La política és la continuació de la guerra

                                                                                                             Entrada anterior: Un malson

Michel Foucault

Michel Foucault afirmà, en el curs titulat: Il faut défendre la societé, impartit al Collège de France l'any escolar 1975-76, que, en lloc de la màxima del clàssic teòric de la guerra, Carl von Clausewitz (s. XIX): La guerra és la continuació de la política per altres mitjans, ell seria partidari de la inversa: La política és la continuació de la guerra per altres mitjans. Volia donar a entendre que, en comptes de pensar que darrere de la guerra (allò que la mou) està (o és) la política, cal pensar en la inversa: que darrere de la política, movent-la i determinant-la a cada pas, està la guerra. Conseqüentment, jo afegiria que la idea aristotèlica: l'ésser humà és un animal polític, es convertiria foucaultianament en: l'ésser humà és un animal guerrer i polític, en el qual el germen i ànima de la societat i la política seria la guerra. 

D'acord, doncs, amb aquest filòsof, podem pensar que darrere i dins de la transició espanyola, de la Constitució, de les lleis que regulen la seua activitat política, està la guerra victoriosa dels sectors que lluitaren amb Franco i la dels que continuen aquesta guerra victoriosa per altres mitjans (diguem-ne democràtics. O no?).

En el mateix sentit, també podem dir que la política europea és la guerra victoriosa del segon conflicte europeu, barrejada amb la tradicional guerra (o lluita) de les classes dominants contra les classes dominades, que casi sempre han volgut deixar de ser-ho. Guerra i/o lluita, doncs, per altres mitjans: els mitjans polítics, dubtosament democràtics.

A l'esmentada guerra (o guerres) travestida de política, se li està afegint un altre caire: aquell que ens ha descobert Edward Snowden: la intolerable escalada d'intromissió del gran capital en el món privat de les persones. El poder privat econòmic, tan poderós que té el poder polític al seu servei, vol apropiar-se, també, d'allò que senten i pensen les persones, però no vol que aquestes persones, sàpiguen el que sap i pensa d'elles. Vol saber-ho tot de tots, però no vol que tots sàpiguen el que ell en sap i com ho aconsegueix. Vol saber, per exemple, el que ara jo estic dient, però no vol que jo sàpiga que ell ho sap. Per això persegueix Snowden. 

I per què vol saber el que tu, jo, ell i ella pensem i projectem fer? Ens ho diu tranquilament Obama: per defensar-nos dels atacs dels nostres enemics, per a que visquem segurs. Guerra, doncs, embeguda en la política.

Per a que visquem segurs hem de perdre la privacitat. Ara bé, mira per on, en perdre la privacitat perdem la llibertat. La dictadura totalitària que descriu Orwell en la novel·la "1984" es basa en el control de la privacitat de totes les persones. Si saps el que pensen, senten i volen, pots manipular-les, pots controlar-les, pots atemorir-les, pots anticipar-te a les seues accions per a tornar-les innòcues.

Vivim de tal manera atemorits, que l'excusa d'Obama per haver entrat en el nostre àmbit particular i íntim, ha estat la resposta als nostres temors: us investigue per a defensar-vos millor. Aleshores, tothom content i tranquil, llevat d'un important sector de la societat, que està reaccionant, com, per exemple, Alicia García Ruiz, Universitat de Barcelona (llegiu, si's plau, a El País, 23/7/13, a la secció Opinion, l'article: "Un gigante de mil ojos").

Així, doncs, hem aplegat a un moment en què l'afany de seguretat ens fa perdre allò més íntim de les persones i, a més, la llibertat. Però, ull!, que si perdem la llibertat, perdem la seguretat. El control d'allò que cada u és, sent, pensa i projecta, és el mitjà bèl·lic en forma de política amable i humanista de fer la guerra contra nosaltres i tenir-nos dominats.

Quina paradoxa, no? Buscant la seguretat, la perdem. Obama ens ofereix seguretat per a robar-nos la seguretat amb el nostre consentiment. Oi que és un bon prestidigitador? L'esperança del món quan va ser elegit s'ha transformat, com per art de birlibirloc, en la seua amenaça. El nostre defensor, gràcies a la guerra per altres mitjans, esdevé el nostre repressor. Som uns presoners de guerra que hem estat vençuts, i ho estarem encara més, mitjançant l'amable política del gran capital, al servei del qual treballa Obama i la major part de governs del món (potser no estiga de sobra recordar vells refranys com aquests: "El ojo del amo engorda el ganado" i "Hacienda, tu amo te vea"). 

