La desigualtat no amaina, s'incrementa

                                                                                            Entrada anterior: Una platja i un record

Jesucrist, a un jove ric que li havia preguntat què havia de fer per aconseguir la vida eterna, li respongué aconsellant-li que complira els manaments. Com que aquest li contestà que els havia complert des de petit, Jesucrist afegí: "només et falta una cosa: ves, ven tot el que tens i dona-ho als pobres. Així tindràs un tresor en el cel. Desprès, vine i segueix-me". Segons aquesta resposta sembla que la riquesa és un valor amb el qual es pot comprar una altra riquesa: la del cel. En oir la proposta, el jove fa mala cara i se'n va. Aleshores Jesucrist es lamenta dient: "quant difícil és que els rics entren en el cel!" Desprès dirà allò del camell i l'ull de la agulla. És a dir, la riquesa, a més de servir de valor de canvi per al cel, n'és també un impediment.

És difícil que un ric vaja al cel. Peró no impossible: basta que no tinga excessiva afecció al tresor terrestre, si compleix els manaments. Recordeu aquella benaurança sobre els pobres en l'esperit? Doncs això. Si un ric és ric i pobre d'esperit, va al cel, mentre que un pobre, si té una ànima ambiciosa de riqueses i rancorosa per ser pobra, trobarà moltes dificultats per aplegar-hi. Desgraciadament així són les coses, si no m'equivoque.

De fet, la vida per a un gran nombre de cristians és un sistema econòmic, en el qual, fent tal cosa o tal altra, hom pot guanyar el cel. La paraula guanyar remet al salari, sou, emoluments o negoci. Així entenen molts el quefer religiós: com un negoci de salvació, anàleg al d'aquell que compra una mercaderia per a vendre-la més cara. Es compleixen els manaments per a guanyar-se el cel. Es fan sacrificis, es fan almoines, es va a missa, per a guanyar-se el cel. És coneguda la màxima: "qui salva una ànima té la seua assegurada". 

Un món sense l'horrible desigualtat entre rics i pobres faria disminuir bastant el cens de la població celestial, perquè no caldrien almoines ni institucions de caritat amb les quals els rics podrien guanyar el cel, ni sofriments dels pobres per merèixer-lo. Només restarien les malalties i les diverses incapacitats (intercanvi de sofriment terrestre per tresor celestial, mentre que el ric de l'evangeli podia canviar, sense sofriment, un tresor per  l'altre a través dels pobres). 

Aquestes reflexions en els dies religiosos de Nadal m'han portat a parar esment que els cristians no han estat pràcticament mai a favor d'abolir la pobresa (només, potser, de mitigar-la amb almoines), atès el comportament polític habitual de l'Església i dels fidels, que sempre s'han posat al costat dels partits conservadors, sovint partits de rics. És més evident en Espanya, on el catolicisme va participar en una croada contra la disminució de la pobresa dels pobres (un dels objectius de la República), que suposava la corresponent disminució de la riquesa dels rics. 

Conseqüència de la victòria, l'Església aconseguí consolidar l'aliança amb els rics (primer, gracies a la dictadura, i desprès, gràcies a la immodèlica transició). El seu partit, ara el PP, partit que podríem anomenar episcopal, legisla a les ordres de l'episcopat espanyol mitjançant ministres que són membres d'ordes religioses com l'Opus Dei, i legisla contra el poble augmentant-ne la pobresa, com correspon a un partit catòlic vencedor de la croada. 

Dos de les últimes lleis: la llei Fernández Diaz, ("Ley de seguridad ciudadana") i la llei de l'avortament, la llei Gallardón, són lleis repressores dels pobres. La primera, perquè prohibeix (amb multes astronòmiques) les queixes i reclamacions públiques dels pobres sobre les injustícies que pateixen (reclamacions que no poden ser presentades a la justícia, perquè una altra llei, de Gallardón aquesta, els les prohibeix de fet, en posar preu a les reclamacions davant de la justícia, preu prohibitiu per als pobres). La segona, perquè pràcticament obliga a parir, a les dones de les famílies pobres, nens i nenes deficients i discapacitats, nens i nenes amb malformacions. Nens i nenes aquests que sofriran la tortura de viure en tals condicions, a més de ser una càrrega insuportable per a llurs famílies. Nens i nenes que s'arrossegaran per terra i pel món entre misèria i deixalles, maleint el seu dolorós destí. El partit episcopal, al mateix temps que retalla o elimina les ajudes als dependents, es converteix en una fàbrica de pobres disminuïts, desgraciats, freturosos. És com si el dolor humà fóra al mateix temps la glòria del PP, la glòria dels bisbes i la glòria de déu. Serà aquesta una estratagema per augmentar el cens celestial? 

