La bogeria neoliberal

 Nicolas Berggruen, multimilionari, president del Consell per al Futur d’Europa y membre del Consell d’Administració de PRISA, diu que l’esquerra ja ha assumit el progrés capitalista. Afirmacions com aquesta suposen una creença, participada per la multitud, una creença que, com tantes altres, no correspon a la realitat. No em referisc a l’afirmació de “assumir”, sinó a la creença segons la qual el capitalisme ens fa “progressar”. Quin progrés suposa la crisi econòmica actual, netament capitalista? Que jo sàpia, el capitalisme neoliberal és el sistema econòmicopolític que ens ha portat a la situació que estem patint i de la qual no es veu la sortida.

L’esquerra haurà assumit els valors del capitalisme econòmic i polític, haurà assumit el sistema neocapitalista, tot creient que ens portarà al progrés i basant-se en unes dades enganyoses, la realitat de les quals ara estem veient. Però no ha assumit allò que no existeix: el progrés capitalista, perquè, evidentment, el no res no es pot assumir. Existeix, això sí, la voluntat de progrés, la seua aparença, i també el retrocés o involució de l’aclaparadora majoria, provocat per tal de garantir el progrés (a tot estirar) d’una exigua minoria insolidària i avariciosa que no vol ni pagar impostos, encara que els nombrosos milions no li càpien als paradissos fiscals. El progrés d’una exigua minoria no és "el progrés", especialment si es fabrica a costa de la resta de la humanitat. El progrés general, en canvi, sí que és progrés. Però l’exclussivament particular, no. Tampoc es pot dir que durant uns anys hi ha hagut progrés i desprès, crisi. No. El progrés, o és total en l’espai i en el temps per a tots, o no ho és. A tot estirar, no es pot dir que l’esquerra haja assumit una cosa que no existeix. Allò que hauria assumit és la seua quimera: l’aparent progrés neocapitalista neoliberal.

Per què les masses volen votar el PP? perquè no veuen el tal progrés i esperen que aquest partit el porte. Però el poble, com diu Maquiavelo al seu llibre El Príncep, no veu més enllà dels nassos. Aquest partit té la mateixa manera d’entendre la política i l’economia que David Cameron, Zarkozy, Merkel, Berlusconi, i tots els altres, que en Europa són legió. En els seus països, igual que en els EUA, més aviat hi ha regrés que progrés.

El comportament dels electors espanyols respon al patró descrit per Maquiavel a El Príncep en paraules semblants a aquestes: Els homes, afeccionats a mudar de senyor, amb la boja i errada esperança d’amillorar la seua sort, s’armen contra el que els governava i posen un altre al seu lloc. No passa, però, massa temps sense que l’experiència els convença de l’empitjorament de la seua condició.

S’ha pervertit la idea del diner (diu Arcadi Olivereres al llibre: Aturem la crisi). El diner era instrument d’intercanvi (compres una mercaderia, i dónes diners; la vens, i rebs diners per a comprar-ne una altra o per a guardar-lo i comprar després). S’ha convertit, però, en mercaderia (compres i vens diners), no és un instrument, sino un objecte que es compra i es ven. A més a més, els diners abans eren monedes, bitllets, basats en el valor d’ús o en el valor de canvi; ara són nombres que circulen per internet. Per internet es compren i es venen nombres, quantitats. De què? De mots (euros, lliures, dòlars). Tu pots comprar o vendre nombres des d’aquí com si fores a Nova York o a Tokio mitjançant nombres, sense que ningú et controle. Si guanyes, guanyes nombres. Si perds, perds nombres. Compres i vens nombres; guanyes o perds nombres. Això són ara els diners: nombres, encara que qualificats amb el nom de euros, dòlars, lliures, yens, etc. Però el valor dels euros s’expressa en dòlars, el dels dòlars, en euros o en yens, el dels yens, en euros o en dòlars o en lliures… Depèn de la demanda (i/o de l’oferta), que sol tenir un caire emocional no massa equilibrat.

Tu no fas grans quantitats de diners perquè produesques taronges, blat, cotxes o avions, sinó perquè els nombres que vens tels paguen cars o perquè els que has comprat han augmentat el seu valor. El valor de les accions d'una empresa no depèn del que aquesta produeix, sinó del nombre de compradors i de les quantitats que ofereixen. Si un dia hi ha molta demanda, apuja el seu valor. Si n’hi ha poca, abaixa. El nombre de compradors depèn del seu estat d’ànim. El valor és una qüestió psicològica, una qüestió emotiva, no una qüestió racional de satisfer necessitats. Necessitats de salut, per exemple, o d’educació, o de vivenda, o d’alimentació… (Per això s'hi han fet les retallades recents). El capitalisme neoliberal es un sistema políticoeconòmic nefast i emotiu que es desequilibra fàcilment. És un desequilibri emocional que depèn de rumors, pors, avarícies, cinismes, crueltats... Però no hi ha cap psiquiatra que se n’ocupe. En última instància la crisi és un símptoma de la malaltia psíquica neoliberal.

Manicomio, de Goya

Si, doncs, l’esquerra ha assumit el que creu progrés capitalista, allò que realment ha assumit és una malaltia: la bogeria neocapitalista. Ara bé, si aquesta bogeria té cura, no la tindrà sense el tractament psiquiàtric adient. El neocapitalisme liberal és, ara com ara, un problema psiquiàtric. Aquest és el problema que té l’esquerra, eixa esquerra que Berggruen diu que ha assumit el progrés capitalista.