Podríem dir que estan destruint la societat del benestar a canonades? 
Una, per a les pensions; altra, per la supressió de llocs de treball; 
diverses, per a expulsar famílies de sa casa; una més 
per a destruir el tribunal constitucional 
nomenant jutges ad hoc; altra, ...

Un malson

                                                                              Entrada anterior: Teníem un problema i l'hem resolt 

   Anit vaig somniar, 

beneïda il·lusió, 

que Rajoy volia 

  donar l'explicació.

Era a una plaça de bous, plena de víctimes amenaçadores amb pedres en les mans escridassant-lo i demanant-ne la mort per lapidació. Estava dempeus en mig de la plaça. El tribunal seia darrere d'una llarga taula sobre un cadafal muntat a la graderia.

Rajoy demanava silenci per parlar, cosa rara en un mut com ell. Pot ser per això, la multitud prompte guardà silenci. Aleshores obrí una carpeta plena de folis i començà a llegir en veu alta. Deia un nom i, tot seguit, afegia una sèrie de dades i descripcions dels costums, malifetes i altres activitats delictives referides al nom llegit. Aquesta informació venia escrita en un altre paper, el qual li havia estat proporcionat per espies nordamericans. En ell figurava, referent a cada nom llegit, tot allò acumulat pels programes americans de control exhaustiu del món, com els de la National Security Agency, el Prism de vigilància i els d'interceptació de metadades telefòniques. El Gran Germà denunciat per Snowden.

A mesura que anava llegint noms i malifetes, els colèrics acusadors anaven pacificant-se al tems que llurs vermelles galtes empal·lidien i els ulls deixaven de llançar flamerades. 

Quan va acabar de llegir Rajoy, el president del tribunal es dirigí a l'auditori (fofo ara i capbaix), tot pronunciant les conegudes paraules: "Qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra". I afegí: "De la mateixa manera que castiguem els pecats de Rajoy castigarem els pecats dels que estan presents". Aleshores la multitud va anar deixant caure les pedres a poc a poc, alacaiguda i avergonyida. Ben aviat es quedaren sols el tribunal i Rajoy, els quals s'abraçaren contents de la victòria. No mostraven, però, ni l'un ni els altres, cap propòsit d'esmena i s'absolviren mútuament. 

Fins aquí, el malson. Ara la reflexió. Lamentablement no sóc Josep, fill de Jacob, i esclau de Putifar, famós per interpretar els somnis del Faraón. Jo no sabria interpretar les set vaques grasses i les set magres, les set espigues plenes i boniques i les set migrades. No, no sóc Josep i no sé interpretar somnis, però puc reflexionar-hi com qualsevol altre.

Ni la corrupció ni l'honradesa són comportaments objectius. Nietzsche deia que hi ha moral de senyors i moral d'esclaus. Allò que fa un senyor noble és noble, és bo; allò que fa un esclau és innoble, és baix i vil com ell. Allò que fa Rajoy, allò que fa el rei, allò que fa la princesa, allò que fa el seu marit, allò que fa Camps, allò que fa Carlos Fabra, allò que fa Jaume Matas, allò que fan els personatges importants del PP, és propi d'ells, és noble, és bo. La corrupció està en altra part. Aquesta és la doctrina de Nietzsche interpretada per mí, que no sóc noble.

D'altra banda, si la corrupció és general no és corrupció, és tipical spanish, esdevé costum, quelcom propi de la raça (o propi de l'ésser humà). Endemés, Obama ha acudit a salvar Rajoy (no sé si, també, el prestigi de la Marca España). Ha posat la merda davant del ventilador, i ha empudegat tothom. La multitud crea tendències, valors, moda. És costum refugiar-se en la massa: "tots ho fan, la gent ho diu"; "on vages, fes com fan, no et signifiques"; "la gent és així, què li hem de fer?" Si tots són corruptes, ningú ho és.

Multitud, de Fr!da

La justícia no existeix fora. La justícia és subjectiva. Justícia és allò que diuen els jutges que és just. I diuen el que interessa al poder, el poder al qual serveixen. Recordem els jutges de Franco, recordem els jutges que jutjaren Garzón, recordem el digne banquer Blesa (esdevingut jutge) i el dolent jutge Elpidio Silva (esdevingut reu), el primer que s'ha atrevit a tancar un banquer; recordem com s'ha elegit els membres del Tribunal Constitucional i els del Consell General del Poder Judicial. Recordem que les dones no són lliures quan decideixen avortar, sinó quan els ho impedeix la llei i sentencien els jutges. La llibertat no està en decidir sobre el propi cos, sinó en obeir el mandat alié. Catalunya no és lliure quan decideix, sinó quan se li prohibeix decidir. Els valencians no són lliures quan poden veure TV3, sinó quan se'ls prohibex veure-la. Feixisme no és tirar una família amb nens fora de sa casa, sinó protestar davant de la casa d'un responsable. Així, doncs, repeteixo: la justicia no existeix, la justícia és allò que sentencien els jutges al servei dels interessos del poder.

Aixi opine jo, ara (qui sap desprès?), jo, que no sóc el Josep bíblic, ni Nietzsche, ni cap persona amb poder. Només un lliurepensador a l'estil antic. Potser més lliure que pensador. O ni tan sols això.

Teníem un problema i l'hem resolt

                                                                                  Entrada anterior: No basta voler, cal respectar

No és una càrrega policial del PP.
Tant se val: és Alexandre el Gran 
tallant més nusos

"Teníem un problema i l'hem resolt", va dir Aznar en certa ocasió per justificar una maniobra legal i moralment tèrbola. En altra època, Alexandre el Gran tenia, també, un problema: el de desnuar el nus gordià per tal de poder conquerir Àsia, segons havia dit l'oracle. El va resoldre tallant-lo, "cortó por lo sano" (com aquell que diu, sense contemplacions ni melindros). Zeus, de seguida, va donar a entendre, mitjançant una forta tronada, que tant valia tallar com desnuar ("tant munta tallar com desnuar"). Crec que Zeus va estar a l'altura de les circumstàncies, atesa la manera habitual que tenien i tenen els déus, els polítics i les masses de fer les coses. "Qué importa que el gato sea blanco o negro, lo importante es que cace ratones", frase de Deng Xiaoping, emprada per Felipe González, no recorde bé si per justificar el GAL o per excusar-se del fet que l'Estat del govern socialista tinguera clavegueres. En altra ocasió (crec) Felipe s'acollí a la teoria de Max Weber sobre l'ètica de la responsabilitat, més eficaç que ètica, com la que està aplicant Rajoy, quan actua a les ordres de déu ("como dios manda") fent el que s'ha de fer ("lo que hay que hacer").

Ni blanc ni negre: el problema és un altre

Ara, al segle XXI d. C., teníem un problema i ens l'han resolt tallant per la part sana de la població. No han tallat pels defraudadors, pels banquers, pels mercats, pels paradisos fiscals, pels que ens han introduït l'epidèmia econòmica, no. Han tallat i estan tallant per la part sana, pels honrats, pels que es guanyen el pa diàriament, pels pobres. Han tallat i estan tallant el nus, no s'han entretingut en desfer-lo. Tenen sempre en les mans l'espasa  disposada "a cortar por lo sano". Travessen sempre pel camí d'enmig. No tenen la malaltissa tendència a la compassió, no: no tenen sensibilitat moral. Amb sentimentalismes no es va enlloc, pensen. Són durs, insensibles. Així és com decideixen el nostre present i el nostre futur.

Tallar el nus per resoldre un problema ha estat habitualment un acte (o molts) de violència. És el que ens mostra l'ésser humà al llarga de la història. Es pot explicar la història a base de batalles entre estats, ètnies o grups socials. I quan no hi ha batalles, hi ha crims, lladronicis, imposicions de força bruta més o menys individual; hi ha la delinqüència il·legal (la de la gentola vagarina) i la legal (la de les classes honorables). La història humana es la història dels nusos tallats, és la història de les peripècies de la força bruta. La força bruta de la raó, la força bruta de la fe, la força bruta de la manipulació, la força bruta de la ciència (?) econòmica, la força bruta de la competitivitat, la força bruta del "no hay más remedio para salir de la crisis".

La gesta d'Alexandre manifesta qui era: un home expeditiu, disposat a vèncer de qualsevol manera. Així, car el nus era complicat, venceria amb la força de les armes: "tant munta tallar com desnuar". Vèncer, guanyar, conquerir és allò que importa. Amb la citada gesta s'estableix la victòria com el valor suprem. Restaria algú que hi dubtara des del punt de vista ètic?

