (bé que hom hi permet pensar i parlar de la diferència; però no votar i decidir).

     En tots aquests casos trobe a faltar tolerància, trobe a faltar diàleg, respecte per les idees i la manera de ser dels altres. Una Espanya és intolerant amb l’altra, no dialoguen entre sí. Es fa notar l’absència de respecte (sobre tot d'una part). Trobe un fanatisme immoderat, desmesurada intransigència i un autoritarisme fora de mida (si bé una és més cortès que l’altra). Aquestes característiques amb què s’obsequien, són el tarannà que ampren, les dues unides, amb les nacionalitats esmentades, quan aquestes reclamen els seus drets a la diferència.

     Què hi haurà darrere de tot açò? Orgull, honor ancestral, desig de poder, profit desenfrenat, odi, por a la diferència, por de no tenir raó, passió per la ignorància, fanatisme? De tot una miqueta? Qui lo sà?

     El que està clar és que la Fiesta Nacional és un conflicte, una lluita, perquè Espanya ho és. La hispanidad, damunt, són diversos conflictes, més conflictes que països hi ha a l’Amèrica hispànica. Eixe és el rastre deixat per Espanya. 

S'inaugura el conflicte polimorf (Koldowhiski)