Un fantasma es belluga arreu del món

“Un fantasma ronda per Europa (deien Marx i Engels en 1848, al "Manifest comunista"): el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s’han aliat, el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys, en una sacrosanta croada contra aquest fantasma”.

Avui aquell fantasma, desprès de materialitzar-se en més de mitja Europa, gran part d’Àsia i una illeta d’Amèrica, s’ha extingit, enderrocat a causa de les seues pròpies contradiccions i l’assetjament de les forces de la vella Europa, dirigides pels EUA a partir de la segona guerra mundial. No obstant, encara perdura a empentes i rodolons la particular materialització del fantasma a l'esmentada illeta i algun lloc més sense gaire importància.

El sindicat polonès Solidarnosc contra la versió materializada del fantasma

Cal, però, que tinguem en compte el fet que aquesta vençuda i esfumada materialització ha generat un fum fantasmagòric, un altre fantasma diríem, encara que, amb un color canviat (blau, groc...? Què sé jo?), no roig, evidentment, s’ha apoderat de tots, vencedors i vençuts. El comunista s’ha transformat en el seu contrari: el fantasma neoliberal, que també creix, millor i luxuriosament, en terrenys adobats de dictadures, com la de Xina (i bastant abans, la de Pinochet). La Xina dictatorial comunista s'ha convertit en la Xina dictatorial neoliberal, la qual cosa desmunta la creença que el capitalisme és garantia de democràcia.

    Si som capaços de veure la realitat amb ulls sense cataractes ni antiparres manipuladores, veurem que el capitalisme ha sigut sempre, en opinió de Marx, dictadura encoberta (més o menys moderada, segons els casos), a diferència de les evidents dictadures comunistes i nazi-feixistes posteriors. El capitalisme ha sigut des del principi generós amb les llibertats dels rics i agarrat amb a les dels pobres, els quals han tingut sempre limitacions legals i econòmiques. És generalment coneguda la història de la lluita obrera per a aconseguir drets socials i millores econòmiques, tot arrancant-les dolorosament miquetes a miquetes. A qui? Evidentment a la classe social dels rics, recolzada en el poder.

 Malgrat totes les penalitats passades per pobres i treballadors (homens i dones), la dictadura democràtica és capaç encara de carregar la crisi sobre ells. Quina idea original s’els acudeix per a resoldre la crisi? Oh meravella! Retallar, com sempre, els ingresos dels pobres i, fins i tot, deixar-los amb una ma davant i altra darrere sota el cel estelat. Aquesta és la manera com la democràcia neoliberal i global ha decidit reforçar la democràcia capitalista anterior.

Un nou fantasma, podríem dir ara, es belluga arreu del món, fantasma que ningú és capaç d’identificar amb cap persona concreta, i al qual tots estan sotmesos. Aquest fantasma, efectivament, no està constituït per persones, però el representen persones concretes, persones conegudes en cada país. No és una realitat personal, no és una realitat humana: és un sistema. Per això ens té a tots sota la bota, uns de gust, altres sofrents i atemorits; altres indignats. És un dictador, com un déu omnipresent i invisible. Ens recorda la invasió dels ultracosos o lladres de cosos (segons la novel·la de Jack Finney i els tres films inspirats en ella). Espores, llavors o virus provinents de l’espai produeixen (les espores i les llavors) cosos incapaços d’afectivitat, que imiten les persones humanes i les substitueixen. Els virus alteren el funcionament del cervell tot fent-lo pensar d’una manera inhumana. En els tres films (1956, 1978 i 2007) la societat resultant (mal que amb els cosos, fisonomies i veus idèntiques als humans, copiats o infectats) no solament és diferent de la societat humana, sinó a més a més sotmesa a uns altres interessos contraris als humans.

Cosos contaminats pel fantasma neoliberal, llevat de Nicole Kidman

El neoliberalisme globalitzat és un sistema a mesura d’ultracosos invasors. Està fora i dins d’ells, en el nucli del seu cor, però no ho saben, perquè tenen el cervell infectat pels virus: l’afany de lucre i competitivitat (qui no guanya perd, l'única norma ética o política: el guany, la llei de la selva, llibertat d’explotació als pobres, falsificacions, robatoris), premsa i televisió (publicitat neoliberal, encobriment de la realitat i mentides a dojo, calúmnies), el cinema (ídem), la xarxa de lligams econòmics amb què estan tots embolicats (corrupció, deutors i creditors, favors econòmics, dependències econòmico-religioses o político-religioses, vots captius) i la incapacitat de sentir que possibilita tot el que precedeix.

Per això són capaços de votar tantes voltes seguides a Berlusconi en Itàlia, a la dreta neoliberal arreu del món i aquí als dos partits, que en realitat són un, arrupits dins del cor del fantasma. Per això és tan fort el Tea Party dels EUA, que és quasi l'Al Qaeda  cristiano-neoliberal.

 Malgrat tot, ens cap l’esperança que la materialització del susdit fantasma, un aspecte de la qual estem vivint ara amb la crisi i l’obligada manera de sortir-nos-en, pagant justos per pecadors (no ens enganyem, és aquesta l’autèntica realitat del neoliberalisme), ens obrirà els ulls i reaccionarem.

Notícies amb cua

“Bankia se estrena en bolsa con caídas”. Però a Rato no li abaixen el sou (més de 10 milions anuals) que es va posar, gracies a la crisi, amb capital públic. Esperem que se l’apuge més encara, ja que el fracàs es sempre un mèrit (no oblidem que la crisi estava prevista, car les crisis són les vitamines del creixement en el capitalisme neoliberal).

“Ficht [agència de rating] reduce en más de la mitat sus previsiones para España, por los planes de austeridad impuestos por la crisis”. Doncs la crisi neoliberal produeix crisi neoliberal (hijos de gatos, gatitos).

  

El PSOE proposa desbloquejar les llistes electorals, però insisteix a mantenir-les tancades. Estupend! Amb aquest gran pas cap a la democràcia els indignats es faran del PSOE.

I diu Rubalcaba: “Nos comprometemos a no subir los impuestos a los asalariados”. Quin horror! 

"La UE teme ahora que la austeridad aplaste el crecimiento económico". Doncs, com he dit abans, sembla que la crisi genera crisi.

"Atenas recorta otros 6.600 millones". Encara els en quedaven tants? Quan acabarà açò? Què no serà Grècia l'hidra dels mil caps?

Chacón: "Ahora somos más fuertes". Ara que anem a perdre i que hem fet la política del PP? Ahora somos más fuertes? Bravo!

“El candidato [Rubalcaba] promete acabar en la [pròxima] legislatura con el fraude fiscal”. Amb aquestes paraules, qui el voldrà votar? Què farà l’espanyolet, el basquet i el catalanet sense defraudar hisenda?

"Tres directivos de Novacaixagalicia reciben 23,3 millones por su cese". Sort que les retallades que ens fa el govern serveixen per a alguna cosa. Si restem aquests 23,3 milions dels 2.465 que prèviament els hem regalat, encara els en queden 2.441,7 per a obsequiar els seus amics. Està bé, molt bé. Aquest és el sistema neoliberal que tots volem quan votem el partit bifront PPSOE.

"La ex directora general de la CAM (…) afirmó que recurrirá ante los tribunales para recuperar la pensión vitalicia que iba a cobrar al jubilarse, de casi 370.000 euros al año". Correcte! La llei és la llei, col·legues. Si les lleis de retallades als pobres (sanitat, pensions, educació, dependència, etc.) van a missa, per què no aquesta, que és més catòlica encara? El legislador neoliberal les ha fetes totes (i les que farà!). És el que nosaltres volem: l’hem votat i el votarem. Sort que els polítics ens fan cas, com volen els del 15-M.

"Rajoy derogará la ley del aborto, educación para la ciudadanía y el canon" (vaya por dios! També el cànon?). La derogació de la llei de l’avortament és essencial per a superar la crisi, igual que el matrimoni homosexual i la llei de protecció de la maternitat (píndola del dia desprès). Com ens ajudarà, si no, la Providència divina que dirigeix (per això és pro-vident) el desenvolupament de la crisi?

"Maria Dolores de Cospedal [en Antena 3] pide que se negocie la actual “cobertura” de los trabajadores". Està clar que el problema de l’economia són els treballadors. Quan treballen, perquè cobren massa. Quan estan a l’atur, perquè cobren el subsidi de desocupació. El dia que desapareguen, açò serà Xauxa. Gràcies, Doloretes.

Rosa Mª. Artal diu: "Artur Mas sigue en su cruzada privatizadora. Lo último poner a la venta 37 edificios entre ellos el de la Bolsa de Barcelona. Hace unos meses ya declaró que solo la policía y las cárceles deben mantenerse como monopolio público. Y que el rol de la administración debe limitarse a “evitar las ineficacias del mercado” (Vide, si vols, El Periscopio). Com és possible privatitzar tantes coses, tot deixant al nostre càrrec la policia i les presons, precisament aquestes dues institucions que tan poca gràcia ens fan? Si quelcom dolent pot esdevir-nos, no cap dubte que esdevindrà, diu la llei de Murphy. Per tant, un cop començat a privatitzar, aplegarà un moment en què tot estarà privatitzat, fins i tot policia, presons, govern i nació. No sabem quina firma comercial serà propietària de Catalunya, ni si Catalunya serà filial d’una altra firma, propietària d’Espanya, ni tampoc si aquesta serà filial de la propietària de la UE. Però què dic? Si ja tenim propietari privat de Catalunya, d’Espanya, de la UE: els mercats! Aquests són els autèntics propietaris. Atenció: no seran, són. I nosaltres, ben contents, com propietat seua que som, votarem els funcionaris (polítics, diuen) que ens han ordenat eixos mercats. 

           Ah! Se m'acudeix un altre oxímoron: un nacionalista que també siga privatitzador.

Igualtat i llibertat. Reflexions

Entre la igualtat com punt de partença per a aplegar a la llibertat, o el camí invers: la llibertat com punt de partença per a aplegar a la igualtat, un professor molt respectable deia als alumnes que preferia partir de la llibertat.

Aquesta afirmació implica molts supòsits. Un per damunt de tots: que pot haver-hi igualtat sense llibertat i llibertat sense igualtat. Al meu entendre, aquestes són dues formes retòriques d’oxímoron, com docta ignorància o silenci sonor.

En la societat més igualitària de totes les que puguem imaginar, si de cas el poble no és lliure, podríem suposar que és així perquè algú o alguns li ho impedeixen. Aleshores, la societat més igualitària no seria igualitària, perquè uns tendrien llibertat i altres, no; uns tendrien poder i altres, no. Vegem-ho: si no hi ha llibertat, hi ha desigualtat, desigualtat entre: 1) els que no tenen gens de llibertat, 2) els que en tenen a miquetes, per favors, privilegis o excepcions i 3) els que la tenen sencera (dictadors, caps, senyors, amos,…), amb el poder (aquest tercer grup) de privar-la als altres i/o de concedir-la esmicolada al segon grup citat.

La història de la humanitat és la història de societats amb una desigualtat enorme i una manca de llibertat cridanera. Recentment tenim els casos dels governs nazis i feixistes. En el món actual només he de dir-vos que llanceu una mirada panoràmica i voreu el resultat decebedor.

En la societat més lliure de totes (EUA, Gran Bretanya, França…?) tots sabem que hi ha molta desigualtat i carències importants de llibertat: atenció mèdica, alimentació, casa, educació,… No obstant, en aquest tipus de societat hi ha ciutadans (milionaris, empresaris i executius, banquers i alts càrrecs, gran part dels polítics, jutges, …) que, a més de tenir resoltes les necessitats esmentades, encara poden retallar la llibertat dels altres. Així, doncs, sembla que no hi ha llibertat sense poder (poder ser, poder fer, poder prohibir i permetre, etc.). Dit d'una altra manera: llibertat és poder, sols és lliure el que pot; diversos nivells de poder, igual a diversos nivells de llibertat; poder nul, igual a llibertat nul·la. Per tant, en aquest tipus de societat desigual no hi ha llibertat plena. És a dir, uns reprimeixen els altres, de manera que els repressors s’hi troben reprimits per aqueixa necessitat de mantenir els reprimits a ratlla, no siga que s’hi revolten. Així doncs, llibertat deficient i desigualtat creixent.

Ara bé, en el neoliberalisme no hi ha més que un poder (que paradògicament són tots): l’econòmic. Per això qui mana són els banquers, els financers, els mercats i aquells que els serveixen. I pare vostè de comptar.

El poder està en les caixes fortes dels bancs i dels mercats financers. Si tenen el poder, tenen la llibertat. Fora d’ells, en la resta de la societat i en el món de la globalització, la llibertat és com la llum solar d’una tarda d’hivern sobre la qual van caient les ombres de la nit. La llibertat s’esfuma a mesura que descendim els esglaons de la pobresa. I atès que la llibertat és poder, poder viure, el poder viure s’extingeix i s’enfonsa en la capa negra de la nit, amb la sang xuclada pel nocturn vampir neoliberal.

I per què els més necessitats de la llibertat per a viure elegeixen els voltors àvids d’engolir-se-la? Per què? Segurament perquè són ignorants o pateixen addiccions inconfessables: el saber i l'honradesa és condició imprescindible de la llibertat. Ja fa temps que el poble està essent ensinistrat i seduït per tal que ignore quina és la sortida als seus problemes. Li han ficat idees i addiccions en el cap sense que aquest se n’assabente. No se li dicta una lliçó clara i neta com en l’escola. Podria revoltar-se en sentir-se adoctrinat. Subreptíciament l’injecten idees, creences i aficions que actuen en el seu cervell com evidències naturals constitutives de l’ésser humà.

Posem un exemple i evitem-nos un tractat de diverses pàgines. Es fan enquestes en les quals casi cada pregunta reprodueix un supòsit neoliberal, amagat i no explícit, indiscutible com el terreny sobre el qual ens movem, del qual no es fa qüestió. Una d’aquestes preguntes és comentada per Vicens Navarro en http://www.vnavarro.org/?p=6284. Cliqueu.

Se li planteja al lector: “Què és més important el creixement econòmic o el repartiment de la riquesa?” Hom hi vol suposar com una cosa evident que créixer i repartir són incompatibles o, si més no, que repartir ha de ser posterior al creixement. Com si el creixement econòmic solament fóra possible embutxacant-se-lo uns quants privilegiats. Com si calguera que els de dalt nadaren en l’abundància per a que pogueren caure algunes molletes als de sota la taula. Així i tot, encara responen prou enquestats a favor del repartiment. 

Les molletes, per al gos

En quant a les addiccions, la corrupció és la principal. Però n’hi ha més, cada dia més, per a distreure’ns del que ens importa de veritat.

Seguint aquests principis hem aplegat on hem aplegat. I la nit s’allarga...

            I damunt es diuen neoliberals! Tenen pansida la paraula llibertat, tantes voltes usada per enganyar! De quina llibertat o de quina igualtat partirem nosaltres? Jo diria que cal partir d'on estem i no cedir mai.

Les privatitzacions, eixe robatori benpensant

“El primer que, havent encerclat un terreny, gosà dir: açò és meu, i va trobar persones suficientment ximples per a creure’l, va ser el veritable fundador de la societat civil. Quants crims, guerres, assassinats, quantes misèries i horrors haguera estalviat al gènere humà aquell que, arrencant les estaques i omplint el fossat, haguera cridat als seus semblants: guardeu-vos d’escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots, la terra, però, no és de ningú”! (J.-J. Rousseau, Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes, segona part).

Segons Rousseau, doncs, la privatització d’allò que és públic (fer privat quelcom, apropiar-se'l, privar a altres d'alguna cosa) esdevé l’origen de tots els mals de la societat. Podria ser que no tinguera tota la raó, però alguna, i no petita, sí que en tenia i en té, sens dubte, perquè privatitzar és prohibir, limitar la llibertat dels altres augmentant la pròpia, és robar (la propietat és un robatori, diu Proudhon), expropiar, espoliar. Per exemple, la destrucció ecològica de l’Amazònia, expropiada als seus habitants de segles, les dues guerres contra Irak per causa del petroli (del d’Irak i del de Kuwait). No oblidem els Imperis colonials, i, abans, els imperis sense adjectius (o aparentment civilitzadors), tan antics casi com la humanitat. En fi, per què no dir-ho ja clar i breu: la història de la humanitat és la història de les guerres per l’apropiació de bens, també la dels conflictes interns a les nacions, la dels moviments revolucionaris dels de baix contra els de dalt, la de les revolucions contràries a aquestes, feixistes i nazis, la dels conflictes familiars per qüestions d’herència, la dels robatoris fets per delinqüents (individuals o organitzats en bandes), la de l’altra delinqüència: la corrupció d’empresaris i de polítics. Darrere de tots els conflictes està la propietat privada i la riquesa ("esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots". I tan perduts!).

Verwundeter (Otto Dix, 1916)

Per raons diverses, unes bones i altres no tant, molts països democràtics havien aconseguit conservar certa quantitat de bens en forma d’empreses, immobles i terrenys en poder dels estats per a benefici de tots. El neoliberalisme, però, considerà que la propietat pública ("els fruits són de tots") era una rèmora per al progrés i començà la lluita (coaccions, campanyes publicitàries a través dels mitjans de comunicació més importants, dominats per ell, suborn a empresaris, a executius, a científics, a polítics, etc.) per aconseguir la privatització universal, el robatori global. És a dir, que tots els bens tingueren amo i que els amos foren un percentatge mínim de la població mundial. I, amb la crisi, hem aplegat finalment a l’estadi (últim?) de la privatització global.

Hi ha qui pensa, fins i tot, en la privatització de l’aire que respirem. I no va del tot descaminat. Efectivament, per exemple, un viu tranquil·lament en sa casa amb aire relativament pur, li posen un restaurant al costat, i els fums li'l contaminen. Els amos del restaurant han comprat o llogat un local i s’han apropiat de l’aire exterior, furtant-li’l al nostre personatge, el qual està pensant comprar-se un equipament d'immersió. O, en lloc del restaurant, li han posat unes dependències de Telefònica amb unes maquinàries que necessiten refrigeració contínua. Aquesta produeix un soroll de nit i de dia que impedeix dormir. Com el soroll i el so són vibracions de l’aire, açò vol dir que Telefònica, amb la compra de la casa o del pis, s’ha apropiat de l’aire que no ha comprat. No obstant, si vols aire pur, encara pots tenir-lo malgrat la contaminació creixent, si disposes de bastant capital. Compra't una extensió de terreny considerable en un lloc solitari, fes-te un xalet envoltat de defenses electròniques, mecàniques i humanes (vigilants i gent armada) contra intrusos i lladres. Aleshores possiblement tindràs aire pur i silenciós, en la mesura que ho permeta la contaminació global.

Respirant aire privatitzat

El neoliberalisme, amb el mot llibertat sempre per davant, una llibertat nova (neo), ha fet creure a les masses que veritablement defensa la llibertat. No diré que no. Però diré que la llibertat que defensa i per la qual lluita és la seua, la de quatre potentats econòmics (o 5, o 6, o 500, no importa. Són, siga com siga, una mínima part, no solament del món, sinó de cada país), facinerosos i facineroses, que volen apropiar-se de tot (950 milions de famèlics, 4.750 milions de pobres… n’és el resultat). L’esclavitud de la pobresa, per als altres. Podran ser lliures, política, social, i mentalment lliures, una immensitat de pobres, si depenen dels seus amos, mercats i empresaris, que dominen la política, la societat, la informació, la salut, l’educació? En aquestes circumstàncies, si no obeeixes, t’acomiadaran i et llançaran fora, a les tenebres exteriors, on hi haurà plors i cruixir de dents.

No ho oblidem: la propietat, i més encara les privatitzacions, són un robatori. El sistema neoliberal que vivim i que té com a meta la privatització total, és un sistema de lladres, el sistema del robatori universal. A imitació d'Hobbes, quan va dir que l’estat natural de l’home, del qual havíem de sortir, era “la guerra de tots contra tots” i “l’home un llop per a l’home”, direm que aquest sistema neoliberal, al contrari, persegueix com a meta el robatori constant de tots a tots. Ho aconseguiran? Aconseguiran que l’home siga definitivament un llop, o un lladre, per a l’home?

L'exili (Capa)

"El món serà salvat, si pot ser-ho, només pels insubmisos" (André Gide).

Si us ve de gust, podeu vore aquí, clicant, un tipus d'expropiació.
I un altre aquí, clicant també.

Els governs despolititzats

        

Il·lustració de Mikel Casal

         

        Des que les empreses es convertiren en grups empresarials per tal de respondre a la globalització, els estalviadors, que solien ser els accionistes majoritaris, varen ser substituïts pels grans bancs i altres entitats inversores, nous propietaris que elegiren directius amb un altre perfil. Els nous directors de les empreses ja no eren experts en els productes fabricats, sinó geneneralistes, gestors de qualsevol tipus d’empresa, que ignoren els detalls del negoci. Saben, això sí, com incrementar els beneficis dels amos en el context neoliberal globalitzat. Apareix aleshores el model d’empresa com “agència” dels mercats financers. La seua missió ara no és millorar el producte i potenciar l’empresa, sinó augmentar el valor de les accions. Si és necessari, es ven o es desmunta i deslocalitza. Els empleats i obrers?  No importen: són per a usar i tirar. Els clients? Tampoc. I què em diríeu del producte? Si no dóna allò esperat, fora!. L’únic que importa és l’increment del valor financer.

        De manera similar, els governants que abans es regien per principis, idees i valors d’esquerra són ara “generalistes” capaços d'administrar qualsevol projecte de govern. La seua ideologia són els mercats neoliberals. Han assumit els interessos d’aquests mercats i en ells radica la seua política. No han assumit el progrés capitalista, com deia Berggruen (perquè tal ens no existeix), sinó els interessos dels mercats: aquella sortida de la crisi que més beneficia als bancs, entitats financeres, grans inversors, especuladors, etc., a costa de l’empobriment de la ciutadania, com estem veient. Educació? Per a què? Per a crear problemes? El poble quan més descerebrat, millor. La salut? Clíniques i hospitals privats, que cotitzen a nivell global. Els medicaments? A preu de mercat: llibertat de comerç i competència. Pensions? Fons de pensions, que cauen sota el domini dels grans grups financers, com passa en Alemanya, on, invertits per eixos grups en l’armament grec i altres deutes dels estats, impedeixen resoldre la crisi, gràcies a les Agències de Qualificació (Moody’s, Standart & Poor’s, Fitch...), obsessionades per apujar al màxim la prima de risc. Si la jubilació majoritària dels alemanys fóra estatal, possiblement Grècia no tendria tants problemes. I Espanya potser tampoc.

Sangonera

        Així, doncs, els problemes no es resolen amb el canvi de gestors, sinó amb el canvi de polítiques. Si només canviem els polítics, que es redueixen a ser els gestors dels interessos dels mercats, la política que faran serà la mateixa. Mireu Portugal, mireu el Regne Unit: han canviat de gestors, però no han canviat la gestió, la qual es redueix a engreixar les arques de les corporacions que estan darrere dels mercats (gran banca, firmes de capital risc, fons especulatius...). És a dir, a retallar els ingressos dels econòmicament febles. Volen que de la crisi sols hom puga sortir augmentant la pobresa. I es que els rics (bancs, grans especuladors, grups financers) són com les sangoneres, com les xinxes, les paparres, les puces, els vampirs, que només engreixen xuclant-nos la sang. I els polítics gestors són els aconseguidors que els aconsegueixen les víctimes.

        Aquests xucladors de sang han crescut desmesuradament i s’han convertit en una plaga amb l’auxili dels partits infectats i dels seus votants. Mentre no els controlem o els anul·lem, no ens en sortirem.

         Nota:

     Aquest post està escrit sota la influència de l’article: Los gobiernos despolitizados, de Juan Hdez. Vigueras (Público, 12/9/11), amb alguns afegitons meus. Cliqueu aquí, si voleu accedir-hi.

         

La bogeria neoliberal

 Nicolas Berggruen, multimilionari, president del Consell per al Futur d’Europa y membre del Consell d’Administració de PRISA, diu que l’esquerra ja ha assumit el progrés capitalista. Afirmacions com aquesta suposen una creença, participada per la multitud, una creença que, com tantes altres, no correspon a la realitat. No em referisc a l’afirmació de “assumir”, sinó a la creença segons la qual el capitalisme ens fa “progressar”. Quin progrés suposa la crisi econòmica actual, netament capitalista? Que jo sàpia, el capitalisme neoliberal és el sistema econòmicopolític que ens ha portat a la situació que estem patint i de la qual no es veu la sortida.

L’esquerra haurà assumit els valors del capitalisme econòmic i polític, haurà assumit el sistema neocapitalista, tot creient que ens portarà al progrés i basant-se en unes dades enganyoses, la realitat de les quals ara estem veient. Però no ha assumit allò que no existeix: el progrés capitalista, perquè, evidentment, el no res no es pot assumir. Existeix, això sí, la voluntat de progrés, la seua aparença, i també el retrocés o involució de l’aclaparadora majoria, provocat per tal de garantir el progrés (a tot estirar) d’una exigua minoria insolidària i avariciosa que no vol ni pagar impostos, encara que els nombrosos milions no li càpien als paradissos fiscals. El progrés d’una exigua minoria no és "el progrés", especialment si es fabrica a costa de la resta de la humanitat. El progrés general, en canvi, sí que és progrés. Però l’exclussivament particular, no. Tampoc es pot dir que durant uns anys hi ha hagut progrés i desprès, crisi. No. El progrés, o és total en l’espai i en el temps per a tots, o no ho és. A tot estirar, no es pot dir que l’esquerra haja assumit una cosa que no existeix. Allò que hauria assumit és la seua quimera: l’aparent progrés neocapitalista neoliberal.

Per què les masses volen votar el PP? perquè no veuen el tal progrés i esperen que aquest partit el porte. Però el poble, com diu Maquiavelo al seu llibre El Príncep, no veu més enllà dels nassos. Aquest partit té la mateixa manera d’entendre la política i l’economia que David Cameron, Zarkozy, Merkel, Berlusconi, i tots els altres, que en Europa són legió. En els seus països, igual que en els EUA, més aviat hi ha regrés que progrés.

El comportament dels electors espanyols respon al patró descrit per Maquiavel a El Príncep en paraules semblants a aquestes: Els homes, afeccionats a mudar de senyor, amb la boja i errada esperança d’amillorar la seua sort, s’armen contra el que els governava i posen un altre al seu lloc. No passa, però, massa temps sense que l’experiència els convença de l’empitjorament de la seua condició.

S’ha pervertit la idea del diner (diu Arcadi Olivereres al llibre: Aturem la crisi). El diner era instrument d’intercanvi (compres una mercaderia, i dónes diners; la vens, i rebs diners per a comprar-ne una altra o per a guardar-lo i comprar després). S’ha convertit, però, en mercaderia (compres i vens diners), no és un instrument, sino un objecte que es compra i es ven. A més a més, els diners abans eren monedes, bitllets, basats en el valor d’ús o en el valor de canvi; ara són nombres que circulen per internet. Per internet es compren i es venen nombres, quantitats. De què? De mots (euros, lliures, dòlars). Tu pots comprar o vendre nombres des d’aquí com si fores a Nova York o a Tokio mitjançant nombres, sense que ningú et controle. Si guanyes, guanyes nombres. Si perds, perds nombres. Compres i vens nombres; guanyes o perds nombres. Això són ara els diners: nombres, encara que qualificats amb el nom de euros, dòlars, lliures, yens, etc. Però el valor dels euros s’expressa en dòlars, el dels dòlars, en euros o en yens, el dels yens, en euros o en dòlars o en lliures… Depèn de la demanda (i/o de l’oferta), que sol tenir un caire emocional no massa equilibrat.

Tu no fas grans quantitats de diners perquè produesques taronges, blat, cotxes o avions, sinó perquè els nombres que vens tels paguen cars o perquè els que has comprat han augmentat el seu valor. El valor de les accions d'una empresa no depèn del que aquesta produeix, sinó del nombre de compradors i de les quantitats que ofereixen. Si un dia hi ha molta demanda, apuja el seu valor. Si n’hi ha poca, abaixa. El nombre de compradors depèn del seu estat d’ànim. El valor és una qüestió psicològica, una qüestió emotiva, no una qüestió racional de satisfer necessitats. Necessitats de salut, per exemple, o d’educació, o de vivenda, o d’alimentació… (Per això s'hi han fet les retallades recents). El capitalisme neoliberal es un sistema políticoeconòmic nefast i emotiu que es desequilibra fàcilment. És un desequilibri emocional que depèn de rumors, pors, avarícies, cinismes, crueltats... Però no hi ha cap psiquiatra que se n’ocupe. En última instància la crisi és un símptoma de la malaltia psíquica neoliberal.

Manicomio, de Goya

Si, doncs, l’esquerra ha assumit el que creu progrés capitalista, allò que realment ha assumit és una malaltia: la bogeria neocapitalista. Ara bé, si aquesta bogeria té cura, no la tindrà sense el tractament psiquiàtric adient. El neocapitalisme liberal és, ara com ara, un problema psiquiàtric. Aquest és el problema que té l’esquerra, eixa esquerra que Berggruen diu que ha assumit el progrés capitalista.

Una metamorfosi ben acomplida

Joan Francesc Mira diu:

“Una gran part de la humanitat pareix que no vol privar-se dels diferents “opis del poble”, no vol eixir de les “tenebres” i entrar en la llum racional, secular i enemiga del dogma i del mite, què hi farem” (de l’article: Pelegrins a Madrid, El temps, 30/8/11).

Un poema de León Felipe:

“Yo no sé muchas cosas, es verdad.

Digo tan sólo lo que he visto.

Yo he visto:

Que la cuna del hombre la mecen los cuentos…

Que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos…

Que el llanto del hombre lo taponan con cuentos…

Que los huesos del hombre los entierran con cuentos…

Y que el miedo del hombre…

Ha inventado todos los cuentos.

Yo sé muy pocas cosas, es verdad.

Pero me han dormido con todos los cuentos…

Y sé todos los cuentos”.

….    ….    ….    ….

“Pero yo no quiero cuentos…

No me contéis más cuentos”.

(Nueva antología rota, pàg. 182, Edic. Público, 2010).

Ignacio Ramonet diu:

“[Los grandes grupos mediáticos de la globalización]  asumen abiertamente su nueva función de perros guardianes del desorden económico establecido y su nueva condición de poder antipopular. (…) Se han convertido en el aparato ideológico de la globalización.

Ya no actúan como medios de comunicación sino como auténticos partidos políticos. No reivindican el derecho a la crítica [com quan la premsa era el quart poder] (…). Su verdadera misión es la de contener las reivindicaciones populares. Su modelo sigue siendo Silvio Berlusconi, líder del principal grupo de comunicación italiano, elegido democráticamente presidente del Consejo. Berlusconi ha demostrado que, cuando uno posee la primera fortuna de un país y controla su principal grupo mediático, ganar –democráticamente- unas elecciones nacionales constituye una simple formalidad”. (La explosión del periodismo, Clave Intelectual, S. L., pàg. 64).

Recordeu, també, el poder d’assassinar que té el Dr. Caligari a través d’un intermediari hipnotitzat per ell. És a dir, el poder d’aconseguir que uns executen el desig d’altres sense assabentar-se’n (segons el guió original de la pel·lícula: el gabinet del Dr. Caligari. Vegeu l'entrada al bloc clicant aquí). 

Tampoc estaria mal que repassàrem, damunt damunt, la història del PSOE, començant per recordar de quina manera hom va abandonar la ideologia marxista. En el congrés de 1979 Felipe González proposà la renúncia a aquesta filosofia político-econòmica. La majoria no ho admeté i Felipe dimití. Per a elegir substitut i decidir l’orientació del partit es convocà un altre congrés. Mentrestant, actuaren a l’ombra, per una banda, l’ambaixador nordamericà i, per l’altra, el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya. Aquell suggerí que s’estava preparant un cop d’Estat en el cas que continuaren amb la ideologia marxista. Aquest amenaçà amb anular el substanciós regal de marcs que havia promès, si persistien en la citada ideologia.

El resultat va ser que no es presentà cap alternativa a Felipe i, per tant, la voluntat dels EUA, la d’Alemanya i la del franquisme etern cuinaren el PSOE que ara tenim, sotmès als interessos d’aquestes forces.

Així, doncs, per no fer-me massa llarg (que ja ho sóc prou), diré que acceptaren una transició light, edulcorada i descafeïnada, que mantenia els franquistes intactes; acceptaren l’amnistia als criminals colpistes, però no a les víctimes, (que encara perdura: vegeu el càstig a Garzón) acceptaren el Concordat de tarannà franquista amb la Santa Seu, la Constitució, segellada pel mateix franquisme residual i sempitern, i entraren en l’OTAN. Zapatero, recentment, desprès de reforçar la unitat d’Espanya front a les vel·leïtats catalanes, de retallar els ingresos dels que ja els tenien prou retallats, declarà que suprimir l’impost a les grans fortunes, vella política dretana, pot ser d’esquerres. I ara reforma la Constitució amb un article, proposat pel PP un any abans. Aquest article consagra el neoliberalisme capitalista en la Carta Magna, la qual cosa farà impossible en el futur una política social i solidària amb el poble, de manera que s’esvairà l’estat del benestar, perdut casi sense haver-lo provat (lasciate ogni speranza).

El PSOE ha anat progressivament transformant-se en un partit de dretes, com la història d’una mort anunciada: la de l’esquerra. Dóna la impressió, per tant, que PP i PSOE no són ja dos partits, sinó un sol partit amb un sol cervell i dues cares: cara dreta i cara esquerra, però el cervell és de la dreta. Essent la dualitat de cares necessària per a mantenir una aparença d’oposició, la ficció d’un litigi inexistent, la rivalitat, en suma, que hom pot trobar en qualsevol competició esportiva entre amics i/o familiars.

Conclusió de tot el que figura ací damunt: estem manats per qui no hem elegit, els quals s’amaguen, en canvi, sota l’aparença de partits elegits, malgrat seguir interessos tan aliens a nosaltres com oposats als nostres. A més a més, podria ser que, fins i tot sabent-ho, els elegiríem ben a gust i votaríem a favor el referèndum de la reforma constitucional, si fóra el cas. Aleshores votaríem convençuts d’actuar voluntàriament i lliure, com habitualment fan els italians. Per això pense que la metamorfosi afecta, també, els electors.

The end