Si escorcollem allò que s'amaga darrere d'aquesta sentència segurament trobarem moltes coses: des de la fermesa d'estar en la veritat i/o de tenir el poder (de tenir la paella pel mànec y el mànec també: la prepotència d'uns), fins la inseguretat personal d'aquell que no sap per on va i ha de tapar els dubtes amb violència i victòries (la por i la inseguretat d'altres). Tant els uns com els altres utilitzen la violència verbal, la violència racional, les martingales dialèctiques, el saber dels científics, les manipulacions dels experts, etc. Però el dubte honest, la disponibilitat per acceptar el possible error, això no: teníem un problema i l'hem resolt per la via ràpida, tallant el nus.  

Però, i si la realitat no és com creiem? I si la veritat no és la veritat? I si en tallar el nus l'hem destruïda? I si el nus del món i de la vida és tan complex que tallar-lo equival a amagar-lo, que la victòria és una derrota? El món admira Alexandre, perquè va conquerir un imperi, un imperi que va ser el resultat de tallar un nus complex. Ningú no sabrà mai allò que aquest nus encobria. Una cosa és destruir tallant; una altra, respectar, desnuant pacientment, una realitat complicada. L'imperi va ser el resultat de la destrucció, i aquest fet va reforçar la manera de fer humana en la història: tallar nusos, mai construir la solidaritat humana, mai desnuar pacientment els problemes.

Hi ha altres coses que tallar

No basta voler, cal respectar

                                                                                  Entrada anterior: Competitivitat o solidaritat?

Un dia Juan Gil Albert escrigué que, en circumstàncies semblants, quan el francès diu: je t'aime, l'italià: io ti amo, l'anglès: I love you; aleshores l'espanyol, menys idealista, diu: te quiero. També l'espanyol diu en altres circumstàncies: quiero una bicicleta, un perfume, un libro. Veu que li agrada una persona i diu: la quiero. I la gent, referint-se a ella, diu: és la querida de... No su amada. 

Què ha passat en l'evolució històrica de l'espanyol (dic jo) per a emprar el mateix verb quan un vol apropiar-se d'alguna cosa i quan sembla que un ama una persona? Quiero ese yate, quiero un cargo en el gobierno, quiero que me nombréis consejero de la empresa. Però també: quiero a esa mujer, quiero a ese hombre. Vindrà d'aquí la frase: la maté porque era mia? Estarà aquí l'arrel dels crims i maltractaments passionals? Quan hom diu: te quiero, hom està dient: quiero que seas mía (o mio)?  

Amb el català-valencià passa el mateix, però no amb el català de Catalunya. A Catalunya hom empra més el verb estimar que el verb voler amb el significat d'amar. Estimar, però, alguna cosa o persona significa, també, considerar-la valuosa. I del valor espiritual al valor material no hi ha més que una passa.

Així, doncs, continuant amb Gil Albert, recorde, també, que conclou l'apunt esmentat amb aquestes significatives paraules: "Querer es siempre apresar". 

Si querer, voler, amar significa agafar, aferrar, detenir, arrestar o reprimir, què volen els cristians quan prohibeixen (impulsats, diuen, per la caritat) l'avortament, l'eutanàsia o el matrimoni homosexual a creients i no creients en llur dogma? 

Quan un polític o l'amo d'un negoci diu que es preocupa pels obrers, diu que els vol o que els estima, està dient que vol apropiar-se de la plusvàlua que produeixen o que vol tenir-los subjectes? Quan un espanyol quiere a Catalunya dentro de España, està dient que la quiere presa, dominada, aherrojada, reprimida, la quiere suya, com un maltractador la seua dona? Quan un cristià quiere al pròjimo, què vol? tenir-lo ben subjecte? Que el prójimo en qüestió siga com ell, parle com ell, crega el que ell creu?

Mentre querer, voler, estimar, amar no incloga essencialment respecte a l'altre, la caritat serà repressiva; més que caritat, egoisme. Ja ho diu la frase tòpica: la caridad bien entendida empieza por uno mismo.

No oblideu que la caritat ben entesa... Doncs? 
(Rafael Blasco)

No ens vindria mal reflexionar sobre el mètode fenomenològic de filòsofs com Husserl i Heidegger, els quals s'aproximaven al coneixement de les coses, de les realitats, dels éssers, deixant-los ser com són, sense cap prejudici, creença o dogma previ. Hauríem d'esforçar-nos per aconseguir un amor tal que considerara les persones estimades amb tant de respecte del que són i de la seua llibertat, com aquests filòsofs pretenien aproximar-s'hi per conèixer-les. Encara que no és el mateix coneixer que amar, és evident que estan íntimament relacionats. No en va conservem la famosa frase d'Agustí d'Hipona: "No s'aplega a la veritat si no és a través de l'amor". Si l'amor és la porta o el camí de la veritat, l'amor no ha de ser repressor, ha de respectar i deixar ser la realitat tal com és, perquè, si la modifica, allò que coneixerem serà una altra cosa. Si quan amem retallem, el que coneixerem de la persona amada serà un ser deforme.

