La cerimònia de la confusió

A sobre tenim la foto dels oficiants de l'ofrena sacrificial a punt d'accedir a l'altar del poder neocapitalista i neoliberal dirigits pel mestre de cerimònies. La víctima expiatòria és la democràcia espanyola.

La immolació d'una víctima en un sacrifici ritual religiós (segons digué el filòsof Zubiri) és un atemptat contra allò més íntim d'ella: la seua vida, el seu ésser constitutiu. En oferir-la a la divinitat, hom lliura a aquesta allò més real de la realitat, tot reconeixent-n'hi la sobirania. La qual és, en aquest cas, la dictadura dels mercats, lliures i globals, l'actual divinitat.

         
        

Per això tots sabem que el debat no és democràtic. Diuen que és democràtic; sabem, però, que no ho és: més encara, és la cerimònia en què s'immola la democràcia. Com tota cerimònia es tracta d'un ritus simbòlic, que aquí és el ritus d'una  competició com la del Barça-Madrid, en la qual dos contendents, que fingeixen discrepància, aparenten debatre sobre programes econòmics diferents que en el fons són el mateix. L'un l'amaga, l'altre el metamorfosa en sentit plublicitari. Els dos enganyen. Però l'engany més important és un engany anterior, primer i bàsic: fer creure als electors que aquestes són les dues úniques opcions possibles; que les altres són morralla. Per això aquesta cerimònia és la cerimònia de la confusió, amb la qual comença la campanya electoral. Comença, doncs, amb un atemptat contra el dret dels electors a saber per poder decidir i el de les altres opcions polítiques a debatre i informar. La campanya comença amb aquesta publicitat d'estil comercial, fraudulenta com totes les del sistema, que vol fer creure allò que no és: centra l'atenció en dos protagonistes, com si fora dels quals no hi haguera salvació, i anorrea els altres. Allò que passa per ser un acte democràtic és en sí mateix, sense additaments, un acte subtilment antidemocràtic.


És la democràcia un centre dispensador de privilegis, un sistema basat en la desigualtat d'oportunitats, on és habitual la mentida i l'agressió a les llibertats, o la repressió encoberta...? No? Doncs la campanya electoral ha començat amb un atac a la democràcia, un més dels que estem patint i dels que patirem. 
        
Mal començament, doncs. Si l'ombra del xiprer és allargada, la del neoliberalisme és ampla i fosca com la capa del vampir que ens cobreix a tots i ens xucla la substància del cervell. O una xarxa entrecreuada de fils d'aranya que, a més de tenir-nos atrapats i d'impedir-nos moure'ns al nostre arbitri, ens controlen, ens dirigeixen i, tot xuclant-nos el cervell, ens injecten els pensaments i creences que hem de tenir. 

"Atrapados", instal·lació de Marcela Navascués

Sí, ens injecten. Els mitjans de comunicació no tracten igual tots els partits, ni en la campanya ni abans ni desprès. En la campanya, per exemple, els espais electorals gratuïts a la televisió i radiodifusió públiques no són iguals per a tots: beneficien més a uns que a altres, segons els escons obtinguts en les anteriors eleccions. I si mirem els canals privats (o altres sistemes publicitaris no televisius), veurem que cada partit obté la publicitat d'acord amb els euros que posseeix. Les campanyes són molt cares i l'èxit sovint depèn de les despeses. Qui pot gastar pot guanyar les eleccions i moltes coses més (les guerres, per exemple). Qui no pot gastar no pot guanyar. De manera que el poder adquirit és poder econòmic. La tal democràcia és economia. Una economia privatitzada determina una política privatitzada. A una política privatitzada "la llaman democracia i no lo es". Si els partits s'empenyoren per guanyar les eleccions, els escons obtinguts pertanyen als prestadors, són la seua penyora.


No ens enganyem, doncs, i no ens deixem enganyar, siguem o no la penyora d'algú. Darrere del poder polític estan els seus amos prestadors. Darrere de la senyora Merkel, darrere de Sarcozy, de Berlusconi, de Cameron, de Papandreu o Papademos (l'home dels mercats al govern grec), de Zapatero, de Rubalcaba o de Rajoy, ...; darrere dels seus partits i darrere dels seus electors, ho sàpiguen o no, estan els mercats, l'economia privatitzada, la banca, els propietaris dels capitals amagats als paradisos fiscals, l'u per cent de la població... Malauradament tots estem atrapats per la teranyina publicitària, la qual, al tems que ens immobilitza, ens xucla el cervell.

