El comiat papal

Toni Albà a Manresa

El Papa se n’ha anat i ens ha deixat alguna de les seues parides. No estàvem segurs de tenir una ànima diferent del cos, i ara ens assabentem que, damunt, Espanya, “una gran nación”, té una ànima, la qual, per cert, és “profundamente religiosa y católica”. No sabem què passarà amb Catalunya i el País Basc, que també són nacions: tindran ànima o no en tindran? En cas de tenir-ne, serà catòlica, agnòstica, atea o laica?

El cas del País Valencià és més problemàtic: per què eixa obsessió plasmada en l’himne regional de lluitar per ofrenar noves glòries a Espanya? Tem no ser Espanya (no tenir l'ànima espanyola) i s’esforça a fer-hi mèrits? Ni Madrid, ni la Rioja, ni La Mancha, ni Extremadura… ofrenen res a cap altra nació. Ells són Espanya.

Temen no poder entrar en Espanya?

 Potser el Sant Pare s’ha identificat amb els constitucionalistes espanyols i no reconeix els problemes identitaris de les distintes nacionalitats de l’Estat. Aleshores per a ell Catalunya i el País Basc no constituirien dues nacions, sinó que formarien part de "la gran nación española", segons sembla que es desprèn de la Constitució, interpretada pel Tribunal Constitucional. Ara bé, si fóra així, açò plantejaria un problema de coherència en la doctrina papal, ja que, també en la Constitució figura allò que ell combat sense treva: la laïcitat d’Espanya. Acceptaria el Papa la Constitució en allò que fa referència a l’única nació espanyola, però la rebutjaria en allò que afecta a l’aconfessionalitat de l’Estat, de manera que Espanya seria per a ell "una, grande i (segurament, encara que no ho diu) libre" (lliure dins de l’àmbit traçat pel dogma catòlic), com correspon a la tradició del nacionalcatolicisme?

2011

      
      Si Espanya, "una gran nación", esdevinguera "democràcia real ja", com volen els del 15-M, esdevindria, per això mateix, laica, realment laica. Deixaria de ser, per tant, "profundamente religiosa y catòlica" en el sentit del Papa. Estaria, doncs, condemnada al foc etern? Si les ànimes personals rèprobes van a l’infern, qualsevol podria preguntar-se on aniria l’ànima laica d’Espanya. I quan? Al final dels temps, quan haguera mort l'últim espanyol? Creieu-me, és realment un problema, perquè les ànimes particulars, en morir els cossos, immediatament unes s’envolen al cel i altres s’enfonsen en l’avenc infernal de les calderes de Pere Botero. Ara bé, quan se separarà de la matèria l’ànima d’Espanya? I, aleshores, on se n’anirà? Al cel amb la dreta profundament religiosa i catòlica com vol el Papa? O a l’infern amb els laics, catòlics o no?

A l’infern!

Aquí ens surt un altre problema. Ja que l’ànima, segons la filosofia medieval, és simple i indivisible. No pot, per tant, dividir-se i anar una part al cel i altra a l’infern. L’única solució que jo veig és que o bé només la part de nació dels catòlics profundament religiosos tinga una ànima nacional, o bé que n’hi haja dues: una bona i una altra mala. La part de la nació conformada per ateus, agnòstics, mahometans, budistes, jueus, protestants, catòlics no practicants, catòlics practicants, però laics i tolerants, etc. mancaria d’ànima nacional o en tendria una diferent i mala (no una part de la bona que, com hem vist, és impossible).

Aquesta darrera alternativa, la d’existir una altra ànima nacional, obriria la porta a la justificació, perfecta per catòlica, del dret a decidir que tant reivindiquen els catalans com els bascs, davant la possibilitat de tenir una ànima pròpia (deixem ara de banda, si bona o mala, si una o dues). Mireu per on els camins del Senyor són insondables i inesperats. Hom comença amb la reprovació del laïcisme i hom acaba justificant el soberanisme. Per a tenir ganes de menjar o de rascar basta començar.

Algú em dirà que la citada expressió papal sobre l’ànima espanyola és metafòrica. I té tota la raó. Ja va dir Nietsche en “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral”, que el llenguatge és un conjunt de metàfores útils. Per això aquest escrit meu també el considere metafòric.

      Un cop escrit el que figura més amunt, una notícia m'ha sacsejat l'ànim (no l'ànima, compte!), deixant-me-lo desnucat: la reforma que el partit bifront, PP-PSOE, vol perpetrar en la Constitució, ell a soletes, sense acudir al referèndum. Dic bifront perquè és una mesura llargament acaronada pel PP, d'interès per a patronal i financers, i perjudicial per al benestar social (pensions, salut, educació..., tot allò que depèn de capital públic i no del privat). Ha sigut ordenada per la Senyora Merkel. Consisteix a posar un límit a l'endeutament de l'Estat. De manera que, si en un moment determinat, al govern li manquen fondos per a subvenir a necessitats socials, no podrà demanar préstecs, haurà de fer retallades en els serveis públics, retallades per imperatiu constitucional. Serà un regal substanciós per a les empreses privades del sector. I malhauradament, a diferència de l'habitual negligència respecte a l'imperatiu d'aconfessionalitat, les retallades constitucionals les complirà, això sí, com si fóra un mandat religiós.

Dos partits i un sol cervell

      Penseu-ho bé, li diria al PSOE, si de totes formes heu de perdre les eleccions,  "mejor es morir de pie que morir de rodillas". Eviteu, per favor, ser "cornudos y apaleados". Altrament nosaltres serem, si no tots "cornudos", sí tots llargament "apaleados", dempeus o a genollons.

Teníem els botxins. Ara tenim la maquinària
(del Blog "Agua va")

      


Per a més informació cliqueu aquí.