Potser algú em dirà de retruc: Què farem amb els delinqüents, els corruptes, els criminals? Deixar-los tal com són? L'objecció podria fer-la una neoliberal com Margaret Thatcher, que va dir: la societat no existeix, només hi ha individus aïllats uns del altres. Però un no neoliberal que estudia els individus tal com són sense modificar-los, descobreix la societat, els altres, la humanitat, en el fons de cadascú i li aplica l'imperatiu categòric kantià: Obra de tal manera que uses la humanitat en la teua persona i en la de qualsevol altre, sempre com un fi, i mai com un mitjà.

Ah, se m'oblidaba citar una frase amorosa que ens ha mantingut i ens manté empresonats en les urpes dels nostres amants: Amo a España porque no me gusta, digué José Antonio Primo de Rivera. D'acord amb ella, Franco, Falange, la burgesia prepotent i l'Església van retallar Espanya retallant branques matant rebrots, donant-li una altra forma amb dolors i sofriments: la forma que té ara: una Espanya dolenta, una Espanya corrupta, una Espanya presonera, presonera d'una falsa transició (o, potser, d'una transició veritable, però que ens porta al no-res).

Te amo porque no me gustas

Notícia recent al marge de l'anterior escrit (o no?):

Rouco Varela acaba de dir: "Rezamos para que los gobernantes tengan una conciencia moral". Com és això que, fins ara, déu no s'haja preocupat dels governants cristians i devots? Per ventura necessitava que Rouco Varela li ho demanara? Ai, déu meu, quina religió que no repta ni educa en la consciència moral els seus polítics! I quin déu que amb prou feines es mou a força de resos! I encara...!

Competitivitat o solidaritat?

                                                                                    Entrada anterior: La gallineta ha dit que prou

Vicenç Navarro (1) ens proporciona una cridanera informació, extreta de la revista progressista dels EUA, CounterPunch (2). S’hi diu que Van Rompuy, President del Consell Europeu (organisme que determina la política general i les prioritats de la UE) es reuneix periòdicament amb dirigents de les gairebé 50 majors empreses europees. Aquests dirigents, partint del principi incontrovertible del necessari augment de la competitivitat, han insistit en un altre principi dogmàtic que urgeix posar en pràctica per aconseguir l’anterior: l’eliminació de l’estat del benestar, la reducció de les pensions públiques i la urgència de privatitzar-les, així com la desaparició de serveis públics com la sanitat i l’educació, tot substituint-los per serveis privats.

Per què insistiran tant en la competitivitat i res o casi res en la solidaritat? La riquesa que proporciona la competitivitat per a qui és? De moment, el camí proposat passa per augmentar la riquesa d’uns incrementant la pobresa d’altres.

Per què la competitivitat presenta el caràcter d’un principi tan dogmàtic i tan ficat en la ment de tots o casi tots com una inspiració divina?

En l’antiguetat i en l’edat mitjana, per influència d’Aristòtil, es creia que allò que ara diem gravetat era el lloc que buscaven les substàncies en les quals predominava l’element terra. Cada element (n’eren quatre: terra, aigua, aire i foc) es movia buscant el seu lloc natural: dalt, el foc, i a sota, la terra; en mig, primer l’aigua i desprès l’aire. Sort que alguns investigadors eren capaços de posar en dubte les creences dogmàtiques vigents i experimentaven buscant alternatives més segures. Així, sorgí el científic Newton al segle XVII, que formulà la llei de gravitació universal, desprès de vore caure una poma (milions de persones n’havien vist caure moltes, pensant que queien perquè buscaven el seu lloc natural). L'expressà aproximadament així: els cossos s’atrauen en raó directa de llur massa i en raó inversa del quadrat de llur distància. A partir de Newton, i gràcies a ell, hom ha pogut explicar l’univers i començar a visitar-lo.

El dia que, alliberats dels interessos dels amos del món, puguem dubtar del dogma de la competitivitat i pensar en possibles alternatives que contemplen la solidaritat humana, serà possible que un nou món se’ns òbriga, igual que ha passat amb la llei de Newton. S’hauran esfumat les tenebres medievals. Només cal ser capaços de dubtar i estar lliures de tèrbols compromisos que busquen un quimèric lloc natural per a les diferents persones, unes dalt (les classes privilegiades), com el foc i l’aire; altres a sota (les classes populars), com la terra i l’aigua.

Desprès (3), el mateix Vicenç Navarro ens proporciona una nova informació. Que el Sr. Montoro, Ministre d’Economia, i la Sra. Sáenz de Santamaría, Vicepresidenta del Gobierno, declararen satisfets el 21 de juny d’enguany que havien destruït 375.000 llocs de treball (principalment en sanitat i educació) i que pensaven destruir-ne 30.000 més cada any. Acabaren dient amb un somriure orgullós: “hemos hecho la mayor reducción de consumo público de la historia de España”.

Aquestes manifestacions de Vicepresidenta i ministre encaixen perfectament amb els retrets dels indignats del 15M: “No ens representen”. Ni ells ens representen ni les autoritats de la UE. A qui obeeixen de debò és als dirigents de les majors empreses europees. Algú em dirà: Solament a ells? Doncs no, no solament a ells, perquè el primer i el principal és el poder econòmic nordamericà. O, més aviat, el poder fantasma que s’esmuny com les anguiles i que està per tot arreu. A vegades es corporalitza (paradisos fiscals, finances internacionals, mercats, Wall Street, Obama). Per exemple, Obama acaba de fer una indicació muda i tots els poders de les nacions europees s’han prosternat oferint llur devota obediència (“Habla, señor, que tu siervo escucha”) i han controlat amb entrebancs el pas aeri del president de Bolivia, Evo Morales, recelant que l’acompanyara Snowden. El país de la llibertat i del premi nobel de la pau, que va ser elegit president amb tantes esperances, ens vigila a tots (no tenim cap racó privat i lliure que se li escape). I els nostres governants l’obeïxen submisos, a ell, no a nosaltres (“no nos representan”). El que va ser elegit com una gran esperança no és més que un sicari a l'aguait.

  

(1) en l’article:”¿Quien influencia a la Comisión Europea y al Presidente       de la UE”? (Público, 27/6/13).

(2)  en l’article de David Cronin, “Wrecking the Welfar State in Secret”, 25/6/13.

(3) a "El Plural.com", l’1/7/2013, amb l’article: “El gobierno de Rajoy, el más reaccionario de la zona”. 

La gallineta ha dit que prou

                                                   Entrada anterior: La banalitat del mal: fer el mal "como dios manda"

        La gallineta ha dit que prou, 

         ja no vull pondre cap més ou, 

                           (...)

         La gallina ha dit que no, 

         visca la revolució. 

                          (Lluís Llac)

Quina serà la nostra revolució?

No oblidem que de revolucions n'hi ha moltes. Des del moviment de rotació d'un cos al voltant d'un eix fins a les revolucions econòmiques i socials. 

La Gran Eciclopèdia Catalana defineix aquestes últimes: "Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat".

Si llancem una ràpida mirada a la història, de seguida toparem amb unes quantes. N'hi ha per a tots els gustos. Basta que es tracte d'un canvi global i dràstic. Heu aquí les més conegudes, a mesura que se m'acudeixen: la revolució neolítica, la revolució francesa, (burgesa i liberal), la revolució comunista, la nacional sindicalista..., la..., la... Citaré la neoliberal? No ho sé, perquè ha estat una revolució en forma d'evolució (no dràstica) que ara ha explotat revolucionàriament. La crisi ha estat el seu cop final. Ocasió per a la presa del poder definitiu.

A sota reproduïsc un gràfic que representa una de tantes estadístiques que solen fer-se als EUA (el país de les oportunitats). Quan aquestes estadístiques presenten un panorama dolent, hem de suposar que el d'Espanya és infinitament pitjor, però desconegut.

En els anys anteriors a la implantació per Reagan del neoliberalisme, l'increment de la renda de l'1% super ric als EUA era inferior al del 90% menys ric. A partir de Reagan (1981) i el neoliberalisme, començà a disminuir la renda dels 90% més pobres per sota de la renda dels 1% més rics, fins a les retallades actuals. Si açò no és una evolució revolucionària reaccionària, que vinga déu (déu, no els bisbes o el rector del poble) i ho veja.

La tal evolució ha desembocat en la crisi, com podem imaginar. Crisi que està facilitant al citat 1%, i als espavilats que se li unisquen, d'aconseguir l'objectiu acaronat durant tants anys: tenir, a més dels diners, el poder de fer les lleis, d'aplicar la justícia, de controlar el govern i de suprimir la democràcia com inservible, perquè no pot respondre a les necessitats que planteja la complexa economia global. La política només poden fer-la els tecnòcrates; és a dir, els super rics. O, millor, els tècnics empleats al seu servei. Hom ha de privatitzar-ho tot (en això estem). Tot en mans d'empreses com la trama Gürtel. 

No us heu adonat que tots el missatges que rebem són els mateixos? Cal, sí, fomentar amb ajudes la col·locació juvenil, cal, sí, empentar el desenvolupament de les petites i mitjanes empreses. Però, compte! no oblideu les retallades que queden per fer, l'austeritat indefugible, les reformes estructurals. L'1% necessita el 90%. El necessita, com es pot veure al gràfic. L'1% puja, si el 90% baixa. Es necessita la pobresa del pobres per a la riquesa del rics. I ens volen fer creure que la riquesa dels rics és la sortida de la crisi. És la plusvàlua de Marx (el gran negoci d'Amancio Ortega rau, diuen males llengües, en l'explotació infantil i els salaris tan baixos que paga en les fàbriques  del tercer món: plusvàlua per a ell, minusvàlua per als treballadors. Ell puja, perquè altres baixen). Els rics són la flor i nata de la societat, el todo Madrid, el todo Paris, el todo mundial. Els pobres només són comparses per a que els rics destaquen. Si uns pugen, baixen els altres i viceversa. L'economia social és com un balancí: el que més pesa està baix i el més lleuger, dalt. Allò, però, que semblen no saber els més pesats és que, si deixen el balancí, els lleugers s'afonen.

Per què no pensem una mica açò tan senzill? Si la UE, tal com està construïda, s'alimenta de nosaltres i ens necessita a sota de les seues botes, per què no ens en anem? Veuríem amb satisfacció com es trenquen la crisma. I podríem refundar una altra UE que equilibrara el balancí.

                           La gallineta ha dit que prou, [cliqueu]

                           ja no vull pondre cap més ou, 

                           (...)

                           La gallina ha dit que no, 

                           visca la revolució. 

                           (Lluís Llac)

El balancín, de Goya 

La banalitat del mal: fer el mal "como dios manda"

                                                                                                  Entrada anterior: Alemanya, motor de l'economia europea 

Sembla una persona incapaç de trencar un plat,
 però és Eichmann, el criminal organitador de la solució final.

Tots hem oït parlar alguna vegada del cas Eichmann, el nazi encarregat d'organitzar la logística de l'Holocaust o Solució Final en l'Alemanya de Hitler. I no tots, però molts sí, hem oït parlar de la teoria de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal referida a aquest menyspreable personatge. Segons ella, Eichman no va actuar mogut pel desig demoníac d'infligir sofriment i destruir vides humanes, sinó per la voluntat de ser un bon funcionari que fa bé el seu treball i executa a la perfecció les ordres rebudes, sense preocupar-se de les conseqüències morals, ni imaginar ni sentir l'horror produït. Tampoc mogut per sentiments sàdics ni per interessos econòmics. 

Pensarem nosaltres també que els Eichmanns actuals, la Merkel, el Draghi del BCE, Rajoy i tots els Eichmannets que l'acompanyen (Guindos, Wert, Montoro, la Dolores de Cospedal, Bàrcenas, etc. més el poble que els vota) són banalment dolents? Fan el mal pensant en el seu deure de funcionaris ignorants de tot el que no siga fer el mal como dios manda? Destrueixen l'educació, la salut, els llocs de treball per a bé de l'educació, la salut, els llocs de treball, com déu, la Merkel i la Troika els manen? Ataquen cínicament el català per a defensar-lo, com és el seu deure? Reparteixen sobres a la seua colla per a bé d'Espanya? Defrauden Hisenda amb una intenció excel·lent de millorar l'economia? Roben, roben, roben, ... en un procés indefinit? 

Pensarem nosaltres en aquest cas com Hanna Arendt en l'altre? Sí i no. Potser no, perquè, com diu Slavoj Zizek (El acoso de las fantasías, Akal, 2011), tot seguint el llibre de Daniel Goldhagen (Hitler's willing executioners, Little, Brown & Co, 1996), en la burocratització de la tasca que li correspon a Eichmann i als torturadors subordinats, intervenen altres elements, com són: la pròpia burocratització del crim en la mesura que permet neutralitzar l'horror i considerar-lo un treball com qualsevol altre. Amb aquest fenomen psicològic s'afegeix un plus de gaudi (empra aquí Zizek un concepte de Lacan), tot executant la malifeta com part d'una operació complexa administrativo-criminal. No és més satisfactori destruir l'educació i el sistema de salut públics sota el pretext d'unes lleis i d'unes retallades destinades oficialment a millorar-les, recolzades per científics experts i per la suprema autoritat de Merkel i la troika? Una satisfacció refinada i subtil. En la frase: como dios manda, està el rencor etern dels franquistes immortals. En la frase: no hay otra solución, està l'esquema del programa que lluita per recobrar el poder empresarial i financer,  els privilegis de sempre. Sota el déu del PP i dels bisbes espanyols s'amaguen els eterns interessos de classe. En la privatització dels hospitals està el desig de convertir les malalties del poble en riquesa privada. En la destrucció de l'ensenyança pública està l'avarícia frenètica i el sotmetiment del poble, convertit en el palurdo tradicional, manipulable i objecte de la mofa de los señoritos de casta i assimilats. En l'atac a l'immersió lingüística catalana està el plus de fruició quan es contempla l'enemic mossegant la pols de terra. L'expressió de la cara de Wert fa pensar a alguns en la fruició que aquest ministre sent quan practica el mal, fins i tot quan no li produeix cap benefici (un mal incomprensible des del punt de vista del sentit comú), arrabassat, imaginem, sols per l'irresistible desig demoníac de ferir.

El PP, com els nazis, tracten l'holocaust espanyol (accepteu, si's plau, el desplaçament de sentit, en aplicar el vocable a un context totalment diferent) com si fos un secret que taca si es fa públic, com si fos una porcada moral. Només cal pensar en el secret amb que s'ha portat tot el robatori practicat pel govern valencià, el secret dels sobres de l'amic Bàrcenas, la claredat d'expressió de la dolors de Cospedal (simulación de retribución con pago en diferido) quan explicava la secreta paga a Bàrcenas per la porcada ètica i legal practicada, el secret de la infanta i l'empalmado, el secret de la pressumpta desviació de fons del ex-conseller Blasco en la Conselleria valenciana de Solidaritat i Ciutadania (un nom més cínic no podia haverse-li posat a la seua presumpta missió insolidària). Aquesta consciència de brutícia els servia i els serveix de suport libidinal, com als nazis, car la pròpia consciència d'anar tots en el mateix vaixell, de participar tots en una transgressió comuna, camí de la super-riquesa anhelada, servia i serveix de ciment de la consistència col·lectiva, de la unió compacta corporativa, tant dels nazis com dels del PP. El sentiment de vergonya que puga haver-hi no serveix per a provar, diu Zizek seguint Goldhagen (i jo interprete), que tant els nazis com els del PP, no estigueren absolutament corromputs, que en ells quedara i/o queda un mínim de decència: al contrari, aquesta vergonya era i és el signe inconfusible de l'excés de fruïció que extreien i extrauen dels seus actes. Sovint no és la vergonya, sinó la por que el poble elector tinga consciència moral, no els vote i se'ls acabe el negoci. La vergonya o el temor proven que la maldat era conscient, volguda i no banal.

Heinrich Himmler ho va deixar ben clar quan va dir que l'Holocaust era un dels capítols més gloriosos de la història alemanya, del qual, per desgràcia, no podria quedar constància escrita. 

No sé si algú del PP, de la Comissió Europea, de la Troika o de l'Alemanya de Merkel són capaços de pensar una cosa pareguda de la barrabassada que ens han fet, que ens estan fent i que ens faran. No sé si són malvats banals o malvats a seques, encara que m'incline per la segona disjuntiva.

Ara ens diuen que la crisi s'acaba, però no s'estan d'insistir que hem de reformar i retallar més. Algun dia s'acabarà, no cap dubte. Però les reformes estructurals: les privatitzacions, l'educació, la salut, els drets laborals, les jubilacions, els mitjans de comunicació, la justícia... Això quedarà per sempre, com el paisatge desprès d'una batalla, atado y bien atado.

Què estarà veient aquesta nena?
Paisatges desprès de la crisi?