Bé, parlant amb més propietat, tots no. Hi ha un sector de la població inconformista, reflexiu, de pensament lliure (no confondre'ls amb els neoliberals) que no es deixa menjar el coco. I, a més a més, hi ha d'altres que ara tenen l'ocasió de sortir del somni, somoguts per la crisi que ens han portat els manipuladors de la teranyina. Cap, per tant, l'esperança que el nombre d'eixerits i alliberats d'aquest teixit aracnoide vaja augmentant progressivament.








        

  

         

La democràcia perjudica greument l’economia neoliberal

El sacrifici d'Ifigènia (Grècia?), de L. Bramer 

Grècia té deutes, uns deutes que no pot satisfer, perquè se li han acabat els diners. Aquests deutes els va contraure el govern anterior, conservador i neoliberal, d’amagatotis. La quantia dels deutes no figurava en els documents comptables de l’Estat, els quals havien sigut manipulats per aquell govern amb l’ajut de dos executius del banc Goldman Sachs: Mario Draghi i Antonio Borges, ara president, el primer, del Banc Central Europeu i director l’altre del Fons Monetari Internacional en Europa. Tampoc ho sabia la UE quan va acceptar Grècia com a membre de la comunitat, però no es va preocupar de saber-ho: es va deixar enganyar. Atesa la gravetat de la situació, hom determina rescatar el poble grec del deute inesperat. I ho controlaran, entre d’altres, Draghi i Borges (rabosots guardant el galliner).

Una cosa remarcable: el rescat (o alliberament) de Grècia paradògicament no allibera Grècia, allibera els creditors: hom presta euros a Grècia, però no suficients, per a que pague als creditors; a més a més ha de fer una política d’austeritat, a fi de sostraure als pobres allò que li manca per a liquidar el deute. En resum, Grècia s’endeuta per a satisfer el deute (no li regalen els diners, li’ls presten. Un deute se salda amb un altre deute) i, damunt, ha d’empobrir-se més encara. Per això el poble protesta, es revolta i fa vagues. La policia reprimeix.

El Peix menut alimenta el gran

Ara bé, com el creixement econòmic necessita capital, és a dir, crèdits (préstecs), i els crèdits rebuts han servit per a satisfer els crèdits anteriors, amb l’ajut de l’austeritat (ajustaments, retallades, acomiadaments, privatitzacions, etc.), a Grècia li falta capital per a fer progressar l’economia. Això vol dir que no ha pogut saldar tots els deutes, perquè no hi ha euros fora dels rebuts en préstec, car les retallades li han paralitzat les empreses. Aquesta és la raó per la qual hom prepara un segon rescat per tal d’alliberar… el poble? Nooo. Els creditors, car necessiten incrementar les despeses en luxes i plaers. Un nou rescat suposarà més política d’austeritat, més plans d’ajustement, més retallades, més privatitzacions, més acomiadaments d’assalariats, més pobresa, menys drets socials i laborals (i tornarà a paralitzar-se l’economia i tornarà a plantejar-se un altre rescat i… i… i…).

Per això hom proposa un referèndum a fi que el poble expresse la seua voluntat pel que fa als ajustaments, etc. En resum, decidir si ha de continuar rescatant els acreedors en lloc de rescatar-se a si mateix de la misèria creixent (atur, fam, suicidis…) o no. Però aquesta notícia ha caigut com una bomba en la UE, un cataclisme, com diu Rosa Maria Artal. La Comissió Europea, tots els dignataris europeus, les borses, s’han posat a tremolar i han prohibit el referèndum de la manera en què ara neoliberalment es prohibeix: negant el pa i la sal, condemnant a la pobresa i a l’ostracisme tota la nació. Als que ja són pobres, no els afecta. Però els que encara no hi han caigut del tot potser s’ho pensen. I així ha estat: el referèndum no es farà. La democràcia perjudica seriosament l’economia, com diu Ignacio Escolar.

El sistema econòmic neoliberal aconsegueix que siguen impossibles decisions polítiques contràries als seus interessos. Açò em fa recordar la repressió soviètica a Hungria en 1956 i la de la Primavera de Praga en 1968. Així com el règim soviètic feia impossible un comunisme democràtic (decisions contràries al seus interessos), el neoliberalisme fa impossible un capitalisme democràtic, mutatis mutandis, per la mateixa raó. Ambdós sistemes són dictadures, cadascuna té una manera diferent de procedir per tal de frustrar actuacions polítiques contraries als seus interessos. Però les dues ho aconsegueixen… fins que implossionen. No sabem encara quant temps li queda al capitalisme neoliberal. Però tampoc ens imaginàvem l’enfonsament del sistema soviètic i es va desfer inesperadament davant dels nostres ulls estupefactes.

De la mateixa manera que la repressió xinesa de Tiananmen en 1989, no va impedir que alguns anys desprès el capitalisme neoliberal, que no la democràcia, hi triomfara, de la mateixa manera podria ocórrer que la present crisi neoliberal i la repressió de la democràcia que estem patint foren el preludi d’un enfonsament neoliberal inesperat.

La democràcia, que va nàixer en Grècia, ha estat sempre més o menys jugulada, unes voltes totalment i altres parcial, però mai hem tingut una democràcia real i completa. El poder sempre se n’ha malfiat. Sempre hom ha fet creure que el poble no està preparat, que no sap les complicacions de la política, de la diplomàcia i de l’economia i que si el deixen sol actua contra els seus propis interessos, com els nens (“No se os puede dejar solos”). Si és o no veritat, hom procura que ho siga, tot amagant les informacions adients i desviant l’atenció popular cap a esports i espectacles refractaris al pensament lliure i fonamentat; donant, per altra banda, interpretacions doloses, tergiversades, o mentint descaradament.

El cas del referèndum grec fa actual allò que temps enrere un professor del Movimiento en l’època de la Formación del Espíritu Nacional, coneguda com FEN, deia: “¿Como puede valer igual que el mío el voto de un obrero o un labrador sin cultura?”. És precisament això el que pensa del poble grec la UE neoliberal dirigida per Alemanya. (Déu n’hi do!, si Hitler alçara el cap i vera els seus objectius -"Deutschland über alles, über alles in der Welt!"- acomplerts per altres mitjans!).

És el sistema, amigues i amics, és el sistema. Però, compte! No és l’únic possible, per més que a Espanya parega haver-se soldat fermament amb les neurones d’un munt de cervells.

Som idiotes o som necis?

L’home del sac campa pel món amenaçant apoderar-se de tot i abocar-ho al sarró (no sols les criatures entremaliades com abans, sinó cases, sous, drets, salut, educació, tots aquells bens que hi càpien). I el món, la gent del món, atemorida com els infants del passat, fa el que li ordena: donar-li-ho tot. Així, doncs, per tal d’evitar que s’apodere de tot, l’obeïx i li ho dóna enterament tot. El món està ple de necis. Ja ho van dir de forma pareguda l’Eclessiastès a la Bíblia i Ciceró en una de les cartes familiars.

Gonzalez Pons, en la seua guerra particular, qualifica d’idiotes els votants del PSOE (“Diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?”). Quina diferència hi haurà entre idiota i neci? Sembla que l’idiota està mancat d’enteniment; el neci és simplement ignorant. Per què, doncs, “idiotes” ? Qui diu massa no diu res… racional. O volia dir “necis”?

Què direm, doncs, del món, de la gent del món, que ho dóna tot per a que no li ho sostreguen tot? Que és idiota (infradotat)? Que és neci (capaç de saber, però ignorant o capaç de fer el bé i fa el mal)? Li ho haurem de preguntar a Gonzàlez Pons. Què farà? Respondrà sabent el que diu i dient el que sap, sense astutes ficcions de perversa ignorància?

Deixem-ho estar, i tornem a la qüestió inicial, que podríem resumir així: la via elegida per a superar la crisi (aquella que han elegit els governs i gran part dels electors aquí i allà), és una via nècia: donar de bon gust allò que ens amenacen robar, per tal d’evitar que ens ho roben.

Des dels anys 80, el neoliberalisme, implantat progressivament, ha perseguit amb tossuderia tres objectius, si més no: l’absoluta llibertat mundial per a les transaccions financeres (acomplert), l’eliminació de càrregues impositives fiscals als potentats (acomplert) i l’eliminació de les propietats públiques amb la privatització total (encara, ai las!, acomplert a mitges). Aquest és, doncs, l’objectiu que ara vol acabar d’assolir totalment. D’aquí provenen les retallades econòmiques, les retallades legals en l’àmbit dels drets, les privatitzacions. Sobre tot les privatitzacions, ja que aquest és el rovellet d’ou de la tortada, el paradís somiat. Quan ja res siga públic i tot siga privat, ja tot serà d’ells (és clar, oi?), de l’u per cent de la població, i no gens ni mica del percentatge restant (segons el premi Nobel d’economia, J. Stiglitz, l’1% de la població nordamericana rep el 40% dels ingressos, percentatge que no roman quiet, progressa. Per tant al 99% de la població restant només li queda el 60% o menys. Això als EUA, el país més ric del món. Com estarà la cosa en Espanya? I al tercer món?).  

                                                                                                                    

 i el neoliberalisme ha triomfat

Cada retallada concedida pels governs a l’home del sarró són passets que es donen cap a l’espoliació final (la retallada a l’ensenyament públic és un increment del privat; igual direm de la sanitat pública: si aquesta va mal, es beneficia la privada, els amos de la qual remenen milions d’euros en detriment dels malalts). Són passets graduals que van incinerant a poc a poc la nació a l’altar de l’imperi mundial de l’u per cent: renunciant a la nació estem abocant-nos dins del sac de l’esclavitud, al servei de l’u per cent imperial.

 Desprès de tres anys de rebre ajuts dels estats i dirigir la suposada sortida de la crisi tot apujant-se els sous i repartint-se beneficis desmesurats, a més de portar els capitals als paradisos del ram, embrions de l’imperi, resulta que els bancs estan descapitalitzats i hem de recapitalitzar-los altra vegada (el recapitalitzador que els recapitalitze bon recapitalitzador serà).

Tot indica que ens passen amb raons i ens amaguen la realitat, una cosa pareguda al que fa Rajoy.

Sabem (o devíem saber-ho, si no som idiotes o necis) qui són els responsables de les nostres desgràcies. Jo us ho diré de totes formes, amb el permís de l’home del sac: la banca, els grans inversors, les grans finances, les grans fortunes: l’u per cent. A aquests cal afegir els col·laboradors necessaris: tots els connivents amb el sistema neoliberal, entre els quals està Gonzalez Pons and company.

Tots aquests volen fer-nos creure que els responsables som nosaltres, el 99 per cent de la població, que hauria viscut per damunt de les seues possibilitats. Ens han traspassat la seua culpa. Així que ara els culpables són els cinc milions d’aturats, els desnonats dels seus habitatges, els jubilats, els malalts, els treballadors, etc. Per això aquests s’han de sacrificar i han de patir per a que els innocents de l’u per cent puguen continuar vivint en el luxe i l’abundància en què han viscut sempre.

 Però nosaltres, mut, a votar-los. Els ho hem de donar tot per a que no se ho emporten tot. Som idiotes o som necis?

És líquid el moviment del 15-M i 15-O?

Zygmunt Bauman, filòsof i sociòleg polonès, famós pel concepte de la modernitat líquida, tan fèrtil, que ha estat aplicat a l’amor (líquid), a l’art (líquid), a la por (líquida), al temps (líquid), etc., fa, en una entrevista de Vicente Verdú publicada a El País, 17/10/11, una afirmació que m’interessa comentar. Desprès de qualificar el moviment del 15-M com un moviment “emocional”, afegeix: “Si l’emoció  es apta per a destruir resulta especialment inepta per a construir res. La gent de qualsevol classe y condició es reuneix a les places i criden els mateixos eslògans. Tots estan de acord en allò que rebutgen, però hom rebria 100 respostes diferents si hom s’els interrogara per allò que desitgen”.

Que l’emoció no siga apta per a construir és una afirmació que no comptaria amb l’acord de tots els psicòlegs. Concretament de Daniel Coleman en el seu llibre “Inteligencia emocional”. Aquest i altres autors opinen que la intel·ligència emocional té, a més de la capacitat de motivar-nos, la de perseverar en allò que ens hem proposat. L’emoció, doncs, no sempre és canviant i líquida, també a vegades és perseverant i sòlida. Esperem que siga açò el que passe amb el 15-M.

Pensareu, però, tot seguint Z. Bauman, que aquesta jovenalla vol destruir la democràcia realment existent, el sistema econòmic en que estem vivint (malvivint, diríem) i que les propostes per a construir-ne un de nou poden ser tan nombroses, que equivalguen a ninguna. Inclús si en tingueren una sola, reunits com estan per una indignació, més o menys circumstancial cenyida a una situació probablement transitòria com és la crisi, no trauria cap.

Accepte l’objecció. No obstant us propose que canvieu de perspectiva i mireu l’indignat com una persona a la qual la crisi li ha obert els ulls de manera que ara pot vore la part oculta de la lluna i proveu de mirar-la també. La crisi li ha desmuntat una sèrie de creences, d’hàbits, de rutines, d’esperances: el món sobre el qual se sentia ben instal·lat s’ha convertit en un vaixell que se’n va a pic. Per això busca un basament més sòlid. Es reuneix en assemblees per a debatre la possibilitat de trobar-lo. Un efecte lateral d’aquestes seria cridar l’atenció de la gent per tal que s’adone de la situació. Així podrien buscar el nou basament entre tots i lluitar per a aconseguir-lo. Podrien d'aquesta manera abandonar el vaixell sense futur.

Si reflexioneu una mica voreu que acabe de descriure, encara que parcialment, el mite platònic de la caverna (vide, si’s plau, les entrades a aquest blog, cliqueu: "La sortida de la crisi”  i “Haurem partit del no res…”).

 Els indignats, batuts per la crisi com tu i com jo, s’han adonat que la realitat democràtico-econòmica que veiem tots és una ficció, i busquen junts dificultosament una altra cosa més real, com el presoner que s’allibera de les cadenes. Els indignats, però, a diferència del personatge del mite, estan encara en l’etapa de desfer-se de les cadenes i cercar una sortida. S’han apercebut que estan encadenats, que poden alliberar-se’n, que a l’esquena hi ha alguna cosa més que les ombres de la paret, etc. És el moment de la perplexitat, del desconcert, del dubte i, per tant, de la necessitat de buscar alguna cosa diferent i millor, que potser s’albira en la llunyania.

 

Per aquesta intel·lecció emocional van passar científics creadors com Newton, Galileu i altres que tots coneixem, quan descobriren estupefactes que les teories vigents no explicaven bé el que passava en la realitat. Aristòtil li posà nom a aquest fenomen d’intel·leció emotiva, origen del saber: “thaumatsein”, (“estranyesa, estupor, perplexitat”). L’emoció dels indignats és bàsicament la mateixa que la dels científics i filòsofs, punt de partença del saber i del fer: allò que el poder econòmico-polític vol fer passar per democràcia descobreixen que no ho és, i que la tan publicada honradesa de polítics, empresaris, banquers, financers, etc. no és més que corrupció, un xoriguerisme putrefacte que els afecta directament. Se senten estafats.

Si l’emoció intel·lectiva que experimenten els del 15-M, malgrat tot, resultara ser precària, com suposa Z. Bauman; si ells o qui fóra fracassaren en la tasca de canviar el sistema, jo encara respondria amb unes paraules d’Edgar Morin, tretes del llibre, “La via: Para el futuro de la humanidad” (Paidós):

“Avui percep (…) que hi ha una primavera que desitja nàixer. No obstant també copse que s’anuncia una edat de gel que vol aniquilar-la abans que nasca.

Intuïsc, doncs, que allò improbable a què em consagre pot convertir-se en impossible. Però encara que el Titànic naufrague, potser una ampolla llançada a la mar arribe a la vora d’un món en el qual tot haja de començar de nou…

Ningú sap mai quan ni si és massa tard”.

Un brot d’esperança dins d’un femer de tristor.

  

Un fantasma es belluga arreu del món

“Un fantasma ronda per Europa (deien Marx i Engels en 1848, al "Manifest comunista"): el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s’han aliat, el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys, en una sacrosanta croada contra aquest fantasma”.

Avui aquell fantasma, desprès de materialitzar-se en més de mitja Europa, gran part d’Àsia i una illeta d’Amèrica, s’ha extingit, enderrocat a causa de les seues pròpies contradiccions i l’assetjament de les forces de la vella Europa, dirigides pels EUA a partir de la segona guerra mundial. No obstant, encara perdura a empentes i rodolons la particular materialització del fantasma a l'esmentada illeta i algun lloc més sense gaire importància.

El sindicat polonès Solidarnosc contra la versió materializada del fantasma

Cal, però, que tinguem en compte el fet que aquesta vençuda i esfumada materialització ha generat un fum fantasmagòric, un altre fantasma diríem, encara que, amb un color canviat (blau, groc...? Què sé jo?), no roig, evidentment, s’ha apoderat de tots, vencedors i vençuts. El comunista s’ha transformat en el seu contrari: el fantasma neoliberal, que també creix, millor i luxuriosament, en terrenys adobats de dictadures, com la de Xina (i bastant abans, la de Pinochet). La Xina dictatorial comunista s'ha convertit en la Xina dictatorial neoliberal, la qual cosa desmunta la creença que el capitalisme és garantia de democràcia.

