Els governs despolititzats

        

Il·lustració de Mikel Casal

         

        Des que les empreses es convertiren en grups empresarials per tal de respondre a la globalització, els estalviadors, que solien ser els accionistes majoritaris, varen ser substituïts pels grans bancs i altres entitats inversores, nous propietaris que elegiren directius amb un altre perfil. Els nous directors de les empreses ja no eren experts en els productes fabricats, sinó geneneralistes, gestors de qualsevol tipus d’empresa, que ignoren els detalls del negoci. Saben, això sí, com incrementar els beneficis dels amos en el context neoliberal globalitzat. Apareix aleshores el model d’empresa com “agència” dels mercats financers. La seua missió ara no és millorar el producte i potenciar l’empresa, sinó augmentar el valor de les accions. Si és necessari, es ven o es desmunta i deslocalitza. Els empleats i obrers?  No importen: són per a usar i tirar. Els clients? Tampoc. I què em diríeu del producte? Si no dóna allò esperat, fora!. L’únic que importa és l’increment del valor financer.

        De manera similar, els governants que abans es regien per principis, idees i valors d’esquerra són ara “generalistes” capaços d'administrar qualsevol projecte de govern. La seua ideologia són els mercats neoliberals. Han assumit els interessos d’aquests mercats i en ells radica la seua política. No han assumit el progrés capitalista, com deia Berggruen (perquè tal ens no existeix), sinó els interessos dels mercats: aquella sortida de la crisi que més beneficia als bancs, entitats financeres, grans inversors, especuladors, etc., a costa de l’empobriment de la ciutadania, com estem veient. Educació? Per a què? Per a crear problemes? El poble quan més descerebrat, millor. La salut? Clíniques i hospitals privats, que cotitzen a nivell global. Els medicaments? A preu de mercat: llibertat de comerç i competència. Pensions? Fons de pensions, que cauen sota el domini dels grans grups financers, com passa en Alemanya, on, invertits per eixos grups en l’armament grec i altres deutes dels estats, impedeixen resoldre la crisi, gràcies a les Agències de Qualificació (Moody’s, Standart & Poor’s, Fitch...), obsessionades per apujar al màxim la prima de risc. Si la jubilació majoritària dels alemanys fóra estatal, possiblement Grècia no tendria tants problemes. I Espanya potser tampoc.

Sangonera

        Així, doncs, els problemes no es resolen amb el canvi de gestors, sinó amb el canvi de polítiques. Si només canviem els polítics, que es redueixen a ser els gestors dels interessos dels mercats, la política que faran serà la mateixa. Mireu Portugal, mireu el Regne Unit: han canviat de gestors, però no han canviat la gestió, la qual es redueix a engreixar les arques de les corporacions que estan darrere dels mercats (gran banca, firmes de capital risc, fons especulatius...). És a dir, a retallar els ingressos dels econòmicament febles. Volen que de la crisi sols hom puga sortir augmentant la pobresa. I es que els rics (bancs, grans especuladors, grups financers) són com les sangoneres, com les xinxes, les paparres, les puces, els vampirs, que només engreixen xuclant-nos la sang. I els polítics gestors són els aconseguidors que els aconsegueixen les víctimes.

        Aquests xucladors de sang han crescut desmesuradament i s’han convertit en una plaga amb l’auxili dels partits infectats i dels seus votants. Mentre no els controlem o els anul·lem, no ens en sortirem.

         Nota:

     Aquest post està escrit sota la influència de l’article: Los gobiernos despolitizados, de Juan Hdez. Vigueras (Público, 12/9/11), amb alguns afegitons meus. Cliqueu aquí, si voleu accedir-hi.