Pelegrins i Papa (JMJ 2011 Madrid)

De jove, nazi i de vell, guardiacivil

Què pretén la JMJ? Un acte publicitari d’abast mundial? I què hom pretén divulgar, doncs? A jutjar pel que diuen alguns dels pelegrins, escollits a l’atzar, hom emfatitza la força, la veritat i el poder dels catòlics, tot basant-se en la gran quantitat de gent, de gent jove.

Un gran nombre de persones impressiona, dóna sensació de poder, als espectadors i als participants. En aquest cas, hom voldria donar la impressió que els catòlics practicants són nombrosos com les estrelles, encara que a voltes semble que són pocs quan estan cadascú en el seu medi vital, on potser alguns se senten ridículs. La JMJ, però, estaria mostrant que són innumerables, que tenen la raó, la veritat i la força de la majoria. El ridícul, en tot cas, el farien els laics. Aquesta publicitat apuntaria, sobre tot, a Espanya, on els relativament pocs practicants que hi ha se sentirien recolzats i vigoritzats en veure’s membres d’una gran multitud arreu del món (“Somos miles, somos fuertes y queremos demostrárselo al mundo”)

La multitud de milers encara produeix un altre efecte publicitari: es veurien actuals, no passats de moda, ultramoderns, serien el futur” (“Nuestras cruces no estan apolilladas”).

Volen, sembla, comunicar una actitud de superioritat i que miren els adversaris des de dalt, amb compassió. Com un senyor mira un pobre desgraciat que no sols no té on caure mort, sinó que, ignorant com és, té el cervell buit ([els crítics de la JMJ] “son pobre gente, pero libres de decir lo que piensan. Lo único que pedimos es que dejen de atacarnos”). Magnanimitat, doncs, del que, segur en la cimera de la veritat, mira compassivament la feblesa dels altres, els relativistes, i es permet el gest de tolerar-la. Li surt, però, el complex reprimit que l’ha portat a la JMJ: exigeix que deixen d’atacar. Aquest complex podria ser el nucli del problema que els ha portat aquí, se sentirien atacats, se sentirien assetjats, fustigats, hostilitzats. Per això cercarien la força del nombre: els milers i milers de catòlics practicants els donarien la força per enfrontar-se als laics, considerats repressors.

Quan el Papa denuncia “la dictadura del relativisme que atenta contra la llibertat de l’home, que dificulta l’anunci de l’evangeli i les grans consecucions de la cultura cristiana” (19-11-2010), referint-se, sembla, a l’Estat laic, estaria reforçant l’actitud bèl·lica, de croada, l’actitud de conquesta del món que es bellugaria darrere d’aquestes jornades. Seria la mateixa actitud, més o menys dissimulada, origen de la persecució dels heretges en el passat, de l’extermini dels càtars, aquella que expulsà d’Espanya, primer els jueus i, desprès, els moriscos. Seria l’actitud de tot aquell que, exercint un poder sobre altres grups humans, un dia sent que volen llevar-li’l.

Si els Estats humans hagueren sigut laics des del principi ens hauríem estalviat moltes guerres i molts sofriments

El laic podria atacar, si de cas (cas bastant improbable), com ataca l’esclau que s’allibera de l’amo, el súbdit d’un Estat dictatorial que enderroca el dictador, el país colonial que s’allibera de la metròpoli, la dona oriental o africana a qui li volen aplicar la sharia. L’actitud del cristià que se sent atacat pel laic em recorda la que originà la rebel·lió franquista, quan el poble començà a alliberar-se de la classe dominant entre la qual es trobava l’Església.

Tots sabem que un Estat no és una persona. Una persona pot ser catòlica i laica, protestant i laica, mahometana i laica, etc. L’Estat laic, en canvi, només és aconfessional. L’Estat laic no és relativista. Els relativistes, si n’hi ha, són les persones. L’Estat laic, en canvi, té els seus principis elaborats pels ciutadans. Catòlics, protestants, jueus, mahometans, ateus, tots tenen els mateixos drets en l’àmbit públic de la democràcia. Però, compte! Valorar per igual els drets a creure en la confessió religiosa que siga és distint a valorar per igual les distintes confessions. Una cosa és el valor del dret que té el subjecte a creure i una altra el valor del contingut de la creença. En l’Estat laic el valor del dret a creure qualsevol confessió és el mateix per a tots. No és el cas, però, del valor del contingut de la creença, del qual l’Estat no jutja, mentre s’hi respecte l’altre (aquí teniu, per exemple, un principi intocable, firme, no relatiu de l’Estat laic). La laïcitat garanteix l’exercici d’aquests drets. Per això cap confessió pot tenir el domini de l’Estat. Que ningú s’apropie de l’Estat és la garantia que tots siguen iguals i lliures (un altre principi intocable). L’Estat democràtic representa tots els ciutadans, no un sector d’ells exclusivament. Els que volen matrimoni religiós tenen dret a tenir-lo, els que el volen civil, també. Els que volen casar-se amb una persona de l’altre sexe estan en el seu dret; els que ho volen amb una del mateix sexe, també: la igualtat i la llibertat democràtica els ho garanteix. Aquelles persones, les creences de les quals els impedeixen l’avortament, tenen dret (i obligació religiosa) a no avortar, però aquelles que no comparteixen eixes creences tenen el dret d’avortar en determinades circumstàncies, etc. La mateixa cosa podem dir del dret a una mort digna (per què la tortura al final de la vida?). També caldria citar les prerrogatives econòmiques: cap confessió religiosa té dret a prerrogativa alguna davant de l’Estat. Si la hi ha, llavors hem de parlar d’injustícia i de corrupció.

Creieu que garantir la igualtat, la llibertat, la convivència, el desenvolupament i acabament de cadascú segons les pròpies creences és atemptar contra la dignitat de la persona? No? Doncs sou laics. Si? Doncs no ho sou. En l’Estat laic, però, podeu conviure tots pacíficament.

Són tossuts, veritat ?