Som idiotes o som necis?

L’home del sac campa pel món amenaçant apoderar-se de tot i abocar-ho al sarró (no sols les criatures entremaliades com abans, sinó cases, sous, drets, salut, educació, tots aquells bens que hi càpien). I el món, la gent del món, atemorida com els infants del passat, fa el que li ordena: donar-li-ho tot. Així, doncs, per tal d’evitar que s’apodere de tot, l’obeïx i li ho dóna enterament tot. El món està ple de necis. Ja ho van dir de forma pareguda l’Eclessiastès a la Bíblia i Ciceró en una de les cartes familiars.

Gonzalez Pons, en la seua guerra particular, qualifica d’idiotes els votants del PSOE (“Diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?”). Quina diferència hi haurà entre idiota i neci? Sembla que l’idiota està mancat d’enteniment; el neci és simplement ignorant. Per què, doncs, “idiotes” ? Qui diu massa no diu res… racional. O volia dir “necis”?

Què direm, doncs, del món, de la gent del món, que ho dóna tot per a que no li ho sostreguen tot? Que és idiota (infradotat)? Que és neci (capaç de saber, però ignorant o capaç de fer el bé i fa el mal)? Li ho haurem de preguntar a Gonzàlez Pons. Què farà? Respondrà sabent el que diu i dient el que sap, sense astutes ficcions de perversa ignorància?

Deixem-ho estar, i tornem a la qüestió inicial, que podríem resumir així: la via elegida per a superar la crisi (aquella que han elegit els governs i gran part dels electors aquí i allà), és una via nècia: donar de bon gust allò que ens amenacen robar, per tal d’evitar que ens ho roben.

Des dels anys 80, el neoliberalisme, implantat progressivament, ha perseguit amb tossuderia tres objectius, si més no: l’absoluta llibertat mundial per a les transaccions financeres (acomplert), l’eliminació de càrregues impositives fiscals als potentats (acomplert) i l’eliminació de les propietats públiques amb la privatització total (encara, ai las!, acomplert a mitges). Aquest és, doncs, l’objectiu que ara vol acabar d’assolir totalment. D’aquí provenen les retallades econòmiques, les retallades legals en l’àmbit dels drets, les privatitzacions. Sobre tot les privatitzacions, ja que aquest és el rovellet d’ou de la tortada, el paradís somiat. Quan ja res siga públic i tot siga privat, ja tot serà d’ells (és clar, oi?), de l’u per cent de la població, i no gens ni mica del percentatge restant (segons el premi Nobel d’economia, J. Stiglitz, l’1% de la població nordamericana rep el 40% dels ingressos, percentatge que no roman quiet, progressa. Per tant al 99% de la població restant només li queda el 60% o menys. Això als EUA, el país més ric del món. Com estarà la cosa en Espanya? I al tercer món?).  

                                                                                                                    

 i el neoliberalisme ha triomfat

Cada retallada concedida pels governs a l’home del sarró són passets que es donen cap a l’espoliació final (la retallada a l’ensenyament públic és un increment del privat; igual direm de la sanitat pública: si aquesta va mal, es beneficia la privada, els amos de la qual remenen milions d’euros en detriment dels malalts). Són passets graduals que van incinerant a poc a poc la nació a l’altar de l’imperi mundial de l’u per cent: renunciant a la nació estem abocant-nos dins del sac de l’esclavitud, al servei de l’u per cent imperial.

 Desprès de tres anys de rebre ajuts dels estats i dirigir la suposada sortida de la crisi tot apujant-se els sous i repartint-se beneficis desmesurats, a més de portar els capitals als paradisos del ram, embrions de l’imperi, resulta que els bancs estan descapitalitzats i hem de recapitalitzar-los altra vegada (el recapitalitzador que els recapitalitze bon recapitalitzador serà).

Tot indica que ens passen amb raons i ens amaguen la realitat, una cosa pareguda al que fa Rajoy.

Sabem (o devíem saber-ho, si no som idiotes o necis) qui són els responsables de les nostres desgràcies. Jo us ho diré de totes formes, amb el permís de l’home del sac: la banca, els grans inversors, les grans finances, les grans fortunes: l’u per cent. A aquests cal afegir els col·laboradors necessaris: tots els connivents amb el sistema neoliberal, entre els quals està Gonzalez Pons and company.

Tots aquests volen fer-nos creure que els responsables som nosaltres, el 99 per cent de la població, que hauria viscut per damunt de les seues possibilitats. Ens han traspassat la seua culpa. Així que ara els culpables són els cinc milions d’aturats, els desnonats dels seus habitatges, els jubilats, els malalts, els treballadors, etc. Per això aquests s’han de sacrificar i han de patir per a que els innocents de l’u per cent puguen continuar vivint en el luxe i l’abundància en què han viscut sempre.

 Però nosaltres, mut, a votar-los. Els ho hem de donar tot per a que no se ho emporten tot. Som idiotes o som necis?