    Si som capaços de veure la realitat amb ulls sense cataractes ni antiparres manipuladores, veurem que el capitalisme ha sigut sempre, en opinió de Marx, dictadura encoberta (més o menys moderada, segons els casos), a diferència de les evidents dictadures comunistes i nazi-feixistes posteriors. El capitalisme ha sigut des del principi generós amb les llibertats dels rics i agarrat amb a les dels pobres, els quals han tingut sempre limitacions legals i econòmiques. És generalment coneguda la història de la lluita obrera per a aconseguir drets socials i millores econòmiques, tot arrancant-les dolorosament miquetes a miquetes. A qui? Evidentment a la classe social dels rics, recolzada en el poder.

 Malgrat totes les penalitats passades per pobres i treballadors (homens i dones), la dictadura democràtica és capaç encara de carregar la crisi sobre ells. Quina idea original s’els acudeix per a resoldre la crisi? Oh meravella! Retallar, com sempre, els ingresos dels pobres i, fins i tot, deixar-los amb una ma davant i altra darrere sota el cel estelat. Aquesta és la manera com la democràcia neoliberal i global ha decidit reforçar la democràcia capitalista anterior.

Un nou fantasma, podríem dir ara, es belluga arreu del món, fantasma que ningú és capaç d’identificar amb cap persona concreta, i al qual tots estan sotmesos. Aquest fantasma, efectivament, no està constituït per persones, però el representen persones concretes, persones conegudes en cada país. No és una realitat personal, no és una realitat humana: és un sistema. Per això ens té a tots sota la bota, uns de gust, altres sofrents i atemorits; altres indignats. És un dictador, com un déu omnipresent i invisible. Ens recorda la invasió dels ultracosos o lladres de cosos (segons la novel·la de Jack Finney i els tres films inspirats en ella). Espores, llavors o virus provinents de l’espai produeixen (les espores i les llavors) cosos incapaços d’afectivitat, que imiten les persones humanes i les substitueixen. Els virus alteren el funcionament del cervell tot fent-lo pensar d’una manera inhumana. En els tres films (1956, 1978 i 2007) la societat resultant (mal que amb els cosos, fisonomies i veus idèntiques als humans, copiats o infectats) no solament és diferent de la societat humana, sinó a més a més sotmesa a uns altres interessos contraris als humans.

Cosos contaminats pel fantasma neoliberal, llevat de Nicole Kidman

El neoliberalisme globalitzat és un sistema a mesura d’ultracosos invasors. Està fora i dins d’ells, en el nucli del seu cor, però no ho saben, perquè tenen el cervell infectat pels virus: l’afany de lucre i competitivitat (qui no guanya perd, l'única norma ética o política: el guany, la llei de la selva, llibertat d’explotació als pobres, falsificacions, robatoris), premsa i televisió (publicitat neoliberal, encobriment de la realitat i mentides a dojo, calúmnies), el cinema (ídem), la xarxa de lligams econòmics amb què estan tots embolicats (corrupció, deutors i creditors, favors econòmics, dependències econòmico-religioses o político-religioses, vots captius) i la incapacitat de sentir que possibilita tot el que precedeix.

Per això són capaços de votar tantes voltes seguides a Berlusconi en Itàlia, a la dreta neoliberal arreu del món i aquí als dos partits, que en realitat són un, arrupits dins del cor del fantasma. Per això és tan fort el Tea Party dels EUA, que és quasi l'Al Qaeda  cristiano-neoliberal.

 Malgrat tot, ens cap l’esperança que la materialització del susdit fantasma, un aspecte de la qual estem vivint ara amb la crisi i l’obligada manera de sortir-nos-en, pagant justos per pecadors (no ens enganyem, és aquesta l’autèntica realitat del neoliberalisme), ens obrirà els ulls i reaccionarem.

Notícies amb cua

“Bankia se estrena en bolsa con caídas”. Però a Rato no li abaixen el sou (més de 10 milions anuals) que es va posar, gracies a la crisi, amb capital públic. Esperem que se l’apuge més encara, ja que el fracàs es sempre un mèrit (no oblidem que la crisi estava prevista, car les crisis són les vitamines del creixement en el capitalisme neoliberal).

“Ficht [agència de rating] reduce en más de la mitat sus previsiones para España, por los planes de austeridad impuestos por la crisis”. Doncs la crisi neoliberal produeix crisi neoliberal (hijos de gatos, gatitos).

  

El PSOE proposa desbloquejar les llistes electorals, però insisteix a mantenir-les tancades. Estupend! Amb aquest gran pas cap a la democràcia els indignats es faran del PSOE.

I diu Rubalcaba: “Nos comprometemos a no subir los impuestos a los asalariados”. Quin horror! 

"La UE teme ahora que la austeridad aplaste el crecimiento económico". Doncs, com he dit abans, sembla que la crisi genera crisi.

"Atenas recorta otros 6.600 millones". Encara els en quedaven tants? Quan acabarà açò? Què no serà Grècia l'hidra dels mil caps?

Chacón: "Ahora somos más fuertes". Ara que anem a perdre i que hem fet la política del PP? Ahora somos más fuertes? Bravo!

“El candidato [Rubalcaba] promete acabar en la [pròxima] legislatura con el fraude fiscal”. Amb aquestes paraules, qui el voldrà votar? Què farà l’espanyolet, el basquet i el catalanet sense defraudar hisenda?

"Tres directivos de Novacaixagalicia reciben 23,3 millones por su cese". Sort que les retallades que ens fa el govern serveixen per a alguna cosa. Si restem aquests 23,3 milions dels 2.465 que prèviament els hem regalat, encara els en queden 2.441,7 per a obsequiar els seus amics. Està bé, molt bé. Aquest és el sistema neoliberal que tots volem quan votem el partit bifront PPSOE.

"La ex directora general de la CAM (…) afirmó que recurrirá ante los tribunales para recuperar la pensión vitalicia que iba a cobrar al jubilarse, de casi 370.000 euros al año". Correcte! La llei és la llei, col·legues. Si les lleis de retallades als pobres (sanitat, pensions, educació, dependència, etc.) van a missa, per què no aquesta, que és més catòlica encara? El legislador neoliberal les ha fetes totes (i les que farà!). És el que nosaltres volem: l’hem votat i el votarem. Sort que els polítics ens fan cas, com volen els del 15-M.

"Rajoy derogará la ley del aborto, educación para la ciudadanía y el canon" (vaya por dios! També el cànon?). La derogació de la llei de l’avortament és essencial per a superar la crisi, igual que el matrimoni homosexual i la llei de protecció de la maternitat (píndola del dia desprès). Com ens ajudarà, si no, la Providència divina que dirigeix (per això és pro-vident) el desenvolupament de la crisi?

"Maria Dolores de Cospedal [en Antena 3] pide que se negocie la actual “cobertura” de los trabajadores". Està clar que el problema de l’economia són els treballadors. Quan treballen, perquè cobren massa. Quan estan a l’atur, perquè cobren el subsidi de desocupació. El dia que desapareguen, açò serà Xauxa. Gràcies, Doloretes.

Rosa Mª. Artal diu: "Artur Mas sigue en su cruzada privatizadora. Lo último poner a la venta 37 edificios entre ellos el de la Bolsa de Barcelona. Hace unos meses ya declaró que solo la policía y las cárceles deben mantenerse como monopolio público. Y que el rol de la administración debe limitarse a “evitar las ineficacias del mercado” (Vide, si vols, El Periscopio). Com és possible privatitzar tantes coses, tot deixant al nostre càrrec la policia i les presons, precisament aquestes dues institucions que tan poca gràcia ens fan? Si quelcom dolent pot esdevir-nos, no cap dubte que esdevindrà, diu la llei de Murphy. Per tant, un cop començat a privatitzar, aplegarà un moment en què tot estarà privatitzat, fins i tot policia, presons, govern i nació. No sabem quina firma comercial serà propietària de Catalunya, ni si Catalunya serà filial d’una altra firma, propietària d’Espanya, ni tampoc si aquesta serà filial de la propietària de la UE. Però què dic? Si ja tenim propietari privat de Catalunya, d’Espanya, de la UE: els mercats! Aquests són els autèntics propietaris. Atenció: no seran, són. I nosaltres, ben contents, com propietat seua que som, votarem els funcionaris (polítics, diuen) que ens han ordenat eixos mercats. 

           Ah! Se m'acudeix un altre oxímoron: un nacionalista que també siga privatitzador.

Igualtat i llibertat. Reflexions

Entre la igualtat com punt de partença per a aplegar a la llibertat, o el camí invers: la llibertat com punt de partença per a aplegar a la igualtat, un professor molt respectable deia als alumnes que preferia partir de la llibertat.

Aquesta afirmació implica molts supòsits. Un per damunt de tots: que pot haver-hi igualtat sense llibertat i llibertat sense igualtat. Al meu entendre, aquestes són dues formes retòriques d’oxímoron, com docta ignorància o silenci sonor.

