La cerimònia de la confusió

A sobre tenim la foto dels oficiants de l'ofrena sacrificial a punt d'accedir a l'altar del poder neocapitalista i neoliberal dirigits pel mestre de cerimònies. La víctima expiatòria és la democràcia espanyola.

La immolació d'una víctima en un sacrifici ritual religiós (segons digué el filòsof Zubiri) és un atemptat contra allò més íntim d'ella: la seua vida, el seu ésser constitutiu. En oferir-la a la divinitat, hom lliura a aquesta allò més real de la realitat, tot reconeixent-n'hi la sobirania. La qual és, en aquest cas, la dictadura dels mercats, lliures i globals, l'actual divinitat.

         
        

Per això tots sabem que el debat no és democràtic. Diuen que és democràtic; sabem, però, que no ho és: més encara, és la cerimònia en què s'immola la democràcia. Com tota cerimònia es tracta d'un ritus simbòlic, que aquí és el ritus d'una  competició com la del Barça-Madrid, en la qual dos contendents, que fingeixen discrepància, aparenten debatre sobre programes econòmics diferents que en el fons són el mateix. L'un l'amaga, l'altre el metamorfosa en sentit plublicitari. Els dos enganyen. Però l'engany més important és un engany anterior, primer i bàsic: fer creure als electors que aquestes són les dues úniques opcions possibles; que les altres són morralla. Per això aquesta cerimònia és la cerimònia de la confusió, amb la qual comença la campanya electoral. Comença, doncs, amb un atemptat contra el dret dels electors a saber per poder decidir i el de les altres opcions polítiques a debatre i informar. La campanya comença amb aquesta publicitat d'estil comercial, fraudulenta com totes les del sistema, que vol fer creure allò que no és: centra l'atenció en dos protagonistes, com si fora dels quals no hi haguera salvació, i anorrea els altres. Allò que passa per ser un acte democràtic és en sí mateix, sense additaments, un acte subtilment antidemocràtic.


És la democràcia un centre dispensador de privilegis, un sistema basat en la desigualtat d'oportunitats, on és habitual la mentida i l'agressió a les llibertats, o la repressió encoberta...? No? Doncs la campanya electoral ha començat amb un atac a la democràcia, un més dels que estem patint i dels que patirem. 
        
Mal començament, doncs. Si l'ombra del xiprer és allargada, la del neoliberalisme és ampla i fosca com la capa del vampir que ens cobreix a tots i ens xucla la substància del cervell. O una xarxa entrecreuada de fils d'aranya que, a més de tenir-nos atrapats i d'impedir-nos moure'ns al nostre arbitri, ens controlen, ens dirigeixen i, tot xuclant-nos el cervell, ens injecten els pensaments i creences que hem de tenir. 

"Atrapados", instal·lació de Marcela Navascués

Sí, ens injecten. Els mitjans de comunicació no tracten igual tots els partits, ni en la campanya ni abans ni desprès. En la campanya, per exemple, els espais electorals gratuïts a la televisió i radiodifusió públiques no són iguals per a tots: beneficien més a uns que a altres, segons els escons obtinguts en les anteriors eleccions. I si mirem els canals privats (o altres sistemes publicitaris no televisius), veurem que cada partit obté la publicitat d'acord amb els euros que posseeix. Les campanyes són molt cares i l'èxit sovint depèn de les despeses. Qui pot gastar pot guanyar les eleccions i moltes coses més (les guerres, per exemple). Qui no pot gastar no pot guanyar. De manera que el poder adquirit és poder econòmic. La tal democràcia és economia. Una economia privatitzada determina una política privatitzada. A una política privatitzada "la llaman democracia i no lo es". Si els partits s'empenyoren per guanyar les eleccions, els escons obtinguts pertanyen als prestadors, són la seua penyora.


No ens enganyem, doncs, i no ens deixem enganyar, siguem o no la penyora d'algú. Darrere del poder polític estan els seus amos prestadors. Darrere de la senyora Merkel, darrere de Sarcozy, de Berlusconi, de Cameron, de Papandreu o Papademos (l'home dels mercats al govern grec), de Zapatero, de Rubalcaba o de Rajoy, ...; darrere dels seus partits i darrere dels seus electors, ho sàpiguen o no, estan els mercats, l'economia privatitzada, la banca, els propietaris dels capitals amagats als paradisos fiscals, l'u per cent de la població... Malauradament tots estem atrapats per la teranyina publicitària, la qual, al tems que ens immobilitza, ens xucla el cervell.

Bé, parlant amb més propietat, tots no. Hi ha un sector de la població inconformista, reflexiu, de pensament lliure (no confondre'ls amb els neoliberals) que no es deixa menjar el coco. I, a més a més, hi ha d'altres que ara tenen l'ocasió de sortir del somni, somoguts per la crisi que ens han portat els manipuladors de la teranyina. Cap, per tant, l'esperança que el nombre d'eixerits i alliberats d'aquest teixit aracnoide vaja augmentant progressivament.