Gallardón i el PP, juntament amb els bisbes espanyols, passaran a la història confirmant allò que ja se sabia: que són homens que no estimen les dones. No accepten que les dones són éssers humans tan dignes, tan lliures, tan autònoms i tan capaços de decidir sobre el seu cos i sobre el que siga, com els millors dels homes. O més. Quina mania hi ha en Espanya de no acceptar el dret a decidir! Aquí tot s'arregla prohibint.

Un ser creat lliure per déu i esclavitzat pels bisbes

Les dones de famílies riques, en canvi, seran lliures de pagar-se l'avortament a l'estranger: la desigualtat no amaina, s'incrementa. 

Una platja i un record

                                                                               Entrada anterior: La classe electora va al paradís

Vaig sortir a la platja un dia d'estiu càlid i lluminós. Deixava darrere de mi els carrers i les cases de la fatigosa civilització. El contacte dels peus amb l'arena em donava, una altra vegada, aquella sensació suau de sentir-los afonant-se en un element càlid i dolçament sedós, que al mateix temps es resistix i t'acarona; que cedix i t'abraça, amb més dolçor que una ma, càlida arena que s'acomoda a totes les irregularitats del peu com si te les besara amb l'amor d'un cor tendre. La platja, blanca i ampla, formava a un costat i a l'altre de mi un semicercle adossat a una pendent suau acabada en muntanyes. Tenia, doncs, a l'esquena i als costats un semicercle muntanyós. Al davant, la Mediterrània formava una badia. 

L'aigua estava tranquil·la com una bassa d'oli argentat. Era una immensa planúria, una superfície fina, llisa, lluminosa i esplendent.  

Vaig entrar-hi. Primer els peus, després els genolls, les cuixes, el ventre, el pit i els braços, la cara i el cap. Estava totalment submergit. Quina frescor, quin plaer!

Vaig maniobrar dins de l'aigua nedant de diverses maneres, cara al sol o cara al fons, quiet o en moviment, fins que, cansat, vaig sortir a la platja per gitar-me sobre l'arena i torrar-me al sol. Sentia el calor amb que m'acarona aquest per dalt i el calor de l'arena que m'acollia per sota. Prompte em vaig quedar ensopit, navegant sense control pels mons de la fantasia. Em sentia mar i platja; em sentia l'arena i les muntanyes de la dreta, l'arena i les muntanyes de l'esquerra, l'arena i les muntanyes de darrere. Estava en totes parts i totes les parts eren jo. No deixava, però, d'estar allargat en la sorra torrant-me al sol. Jo era el paisatge i el paisatge era jo. Jo, ensopit sobre l'arena torrant-me al sol, m'imaginava contemplant el panorama, i el panorama era jo mateix. I dins de mi hi havia un... No sé, alguna cosa. No hi havia cap racó, cap arbre, cap cim, que no fóra jo. No hi havia cap ona, cap reflex de llum, cap llampada que no fos jo. I en eixe jo hi havia... Què hi havia? No arribava a descobrir-ho. Hi havia un "no sé què" misteriós. El paisatge sencer era jo i... eixe "no sé què" en mi.

Estàvem a soles, com deia Machado, el meu cor i la mar, el meu cor i l'arena, el meu cor i les muntanyes. Perquè la mar, l'arena i les muntanyes eren el meu cor, i en el meu cor el "no sé què" ara estava... absent, acabat d'anarse'n, com una petjada en la qual resta l'hàlit d'una esvanida presència. En el meu cor i en el paisatge hi havia un buit: el buit que sempre m'abraçava quan anava a la mar: eixe "no sé què" misteriós. Una abraçada que m'encollia el cor dolorosament. Un buit, una manca, un "no sé què" acabat d'esvanir-se.

Alguna cosa li mancava al meu cor quan anava a la mar i restàvem sols la mar i jo... Alguna cosa essencial, present amb una dolorosa absència. Alguna cosa li mancava al meu cor, quelcom tan gran com la mar immensa.

La classe electora va al paradís

                                                                                                   Entrada anterior: Viatges en el temps

Endevina endevinalla:
És una ma honorable o una ma delinqüent?

He llegit al diari Levante: "Català elude explicar qué obras del San Pío V ha depositado en otros lugares"... "La directora del San Pío V, investigada por supuesto delito contra el patrimonio"... Sembla que han desaparegut desenes de quadres, alguns dels quals han acabat en cases particulars.