En la societat més igualitària de totes les que puguem imaginar, si de cas el poble no és lliure, podríem suposar que és així perquè algú o alguns li ho impedeixen. Aleshores, la societat més igualitària no seria igualitària, perquè uns tendrien llibertat i altres, no; uns tendrien poder i altres, no. Vegem-ho: si no hi ha llibertat, hi ha desigualtat, desigualtat entre: 1) els que no tenen gens de llibertat, 2) els que en tenen a miquetes, per favors, privilegis o excepcions i 3) els que la tenen sencera (dictadors, caps, senyors, amos,…), amb el poder (aquest tercer grup) de privar-la als altres i/o de concedir-la esmicolada al segon grup citat.

La història de la humanitat és la història de societats amb una desigualtat enorme i una manca de llibertat cridanera. Recentment tenim els casos dels governs nazis i feixistes. En el món actual només he de dir-vos que llanceu una mirada panoràmica i voreu el resultat decebedor.

En la societat més lliure de totes (EUA, Gran Bretanya, França…?) tots sabem que hi ha molta desigualtat i carències importants de llibertat: atenció mèdica, alimentació, casa, educació,… No obstant, en aquest tipus de societat hi ha ciutadans (milionaris, empresaris i executius, banquers i alts càrrecs, gran part dels polítics, jutges, …) que, a més de tenir resoltes les necessitats esmentades, encara poden retallar la llibertat dels altres. Així, doncs, sembla que no hi ha llibertat sense poder (poder ser, poder fer, poder prohibir i permetre, etc.). Dit d'una altra manera: llibertat és poder, sols és lliure el que pot; diversos nivells de poder, igual a diversos nivells de llibertat; poder nul, igual a llibertat nul·la. Per tant, en aquest tipus de societat desigual no hi ha llibertat plena. És a dir, uns reprimeixen els altres, de manera que els repressors s’hi troben reprimits per aqueixa necessitat de mantenir els reprimits a ratlla, no siga que s’hi revolten. Així doncs, llibertat deficient i desigualtat creixent.

Ara bé, en el neoliberalisme no hi ha més que un poder (que paradògicament són tots): l’econòmic. Per això qui mana són els banquers, els financers, els mercats i aquells que els serveixen. I pare vostè de comptar.

El poder està en les caixes fortes dels bancs i dels mercats financers. Si tenen el poder, tenen la llibertat. Fora d’ells, en la resta de la societat i en el món de la globalització, la llibertat és com la llum solar d’una tarda d’hivern sobre la qual van caient les ombres de la nit. La llibertat s’esfuma a mesura que descendim els esglaons de la pobresa. I atès que la llibertat és poder, poder viure, el poder viure s’extingeix i s’enfonsa en la capa negra de la nit, amb la sang xuclada pel nocturn vampir neoliberal.

I per què els més necessitats de la llibertat per a viure elegeixen els voltors àvids d’engolir-se-la? Per què? Segurament perquè són ignorants o pateixen addiccions inconfessables: el saber i l'honradesa és condició imprescindible de la llibertat. Ja fa temps que el poble està essent ensinistrat i seduït per tal que ignore quina és la sortida als seus problemes. Li han ficat idees i addiccions en el cap sense que aquest se n’assabente. No se li dicta una lliçó clara i neta com en l’escola. Podria revoltar-se en sentir-se adoctrinat. Subreptíciament l’injecten idees, creences i aficions que actuen en el seu cervell com evidències naturals constitutives de l’ésser humà.

Posem un exemple i evitem-nos un tractat de diverses pàgines. Es fan enquestes en les quals casi cada pregunta reprodueix un supòsit neoliberal, amagat i no explícit, indiscutible com el terreny sobre el qual ens movem, del qual no es fa qüestió. Una d’aquestes preguntes és comentada per Vicens Navarro en http://www.vnavarro.org/?p=6284. Cliqueu.

Se li planteja al lector: “Què és més important el creixement econòmic o el repartiment de la riquesa?” Hom hi vol suposar com una cosa evident que créixer i repartir són incompatibles o, si més no, que repartir ha de ser posterior al creixement. Com si el creixement econòmic solament fóra possible embutxacant-se-lo uns quants privilegiats. Com si calguera que els de dalt nadaren en l’abundància per a que pogueren caure algunes molletes als de sota la taula. Així i tot, encara responen prou enquestats a favor del repartiment. 

Les molletes, per al gos

En quant a les addiccions, la corrupció és la principal. Però n’hi ha més, cada dia més, per a distreure’ns del que ens importa de veritat.

Seguint aquests principis hem aplegat on hem aplegat. I la nit s’allarga...

            I damunt es diuen neoliberals! Tenen pansida la paraula llibertat, tantes voltes usada per enganyar! De quina llibertat o de quina igualtat partirem nosaltres? Jo diria que cal partir d'on estem i no cedir mai.