Entre la igualtat com punt de partença per a aplegar a la llibertat, o el camí invers: la llibertat com punt de partença per a aplegar a la igualtat, un professor molt respectable deia als alumnes que preferia partir de la llibertat.
Aquesta afirmació implica molts supòsits. Un per damunt de tots: que pot haver-hi igualtat sense llibertat i llibertat sense igualtat. Al meu entendre, aquestes són dues formes retòriques d’oxímoron, com docta ignorància o silenci sonor.
En la societat més igualitària de totes les que puguem imaginar, si de cas el poble no és lliure, podríem suposar que és així perquè algú o alguns li ho impedeixen. Aleshores, la societat més igualitària no seria igualitària, perquè uns tendrien llibertat i altres, no; uns tendrien poder i altres, no. Vegem-ho: si no hi ha llibertat, hi ha desigualtat, desigualtat entre: 1) els que no tenen gens de llibertat, 2) els que en tenen a miquetes, per favors, privilegis o excepcions i 3) els que la tenen sencera (dictadors, caps, senyors, amos,…), amb el poder (aquest tercer grup) de privar-la als altres i/o de concedir-la esmicolada al segon grup citat.
La història de la humanitat és la història de societats amb una desigualtat enorme i una manca de llibertat cridanera. Recentment tenim els casos dels governs nazis i feixistes. En el món actual només he de dir-vos que llanceu una mirada panoràmica i voreu el resultat decebedor.
En la societat més lliure de totes (EUA, Gran Bretanya, França…?) tots sabem que hi ha molta desigualtat i carències importants de llibertat: atenció mèdica, alimentació, casa, educació,… No obstant, en aquest tipus de societat hi ha ciutadans (milionaris, empresaris i executius, banquers i alts càrrecs, gran part dels polítics, jutges, …) que, a més de tenir resoltes les necessitats esmentades, encara poden retallar la llibertat dels altres. Així, doncs, sembla que no hi ha llibertat sense poder (poder ser, poder fer, poder prohibir i permetre, etc.). Dit d'una altra manera: llibertat és poder, sols és lliure el que pot; diversos nivells de poder, igual a diversos nivells de llibertat; poder nul, igual a llibertat nul·la. Per tant, en aquest tipus de societat desigual no hi ha llibertat plena. És a dir, uns reprimeixen els altres, de manera que els repressors s’hi troben reprimits per aqueixa necessitat de mantenir els reprimits a ratlla, no siga que s’hi revolten. Així doncs, llibertat deficient i desigualtat creixent.
Ara bé, en el neoliberalisme no hi ha més que un poder (que paradògicament són tots): l’econòmic. Per això qui mana són els banquers, els financers, els mercats i aquells que els serveixen. I pare vostè de comptar.
El poder està en les caixes fortes dels bancs i dels mercats financers. Si tenen el poder, tenen la llibertat. Fora d’ells, en la resta de la societat i en el món de la globalització, la llibertat és com la llum solar d’una tarda d’hivern sobre la qual van caient les ombres de la nit. La llibertat s’esfuma a mesura que descendim els esglaons de la pobresa. I atès que la llibertat és poder, poder viure, el poder viure s’extingeix i s’enfonsa en la capa negra de la nit, amb la sang xuclada pel nocturn vampir neoliberal.
I per què els més necessitats de la llibertat per a viure elegeixen els voltors àvids d’engolir-se-la? Per què? Segurament perquè són ignorants o pateixen addiccions inconfessables: el saber i l'honradesa és condició imprescindible de la llibertat. Ja fa temps que el poble està essent ensinistrat i seduït per tal que ignore quina és la sortida als seus problemes. Li han ficat idees i addiccions en el cap sense que aquest se n’assabente. No se li dicta una lliçó clara i neta com en l’escola. Podria revoltar-se en sentir-se adoctrinat. Subreptíciament l’injecten idees, creences i aficions que actuen en el seu cervell com evidències naturals constitutives de l’ésser humà.
Posem un exemple i evitem-nos un tractat de diverses pàgines. Es fan enquestes en les quals casi cada pregunta reprodueix un supòsit neoliberal, amagat i no explícit, indiscutible com el terreny sobre el qual ens movem, del qual no es fa qüestió. Una d’aquestes preguntes és comentada per Vicens Navarro en http://www.vnavarro.org/?p=6284. Cliqueu.
Se li planteja al lector: “Què és més important el creixement econòmic o el repartiment de la riquesa?” Hom hi vol suposar com una cosa evident que créixer i repartir són incompatibles o, si més no, que repartir ha de ser posterior al creixement. Com si el creixement econòmic solament fóra possible embutxacant-se-lo uns quants privilegiats. Com si calguera que els de dalt nadaren en l’abundància per a que pogueren caure algunes molletes als de sota la taula. Així i tot, encara responen prou enquestats a favor del repartiment.
Les molletes, per al gos
En quant a les addiccions, la corrupció és la principal. Però n’hi ha més, cada dia més, per a distreure’ns del que ens importa de veritat.
Seguint aquests principis hem aplegat on hem aplegat. I la nit s’allarga...
I damunt es diuen neoliberals! Tenen pansida la paraula llibertat, tantes voltes usada per enganyar! De quina llibertat o de quina igualtat partirem nosaltres? Jo diria que cal partir d'on estem i no cedir mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada