dimecres, 28 d’abril del 2010

“Guerracivilistas”






  • Ara i adès acusen de “guerracivilistas” als que defensen Garzón. És sabut que hi hagué la “Guerra Civil”, continuació del “Alzamiento Nacional”, perquè els republicans no se sotmeteren immediatament al Franco revoltat, que la va declarar. Ja Franco deia rebels, no a sí mateix ni als seus seguidors, que eren els rebels perquè es varen revoltar (Alzamiento), sinó als que romangueren fidels a l’Estat de dret, la República (“Nos levantamos en armas contra ellos. Y mira si eran rebeldes, que se defendieron y todo. Y ahora sus descendientes, después de tantos años, quieren saber más de la cuenta, incluso dónde estan enterrados sus parientes, fíjate! Nunca tienen bastante. Nos obligarán a hacer la guerra otra vez.”). Per això ara, igual que abans, els acusen de fer la guerra (“guerracivilistas”, diuen), només per reclamar el dret de descobrir on varen ser sepultats els seus familiars, víctimes dels que varen iniciar la guerra (els que es varen revoltar, els autèntics rebels contra el poder legítim) i de demanar que es revocaren les sentències condemnatòries, sentències il·legals, evidentment.
  • La “Victoria” és una llosa, la llosa de Franco, que pesa sobre els vençuts, no sobre ell i els franquistes, una llosa permanent que els paralitza. El seu instrument, ara, l’instrument de la “Victòria”, són els jutges, no tots, però bastants, els quals defensen la “Victoria” acusant Garzón. No acusen Garzón pel que ha fet com reaccionari (perquè també té accions reaccionàries, de les quals ja en parlarem quan toque), sinó pel que ha fet com demòcrata. Per això hem de defensar-lo. En aquest moment defensar Garzón és defensar les víctimes del franquisme.
  • El Mal és que si no estigueren els jutges per a perseguir Garzón, estaria el poble, una gran part del poble. El franquisme s’ha fet consubstancial amb l’ésser dels espanyols. És curiós, però si esmentes la pau, és la pau de Franco la que els ve a la ment. Si esmentes la guerra, és la guerra dels vençuts, “los guerracivilistas” qui la feren, i que ara volen tornar a fer-la. De res val dir que el “Alzamiento” el varen fer els franquistes, que són ells els que es varen revoltar, que la pau de 40 anys va ser una pau de morts en les cunetes i en fosses comunes, de sentències judicials, de presó. Vegeu, si's plau: http://www.elpais.com/articulo/portada/Hay/convivir/elpepusoceps/20100502elpepspor_18/Tes
  • A l’inici de la transició intransitiva ja van posar les seues condicions. La principal va ser la Constitució i la llei d’amnistia. Més o menys van dir (o nosaltres així ho vam captar): “si no les acceptes, et quedaràs com abans. Tu mateix” (Esto son lentejas. Si quieres, las tomas. Y si no, las dejas). Doncs, acceptàrem aquesta Constitució amb les lleis corresponents, entre les quals la d’amnistia (més que res, per desempallegar-nos de la “justícia” franquista, però, mira per on, són ells qui s’han desempallegat de la vertadera justícia, mentre les víctimes romanen colgades per les cunetes). Durant la guerra del “Alzamiento Nacional”, hi hagué víctimes en ambdós bàndols, un, provocador i il·legal; l’altre, defensor de la legitimitat democràtica. Però, en quaranta anys, sols hi hagué víctimes en un bàndol, el democràtic, que fou perseguit per ser-ho.
  • Corol·lari: la “Victoria” va ser, i és encara, una bota militar omnipresent, davall de la qual ara s’escola, per un conducte embossat, la transició a la democràcia. És el mur que ens talla el camí. I ai del qui gose tombar-lo o passar-lo pel damunt!.

1 comentari:

Unknown ha dit...

Les polèmiques entre l’esquerra progressista i la dreta carca, espanyoles, ja fa temps que em cansen. I després d’haver participat en alguna puc dir que ja no me’ls creuré mai més, tants han sigut els desenganys. Ni tan sol la polèmica Garzón, encara que és un tema que em toca molt, em farà canviar d’idea, pel context en què es produeix, per les característiques del personatge i per les maganxes que fa l’esquerra espanyola.

Estes polèmiques sempre perjudiquen els nacionalistes valencians perquè vulgues o no això crea un imaginari col•lectiu en què solament tenen cabuda PSOE i PP. La resta no existeix. I això fa que fins i tot gent que es considera nacionalista arribe a votar el PSOE solament perquè en este joc de rol bons-dolents no volem que guanyen els dolents, la qual cosa, al meu parer, és d’una immaduresa política extraordinària. I ja els va bé als uns i als altres. Però no us preocupeu: en les qüestions de pes, allò que per als altres són qüestions identitàries, aniran junts sense cap problema. I així anem tots jugant-la.

En el cas Garzón, és la mateixa de sempre: enfrontament dreta-esquerra, espanyoles, amb l’afegitó que es tracta d’un jutge amb una escassa credibilitat democràtica per les seues actuacions, moltes poc reïxides, dirigides contra el que ell considera els enemics a batre, els altres nacionalismes.

Per si no n’hi haguera prou raó, l’article aparegut a l’Avui “Allò que el cas Garzón amaga”, de Joan B. Culla, aporta encara raons molt sòlides sobre les maganxes del PSOE: la llei d’amnistia de 1977 mai ha sigut derogada a pesar que dels 32 anys de democràcia el PSOE ha estat en el poder durant 20 anys, molts d’ells amb majoria absoluta; i els acusadors particulars, Falange, Manos limpias e tutti quanti, podrien haver sigut il•legalitzats si se’ls hagués aplicat una mínima part del rigor aplicat a l’esquerra aberzale.

Per tant defensar Garzón no és defensar les víctimes del franquisme sinó defensar la perpètua discussió possible entre la dreta i l’esquerra, espanyoles, que ens afebleix com a poble, defensar un enemic del nostre país i tapar les vergonyes d’una esquerra que fa maganxes.