L'estafa de les privatitzacions que ara ens toca patir no sempre és igual: unes privatitzacions són comprades i altres són robades, xoritzades o pispades (com les obres d'art que estaven al museu S. Pio V i ara no s'hi troben). Però totes són objecte d'un robatori. Les privatitzades, d'acord amb lleis a sovint promulgades pels lladres; les robades, dissimuladament amb vilesa i fellonia per qui no són els seus propietaris.

Però el responsable primer i principal és l'elector que els ha elegit i els tolera, per ignorància o mala llet; subnormal o depravat, massoquista o beato.

Aquesta és la trama amb què s'ha teixit l'essència d'Espanya. Una trama de lladres i corruptes, des del pis de més amunt fins a la planta baixa més planera. Se'n lliura algú o alguna? Supose que sí. Vosaltres, per exemple. Pel que a mi respecta, en canvi, què voleu que us diga? No n'estic segur.

No crec que estiga massa fora de context citar aquí la pel·lícula d'Elio Petri, de 1971: "La classe operaia va in Paradiso". Es mou dins del concepte marxista de l'alienació en un sentit ample. Segons Marx el treballador, en lloc de ser l'amo del producte del seu treball, n'és l'esclau. El producte, al servei d'un altre amo, s'apodera d'ell i el buida de la seua pròpia essència, com una sangonera que viu de la sang que xucla. 

El producte del poble elector espanyol, els polítics al poder gràcies a ell, són els seus amos, fabricats per ell, els quals, malgrat que li xuclen la sang, són reiteradament elegits o mantinguts o, en tot cas, no suficientment discutits. 

Aquestes reflexions em porten a la memòria aquella frase de José Antonio Primo de Rivera: "Ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo". En podreu trobar alguna més sarcàstica? No m'imaginava aquest home dient brometes de tal mena.

Heu aquí algunes 
de les poques coses serioses 
que hom pot trobar al món: 
les propietàries de la Comunidad Valenciana.

Dues més de les poques coses serioses 
que hom pot ser en el món

Catorze  de les poques coses serioses 
que hom pot ser en el món

Altres que també figuren en el món 
com coses de les més serioses. 
Per ser espanyoles o per ser
la Conferència Episcopal idem?

Policies escorten unes de les poques coses serioses
predestinades al paradís. Les coses estan 
envoltades pel poble elector, entusiasmat 
en veure-les menjar i beure

Segurament a hores d'ara podríem parodiar el títol del film citat tot dient: "El poble espanyol es precipita en l'infern" (si és que no hi ha estat sempre). I traduir al llenguatge ampul·lós i solemne de Juan Donoso Cortés, el conservador Marqués de Valdegama (segle XIX), al tema que ens ocupa: Espanya i  el seu poble s'han convertit en "vergüenza y ludibrio de las gentes ".

Ja posats a citar, podríem citar també, com daurada agulla de pit, la "sonatina" de Rubén Darío:

                                      La Princesa está triste... ¿Qué tendrá la Princesa? 

                                      Los suspiros se escapan de su boca de fresa, 

                                      que ha perdido la risa, que ha perdido el color. 

                                      La Princesa está pálida en su silla de oro, 

                                      está mudo el teclado de su clave sonoro, 

                                      y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor. 

                                     

                                     Pero, ay, Cataluña, Cataluña!
                                     Cataluña está a punto de canviar su destino!

                                     

La tristesa de la Princesa es mostra amb la tendresa i finesa propia de sa grandesa, contemplant com Catalunya està marxant cap a l'emancipació, cansada de servir a una damisel·la tan trencadissa i capritxosa.

Viatges en el temps

                                                                      Entrada anterior: El llegat de Franco resona en Espanya

Podrem algun dia viatjar al futur o al passat, com han imaginat novel·listes, dibuixants de còmics, cineastes, etc.? Segurament no. El passat ja no és i el futur encara no és. Ni l'un ni l'altre són. Viatjar al no-res no és viatjar, és quedar-se un com està o morir (entrar en el no-res).

Millor dit, parlant amb més propietat, sí que podem, en certa manera i dins d'uns límits, viatjar al futur, car la vida és un viatge al futur, un viatge continuat, segon a segon, minut a minut. Lamentablement, però, té dos límits. Un, que no podem saltar-nos cap segon, hem de recórrer-los tots, un darrere l'altre. L'altre límit és el límit definitiu de la mort. Cap al futur caminen, no sols els éssers vius, sinó tot allò que forma part del món, totes les coses de l'univers. La realitat és dinàmica, totes les coses canvien, són essencialment dinàmiques, unes més que altres, amb un dinamisme del que forma part l'espai quatridimensional (amplària, longitud, profunditat i temps) de la relativitat. És a dir, per elles (i pels éssers vius) passa el temps (la quarta dimensió) allò, que en la terra, relativament al sistema solar, diem les hores, els dies, els anys. En aquest sentit, tot allò que forma part del món viatja cap al futur des del Big Bang. Els éssers humans naixem, creixem, treballem, negociem (alguns també roben, torturen, maten), descansem, emmalaltim, envellim, morim. Aquesta és l'única manera que tenim els humans de viatjar pel temps. Un cop morts, les nostres despulles continuen aquesta espècie de viatge. Un viatge, el de l'univers, que va del passat al futur (no mai a la inversa), del "Big Bang" (Gran Pet) al "Big Crunch" (Gran Col·lapse o Implosió) final. 

Al passat no podem viatjar, siga el que siga; tampoc al nostre. Podem imaginar-lo, conceptualitzar-lo mitjançant estudis històrics, arqueològics, paleontològics, etc. (o recordar-lo, si l'hem viscut), però no podem visitar-lo físicament. Ni el futur ni el passat estan guardats en una cambra esperant que l'inventor de la màquina del temps els visite. El passat ja no és; el futur encara no: va fent-se lentament (potser més ràpid del que voldríem) a mesura que anem vivint. En aquesta mesura el present va entrant en nous paisatges i deixant enrere els que estavem vivint. El "encara no és" passa a ser el "ja és"  i el que era "ja és" passa a ser "ja no és".

No obstant això, hi haurà una forma possible de visitar el futur, quan la tècnica construïsca una aeronau suficientment veloç. D'aquesta ens parlen els estudiosos de la teoria de la relativitat general. Als passatgers d'una aeronau que partix de la terra i que es mou a una velocitat pròxima a la de la llum, el temps se'ls fa més lent que a les persones que es queden en casa, de tal manera que, quan els passatgers tornen, aquests són més joves que els de la mateixa edat que han romàs a la terra. Per tant, podem dir que els citats passatgers visiten el futur, quan tornen a la terra, però no poden tornar al passat i assolir l'edat que tendrien si no hagueren viatjat tan veloçment. En el sistema de referència d'aquests passatgers dins la nau el temps propi ha transcorregut més lentament (el transcurs del temps i la velocitat dels mòvils que es mouen per l'interior d'un objecte volador es fan més lents a mesura que la velocitat de l'objecte s'aproxima a la velocitat de la llum, que és la màxima possible dins de l'univers). Per això, en tornar a la terra, els passagers troben el futur que viurien (la edat dels altres) si no hagueren mamprés el viatge i hagueren restat en la terra evolucionant dins del sistema de referència propi d'aquesta. El futur que troben ara és el present actual de la terra. Ells continuen amb l'edat que tenien. I la vida continua.

És evident que podem visitar el passat de manera conceptual i imaginativa. Mirant-lo, podrem comprendre el present. Podrem saber, doncs, a hores d'ara, on està la causa de la crisi; podem assabentar-nos que en el seu origen està la paraula llibertat trabucada, una llibertat nova, neo-llibertat; tan trabucada que la nova llibertat (neo) significa repressió, robatori, espoliació. La llibertat ara, la neo, són sobres replets, amb els quals es compra a uns amb el diners robats a altres, per a que continuen robant; La llibertat neo és ara perdonar als defraudadors d'Hisenda; és ara depurar els inspectors del Fisc que volen complir el seu deure; és condemnar els pobres, que ara són la majoria, a les malalties, a la misèria i a la mort, perquè no tenen ni tindran diners per a pagar res, perquè tot allò que necessiten està privatitzant-se, la justícia inclosa (i no diguem la policia). 

Si continuem la nostra visita conceptual al passat per comprendre el present, descobrirem que, gràcies a la crisi, provocada (sembla) intencionadament pel neoliberalisme (mercats desregulats) per a regular opressorament la població amb les retallades en ingressos, serveis i drets, l'oligarquia s'estalvia en el nostre temps gran part dels conflictes que s'originarien si tinguera que imposar les espoliacions a la força. Amb la crisi, l'espoliació es convertix en un fenomen natural, inevitable ("no hay alternativas"). Ens fa creure que no és la seua avarícia i cinisme sense cor qui actua, sinó la ciència econòmica i l'amor a les masses. Que ho fa tot pel seu bé. I continuarà fent-ho mentre les masses continuen deixant caure la bava per la boca i no òbriguen els ulls tot llançant una mirada intel·ligent al passat. El passat, doncs, explica el present. Per això és bo estudiar el passat.

