Zygmunt Bauman, filòsof i sociòleg polonès, famós pel concepte de la modernitat líquida, tan fèrtil, que ha estat aplicat a l’amor (líquid), a l’art (líquid), a la por (líquida), al temps (líquid), etc., fa, en una entrevista de Vicente Verdú publicada a El País, 17/10/11, una afirmació que m’interessa comentar. Desprès de qualificar el moviment del 15-M com un moviment “emocional”, afegeix: “Si l’emoció es apta per a destruir resulta especialment inepta per a construir res. La gent de qualsevol classe y condició es reuneix a les places i criden els mateixos eslògans. Tots estan de acord en allò que rebutgen, però hom rebria 100 respostes diferents si hom s’els interrogara per allò que desitgen”.
Que l’emoció no siga apta per a construir és una afirmació que no comptaria amb l’acord de tots els psicòlegs. Concretament de Daniel Coleman en el seu llibre “Inteligencia emocional”. Aquest i altres autors opinen que la intel·ligència emocional té, a més de la capacitat de motivar-nos, la de perseverar en allò que ens hem proposat. L’emoció, doncs, no sempre és canviant i líquida, també a vegades és perseverant i sòlida. Esperem que siga açò el que passe amb el 15-M.
Pensareu, però, tot seguint Z. Bauman, que aquesta jovenalla vol destruir la democràcia realment existent, el sistema econòmic en que estem vivint (malvivint, diríem) i que les propostes per a construir-ne un de nou poden ser tan nombroses, que equivalguen a ninguna. Inclús si en tingueren una sola, reunits com estan per una indignació, més o menys circumstancial cenyida a una situació probablement transitòria com és la crisi, no trauria cap.
Accepte l’objecció. No obstant us propose que canvieu de perspectiva i mireu l’indignat com una persona a la qual la crisi li ha obert els ulls de manera que ara pot vore la part oculta de la lluna i proveu de mirar-la també. La crisi li ha desmuntat una sèrie de creences, d’hàbits, de rutines, d’esperances: el món sobre el qual se sentia ben instal·lat s’ha convertit en un vaixell que se’n va a pic. Per això busca un basament més sòlid. Es reuneix en assemblees per a debatre la possibilitat de trobar-lo. Un efecte lateral d’aquestes seria cridar l’atenció de la gent per tal que s’adone de la situació. Així podrien buscar el nou basament entre tots i lluitar per a aconseguir-lo. Podrien d'aquesta manera abandonar el vaixell sense futur.
Si reflexioneu una mica voreu que acabe de descriure, encara que parcialment, el mite platònic de la caverna (vide, si’s plau, les entrades a aquest blog, cliqueu: "La sortida de la crisi” i “Haurem partit del no res…”).
Els indignats, batuts per la crisi com tu i com jo, s’han adonat que la realitat democràtico-econòmica que veiem tots és una ficció, i busquen junts dificultosament una altra cosa més real, com el presoner que s’allibera de les cadenes. Els indignats, però, a diferència del personatge del mite, estan encara en l’etapa de desfer-se de les cadenes i cercar una sortida. S’han apercebut que estan encadenats, que poden alliberar-se’n, que a l’esquena hi ha alguna cosa més que les ombres de la paret, etc. És el moment de la perplexitat, del desconcert, del dubte i, per tant, de la necessitat de buscar alguna cosa diferent i millor, que potser s’albira en la llunyania.
Per aquesta intel·lecció emocional van passar científics creadors com Newton, Galileu i altres que tots coneixem, quan descobriren estupefactes que les teories vigents no explicaven bé el que passava en la realitat. Aristòtil li posà nom a aquest fenomen d’intel·leció emotiva, origen del saber: “thaumatsein”, (“estranyesa, estupor, perplexitat”). L’emoció dels indignats és bàsicament la mateixa que la dels científics i filòsofs, punt de partença del saber i del fer: allò que el poder econòmico-polític vol fer passar per democràcia descobreixen que no ho és, i que la tan publicada honradesa de polítics, empresaris, banquers, financers, etc. no és més que corrupció, un xoriguerisme putrefacte que els afecta directament. Se senten estafats.
Si l’emoció intel·lectiva que experimenten els del 15-M, malgrat tot, resultara ser precària, com suposa Z. Bauman; si ells o qui fóra fracassaren en la tasca de canviar el sistema, jo encara respondria amb unes paraules d’Edgar Morin, tretes del llibre, “La via: Para el futuro de la humanidad” (Paidós):
“Avui percep (…) que hi ha una primavera que desitja nàixer. No obstant també copse que s’anuncia una edat de gel que vol aniquilar-la abans que nasca.
Intuïsc, doncs, que allò improbable a què em consagre pot convertir-se en impossible. Però encara que el Titànic naufrague, potser una ampolla llançada a la mar arribe a la vora d’un món en el qual tot haja de començar de nou…
Ningú sap mai quan ni si és massa tard”.
Un brot d’esperança dins d’un femer de tristor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada