Un fantasma es belluga arreu del món

“Un fantasma ronda per Europa (deien Marx i Engels en 1848, al "Manifest comunista"): el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s’han aliat, el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys, en una sacrosanta croada contra aquest fantasma”.

Avui aquell fantasma, desprès de materialitzar-se en més de mitja Europa, gran part d’Àsia i una illeta d’Amèrica, s’ha extingit, enderrocat a causa de les seues pròpies contradiccions i l’assetjament de les forces de la vella Europa, dirigides pels EUA a partir de la segona guerra mundial. No obstant, encara perdura a empentes i rodolons la particular materialització del fantasma a l'esmentada illeta i algun lloc més sense gaire importància.

El sindicat polonès Solidarnosc contra la versió materializada del fantasma

Cal, però, que tinguem en compte el fet que aquesta vençuda i esfumada materialització ha generat un fum fantasmagòric, un altre fantasma diríem, encara que, amb un color canviat (blau, groc...? Què sé jo?), no roig, evidentment, s’ha apoderat de tots, vencedors i vençuts. El comunista s’ha transformat en el seu contrari: el fantasma neoliberal, que també creix, millor i luxuriosament, en terrenys adobats de dictadures, com la de Xina (i bastant abans, la de Pinochet). La Xina dictatorial comunista s'ha convertit en la Xina dictatorial neoliberal, la qual cosa desmunta la creença que el capitalisme és garantia de democràcia.

    Si som capaços de veure la realitat amb ulls sense cataractes ni antiparres manipuladores, veurem que el capitalisme ha sigut sempre, en opinió de Marx, dictadura encoberta (més o menys moderada, segons els casos), a diferència de les evidents dictadures comunistes i nazi-feixistes posteriors. El capitalisme ha sigut des del principi generós amb les llibertats dels rics i agarrat amb a les dels pobres, els quals han tingut sempre limitacions legals i econòmiques. És generalment coneguda la història de la lluita obrera per a aconseguir drets socials i millores econòmiques, tot arrancant-les dolorosament miquetes a miquetes. A qui? Evidentment a la classe social dels rics, recolzada en el poder.

 Malgrat totes les penalitats passades per pobres i treballadors (homens i dones), la dictadura democràtica és capaç encara de carregar la crisi sobre ells. Quina idea original s’els acudeix per a resoldre la crisi? Oh meravella! Retallar, com sempre, els ingresos dels pobres i, fins i tot, deixar-los amb una ma davant i altra darrere sota el cel estelat. Aquesta és la manera com la democràcia neoliberal i global ha decidit reforçar la democràcia capitalista anterior.

Un nou fantasma, podríem dir ara, es belluga arreu del món, fantasma que ningú és capaç d’identificar amb cap persona concreta, i al qual tots estan sotmesos. Aquest fantasma, efectivament, no està constituït per persones, però el representen persones concretes, persones conegudes en cada país. No és una realitat personal, no és una realitat humana: és un sistema. Per això ens té a tots sota la bota, uns de gust, altres sofrents i atemorits; altres indignats. És un dictador, com un déu omnipresent i invisible. Ens recorda la invasió dels ultracosos o lladres de cosos (segons la novel·la de Jack Finney i els tres films inspirats en ella). Espores, llavors o virus provinents de l’espai produeixen (les espores i les llavors) cosos incapaços d’afectivitat, que imiten les persones humanes i les substitueixen. Els virus alteren el funcionament del cervell tot fent-lo pensar d’una manera inhumana. En els tres films (1956, 1978 i 2007) la societat resultant (mal que amb els cosos, fisonomies i veus idèntiques als humans, copiats o infectats) no solament és diferent de la societat humana, sinó a més a més sotmesa a uns altres interessos contraris als humans.

Cosos contaminats pel fantasma neoliberal, llevat de Nicole Kidman

El neoliberalisme globalitzat és un sistema a mesura d’ultracosos invasors. Està fora i dins d’ells, en el nucli del seu cor, però no ho saben, perquè tenen el cervell infectat pels virus: l’afany de lucre i competitivitat (qui no guanya perd, l'única norma ética o política: el guany, la llei de la selva, llibertat d’explotació als pobres, falsificacions, robatoris), premsa i televisió (publicitat neoliberal, encobriment de la realitat i mentides a dojo, calúmnies), el cinema (ídem), la xarxa de lligams econòmics amb què estan tots embolicats (corrupció, deutors i creditors, favors econòmics, dependències econòmico-religioses o político-religioses, vots captius) i la incapacitat de sentir que possibilita tot el que precedeix.

Per això són capaços de votar tantes voltes seguides a Berlusconi en Itàlia, a la dreta neoliberal arreu del món i aquí als dos partits, que en realitat són un, arrupits dins del cor del fantasma. Per això és tan fort el Tea Party dels EUA, que és quasi l'Al Qaeda  cristiano-neoliberal.

 Malgrat tot, ens cap l’esperança que la materialització del susdit fantasma, un aspecte de la qual estem vivint ara amb la crisi i l’obligada manera de sortir-nos-en, pagant justos per pecadors (no ens enganyem, és aquesta l’autèntica realitat del neoliberalisme), ens obrirà els ulls i reaccionarem.