Una metamorfosi ben acomplida

Joan Francesc Mira diu:

“Una gran part de la humanitat pareix que no vol privar-se dels diferents “opis del poble”, no vol eixir de les “tenebres” i entrar en la llum racional, secular i enemiga del dogma i del mite, què hi farem” (de l’article: Pelegrins a Madrid, El temps, 30/8/11).

Un poema de León Felipe:

“Yo no sé muchas cosas, es verdad.

Digo tan sólo lo que he visto.

Yo he visto:

Que la cuna del hombre la mecen los cuentos…

Que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos…

Que el llanto del hombre lo taponan con cuentos…

Que los huesos del hombre los entierran con cuentos…

Y que el miedo del hombre…

Ha inventado todos los cuentos.

Yo sé muy pocas cosas, es verdad.

Pero me han dormido con todos los cuentos…

Y sé todos los cuentos”.

….    ….    ….    ….

“Pero yo no quiero cuentos…

No me contéis más cuentos”.

(Nueva antología rota, pàg. 182, Edic. Público, 2010).

Ignacio Ramonet diu:

“[Los grandes grupos mediáticos de la globalización]  asumen abiertamente su nueva función de perros guardianes del desorden económico establecido y su nueva condición de poder antipopular. (…) Se han convertido en el aparato ideológico de la globalización.

Ya no actúan como medios de comunicación sino como auténticos partidos políticos. No reivindican el derecho a la crítica [com quan la premsa era el quart poder] (…). Su verdadera misión es la de contener las reivindicaciones populares. Su modelo sigue siendo Silvio Berlusconi, líder del principal grupo de comunicación italiano, elegido democráticamente presidente del Consejo. Berlusconi ha demostrado que, cuando uno posee la primera fortuna de un país y controla su principal grupo mediático, ganar –democráticamente- unas elecciones nacionales constituye una simple formalidad”. (La explosión del periodismo, Clave Intelectual, S. L., pàg. 64).

Recordeu, també, el poder d’assassinar que té el Dr. Caligari a través d’un intermediari hipnotitzat per ell. És a dir, el poder d’aconseguir que uns executen el desig d’altres sense assabentar-se’n (segons el guió original de la pel·lícula: el gabinet del Dr. Caligari. Vegeu l'entrada al bloc clicant aquí). 

Tampoc estaria mal que repassàrem, damunt damunt, la història del PSOE, començant per recordar de quina manera hom va abandonar la ideologia marxista. En el congrés de 1979 Felipe González proposà la renúncia a aquesta filosofia político-econòmica. La majoria no ho admeté i Felipe dimití. Per a elegir substitut i decidir l’orientació del partit es convocà un altre congrés. Mentrestant, actuaren a l’ombra, per una banda, l’ambaixador nordamericà i, per l’altra, el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya. Aquell suggerí que s’estava preparant un cop d’Estat en el cas que continuaren amb la ideologia marxista. Aquest amenaçà amb anular el substanciós regal de marcs que havia promès, si persistien en la citada ideologia.

El resultat va ser que no es presentà cap alternativa a Felipe i, per tant, la voluntat dels EUA, la d’Alemanya i la del franquisme etern cuinaren el PSOE que ara tenim, sotmès als interessos d’aquestes forces.

Així, doncs, per no fer-me massa llarg (que ja ho sóc prou), diré que acceptaren una transició light, edulcorada i descafeïnada, que mantenia els franquistes intactes; acceptaren l’amnistia als criminals colpistes, però no a les víctimes, (que encara perdura: vegeu el càstig a Garzón) acceptaren el Concordat de tarannà franquista amb la Santa Seu, la Constitució, segellada pel mateix franquisme residual i sempitern, i entraren en l’OTAN. Zapatero, recentment, desprès de reforçar la unitat d’Espanya front a les vel·leïtats catalanes, de retallar els ingresos dels que ja els tenien prou retallats, declarà que suprimir l’impost a les grans fortunes, vella política dretana, pot ser d’esquerres. I ara reforma la Constitució amb un article, proposat pel PP un any abans. Aquest article consagra el neoliberalisme capitalista en la Carta Magna, la qual cosa farà impossible en el futur una política social i solidària amb el poble, de manera que s’esvairà l’estat del benestar, perdut casi sense haver-lo provat (lasciate ogni speranza).

El PSOE ha anat progressivament transformant-se en un partit de dretes, com la història d’una mort anunciada: la de l’esquerra. Dóna la impressió, per tant, que PP i PSOE no són ja dos partits, sinó un sol partit amb un sol cervell i dues cares: cara dreta i cara esquerra, però el cervell és de la dreta. Essent la dualitat de cares necessària per a mantenir una aparença d’oposició, la ficció d’un litigi inexistent, la rivalitat, en suma, que hom pot trobar en qualsevol competició esportiva entre amics i/o familiars.

Conclusió de tot el que figura ací damunt: estem manats per qui no hem elegit, els quals s’amaguen, en canvi, sota l’aparença de partits elegits, malgrat seguir interessos tan aliens a nosaltres com oposats als nostres. A més a més, podria ser que, fins i tot sabent-ho, els elegiríem ben a gust i votaríem a favor el referèndum de la reforma constitucional, si fóra el cas. Aleshores votaríem convençuts d’actuar voluntàriament i lliure, com habitualment fan els italians. Per això pense que la metamorfosi afecta, també, els electors.

The end