Tecnòcrates i submissos

            

                          "Aquí yace un cortesano,

                           que se quebró la cintura

                           un dia de besamano"

Martínez de la Rosa

De Velázquez

De tal manera els poders neoliberals són refractaris a la democràcia que no sols han impedit el referèndum grec, sinó que, obligant Papandreu a dimitir, l’han substituït per un tecnòcrata, porque han hecho lo que hay que hacer (com pensa Rajoy) sense cap procediment democràtic. Els polítics grecs i els electors que ho han tolerat són mereixedors d’un epitafi com el que figura al principi.

Les mateixes consideracions caldria fer envers la substitució de l'impresentable Berlusconi (que, al cap i a la fi, havia estat elegit, mal que bé, amb la incorrecta democràcia vigent), per un tecnòcrata del gust dels amos neoliberals, haciendo, també, lo que hay que hacer, sense cap procediment democràtic. Els dos casos ens indiquen per on van les intencions del poder neoliberal de l’u per cent amb l’anuència dels polítics i del poble “cortesano”, al qual se li trencarà la cintura qualsevol “dia de besamano”.

Els dos substituts imposats, Lukas Papadimos a Grècia i Mario Monti a Itàlia, són tecnòcrates. I què significa aquest mot?

Segons el diccionari.cat, per tecnòcrata s’entén un “funcionari que exerceix un càrrec públic en virtut de la seua preparació tècnica i situa l'eficàcia per sobre d'altres factors polítics, econòmics, socials o ideològics”.

 En quant a allò d’estar el tecnòcrata per damunt dels factors polítics i dels socials, és aquí evident, si per política s’entén democràcia, ja que han estat nomenats per tal d’evitar la participació popular. En quant als factors econòmics i ideològics la definició no hi és gaire acceptable, ja que han estat nomenats per a incrementar els beneficis de l’elit econòmica tot seguint una ideologia discriminatòria de dretes.

El mot eficaç (del qual deriva l’abstracte eficàcia) sol aplicar-se a aquell que “té la virtut de produir l'efecte volgut” (diccionari). El tecnòcrata és eficaç perquè té la virtut o capacitat de produir els efectes que acompleixen els seus interessos (l’efecte volgut).

Ordinàriament es diu que una persona és capaç perquè hom ha vist que les seues actuacions han produït en el passat l’efecte volgut. És per això que hom espera, cara al futur, resultats semblants.

Ara bé, què passa amb els tecnòcrates Papadimos i Monti? On han sigut eficaços? Evidentment en bancs i altres empreses neoliberals. Pappadimos, en el Banc central de Grècia i en el Banc Central Europeu; Monti, en la Comissió Europea, en la direcció de la Comissió Trilateral (lobby neoliberal), en la direcció del think-tank econòmic-empresarial Bruegel, en el consell assessor internacional de Goldman Sachs i en l'europeu de Coca Cola.

Està perfilant-se, cada dia amb més claredat quin és el programa del neoliberalisme internacional. O, dit amb altres termes: quin és el tipus de dictadura que estan elaborant les forces d’aquest sistema amb la col·laboració de la dreta i la socialdemocràcia europees: la dictadura d’allò que volen que siga la llei natural. Ens estan persuadint que el sistema neoliberal és la llei de la natura, la llei del plat de llentilles: “esto son lentejas; si las quieres las tomas; si no, las dejas”. O aquella que per al cas és la mateixa, la shakespeariana de Hamlet: “to be or not to be”. O aquella més antiga de Parmènides: “el ser és i el no ser no és”, és a dir: no hi ha abans ni desprès, no hi ha canvi, no hi ha pluralitat ni diversitat; només el ser immòbil, i prou. Així és la política econòmica neoliberal: la negació de la política democràtica, canviant i plural: la postpolítica que deia Slavoj Zizek.

Aquesta dictadura és una dictadura emmascarada de democràcia, una democràcia como Dios manda, con un gobierno que gobierna, una democracia que reforma lo que haya que reformar y que no reforma nada que no haya que reformar (Rajoy?).

Ja s’hi està conformant la ment dels ciutadans, els quals s’acullen a aquesta llei de la natura, a allò únic que hi ha, a les llentilles, al to be, al ser u, únic i immòbil. Rebutgen allò que creuen plat buit, not to be, no ser. Els tecnòcrates neoliberals estan aconseguint que l’única política possible siga la dels mercats desregulats, la de l’u per cent, la del 99 per cent callat i submís, perquè hauran convençut la gent que fora d’açò no hi ha res. Ja no calen policies a la caserna ni al carrer, la policia està dins del cervell de cada ciutadà. Aquest serà el miracle del PP, no canviarà la política, canviarà la percepció que d’ella tenen les persones. D’ara endavant no serem càmeres que registren el que passa, sinó projectors de cine que projecten sobre la pantalla del món els films posats pels neoliberals en el nostre cervell.

Ja no serem mai més càmera fotogràfica

                                    

Serem projectors de films infiltrats al cervell

                               

        Compte, però, que, segons diuen, qui vota en blanc vota al banc.