La democràcia perjudica greument l’economia neoliberal

El sacrifici d'Ifigènia (Grècia?), de L. Bramer 

Grècia té deutes, uns deutes que no pot satisfer, perquè se li han acabat els diners. Aquests deutes els va contraure el govern anterior, conservador i neoliberal, d’amagatotis. La quantia dels deutes no figurava en els documents comptables de l’Estat, els quals havien sigut manipulats per aquell govern amb l’ajut de dos executius del banc Goldman Sachs: Mario Draghi i Antonio Borges, ara president, el primer, del Banc Central Europeu i director l’altre del Fons Monetari Internacional en Europa. Tampoc ho sabia la UE quan va acceptar Grècia com a membre de la comunitat, però no es va preocupar de saber-ho: es va deixar enganyar. Atesa la gravetat de la situació, hom determina rescatar el poble grec del deute inesperat. I ho controlaran, entre d’altres, Draghi i Borges (rabosots guardant el galliner).

Una cosa remarcable: el rescat (o alliberament) de Grècia paradògicament no allibera Grècia, allibera els creditors: hom presta euros a Grècia, però no suficients, per a que pague als creditors; a més a més ha de fer una política d’austeritat, a fi de sostraure als pobres allò que li manca per a liquidar el deute. En resum, Grècia s’endeuta per a satisfer el deute (no li regalen els diners, li’ls presten. Un deute se salda amb un altre deute) i, damunt, ha d’empobrir-se més encara. Per això el poble protesta, es revolta i fa vagues. La policia reprimeix.

El Peix menut alimenta el gran

Ara bé, com el creixement econòmic necessita capital, és a dir, crèdits (préstecs), i els crèdits rebuts han servit per a satisfer els crèdits anteriors, amb l’ajut de l’austeritat (ajustaments, retallades, acomiadaments, privatitzacions, etc.), a Grècia li falta capital per a fer progressar l’economia. Això vol dir que no ha pogut saldar tots els deutes, perquè no hi ha euros fora dels rebuts en préstec, car les retallades li han paralitzat les empreses. Aquesta és la raó per la qual hom prepara un segon rescat per tal d’alliberar… el poble? Nooo. Els creditors, car necessiten incrementar les despeses en luxes i plaers. Un nou rescat suposarà més política d’austeritat, més plans d’ajustement, més retallades, més privatitzacions, més acomiadaments d’assalariats, més pobresa, menys drets socials i laborals (i tornarà a paralitzar-se l’economia i tornarà a plantejar-se un altre rescat i… i… i…).

Per això hom proposa un referèndum a fi que el poble expresse la seua voluntat pel que fa als ajustaments, etc. En resum, decidir si ha de continuar rescatant els acreedors en lloc de rescatar-se a si mateix de la misèria creixent (atur, fam, suicidis…) o no. Però aquesta notícia ha caigut com una bomba en la UE, un cataclisme, com diu Rosa Maria Artal. La Comissió Europea, tots els dignataris europeus, les borses, s’han posat a tremolar i han prohibit el referèndum de la manera en què ara neoliberalment es prohibeix: negant el pa i la sal, condemnant a la pobresa i a l’ostracisme tota la nació. Als que ja són pobres, no els afecta. Però els que encara no hi han caigut del tot potser s’ho pensen. I així ha estat: el referèndum no es farà. La democràcia perjudica seriosament l’economia, com diu Ignacio Escolar.

El sistema econòmic neoliberal aconsegueix que siguen impossibles decisions polítiques contràries als seus interessos. Açò em fa recordar la repressió soviètica a Hungria en 1956 i la de la Primavera de Praga en 1968. Així com el règim soviètic feia impossible un comunisme democràtic (decisions contràries al seus interessos), el neoliberalisme fa impossible un capitalisme democràtic, mutatis mutandis, per la mateixa raó. Ambdós sistemes són dictadures, cadascuna té una manera diferent de procedir per tal de frustrar actuacions polítiques contraries als seus interessos. Però les dues ho aconsegueixen… fins que implossionen. No sabem encara quant temps li queda al capitalisme neoliberal. Però tampoc ens imaginàvem l’enfonsament del sistema soviètic i es va desfer inesperadament davant dels nostres ulls estupefactes.

De la mateixa manera que la repressió xinesa de Tiananmen en 1989, no va impedir que alguns anys desprès el capitalisme neoliberal, que no la democràcia, hi triomfara, de la mateixa manera podria ocórrer que la present crisi neoliberal i la repressió de la democràcia que estem patint foren el preludi d’un enfonsament neoliberal inesperat.

La democràcia, que va nàixer en Grècia, ha estat sempre més o menys jugulada, unes voltes totalment i altres parcial, però mai hem tingut una democràcia real i completa. El poder sempre se n’ha malfiat. Sempre hom ha fet creure que el poble no està preparat, que no sap les complicacions de la política, de la diplomàcia i de l’economia i que si el deixen sol actua contra els seus propis interessos, com els nens (“No se os puede dejar solos”). Si és o no veritat, hom procura que ho siga, tot amagant les informacions adients i desviant l’atenció popular cap a esports i espectacles refractaris al pensament lliure i fonamentat; donant, per altra banda, interpretacions doloses, tergiversades, o mentint descaradament.

El cas del referèndum grec fa actual allò que temps enrere un professor del Movimiento en l’època de la Formación del Espíritu Nacional, coneguda com FEN, deia: “¿Como puede valer igual que el mío el voto de un obrero o un labrador sin cultura?”. És precisament això el que pensa del poble grec la UE neoliberal dirigida per Alemanya. (Déu n’hi do!, si Hitler alçara el cap i vera els seus objectius -"Deutschland über alles, über alles in der Welt!"- acomplerts per altres mitjans!).

És el sistema, amigues i amics, és el sistema. Però, compte! No és l’únic possible, per més que a Espanya parega haver-se soldat fermament amb les neurones d’un munt de cervells.