Si us abellix, podríem viatjar, ara, també de manera conceptual, al futur, on veuríem les conseqüències del que s'està fent ara: l'allau imparable de "reformas estructurales" (supressió de drets fonamentals), l'allau de privatitzacions (salut, hospitals, ensenyament, policia, funcionaris, empreses estatals rendibles, equips municipals de neteja, espais protegits). Quan ja tot siga privat en mans de l'oligarquia neo-lliure, amb les classes populars espoliades, reprimides, desvalgudes i sense drets, qui governarà? El Berlusconi de torn? La Màfia? Aquells que tindran tots els diners podran comprar-ho tot. Ja ho hem vist a la comunitat Valenciana en el passat recent. I això que el pla d'espoliació a penes havia començat, però els polítics del poder, recolzats per l'Església, s'afanyaren qual desesperats. Qué passarà, doncs, el dia que estiga tot en mans privades? 

Quan tot allò que necessiten les classes populars s'haurà privatitzat, la justícia inclosa (i no diguem la policia), l'Estat democràtic haurà desaparegut. I, amb ell, la seguretat ciutadana dels ciutadans pobres (no la dels rics, que ja estaran assegurats per la futura llei de "Orden Público", la llei Fernàndez), els bens socials i els bens públics, convertits tots en propietat privada dels amos del món... Si la policia és privada, qui defensarà els pobres que no la puguen comprar? Hauran de defensar-se ells mateixos? Seran ells qui hauran d'aplicar-se la justícia amb les seues pròpies mans? És això el que volen els privatitzadors? Veurem el que passa, si ens queden ulls en la intel·ligència per a veure-ho i vida per a sofrir-ho.

Desprès de tot, quina sort tenim ara, que no s'ha inventat encara la màquina del temps per viatjar en cos i ànima al futur! A les desgràcies d'avui s'afegirien les desgràcies de demà!
    

                                                                 Per un futur així

                                                                Millor és anar a peu

Amb les botes de Van Gogh

                                     

El llegat de Franco resona en Espanya

                                                                Entrada anterior: La paraula lliure és el terror de la injustícia

Vicenç Navarro publica un article al diari digital "El Plural", 2/12/13, amb títol:"El resurgimiento del fascismo en España". Al mateix temps, si fa no fa, un titular del "Wall Street Journal" ho confirma casualment amb aquestes paraules: "El llegat de Franco resona en Espanya".

Les dues expressions suposen que el feixisme espanyol romania aquí, no se n'havia anat ni s'havia extingit. Romania d'amagatotis, dissimulat, fingint democràcia. Els ciutadans de l'Estat espanyol, endurits, amb la pell callosa de suportar-lo durant anys, no se n'adonaven de la seua presència. Creien que la transició havia acabat amb ell. No sabien que precisament ella el va inocular en el cor de totes les lleis, començant per la Constitució. Ens havien enganyat. Car el feixisme, present, però amagat, actuava i actua per altres mitjans, com la guerra. La política de l'Estat espanyol és la guerra civil i el feixisme per altres mitjans. La democràcia no deixa de ser una màscara per encobrir-ho. Car, no ho oblidem, Franco va vèncer i la victòria s'hi va instaurar per sempre. No mai s'ha tornat enrere. La pau, guerra encoberta, l'ha consolidada. De tal manera que la República, vençuda, ha esdevingut el mal i perdura amb aquesta maledicció (si estem en pau i reconciliats, per què eixa discriminació?). És per això que massa víctimes del feixisme resten soterrades. De tal manera és així, que l'únic jutge que volia jutjar els criminals feixistes i desenterrar les víctimes, ha estat sancionat i destituït (igual estan fent ara amb els inspectors d'hisenda honests: destituir-los per la seua honestedat). D'altra banda, sabem que la llei electoral és falsament democràtica: cada ciutadà no és un vot, sinó una fracció de vot, o una pluralitat de vots, segons el lloc on hom visca i segons el partit que hom vote. Així, doncs, els vots no valen igual. La Constitució va ser la Constitució de la victòria ("atado y bien atado"), que el poble va aclamar amb entusiasme, impel·lit pel síndrome d'Estocolm, o per la necessitat de sortir del feixisme dur del franquisme. Segurament teníem els ulls velats per les cataractes que ens havia provocat aquest tot cauteritzant la nostra capacitat intel·lectual.

Ara, però, ens anem adonant que, a poc a poc, el feixisme franquista, en allò que té de monstruós, va traient el cap i comença a actuar. I, doncs, la llum va fent-se en el nostre cervell. Una llum que no és la del final del túnel, sinó la del principi. Dintre del túnel està fosc, com un abisme sense fons.

Per què serà que el feixisme franquista va sempre unit a l'església espanyola i viceversa (Concordat, privilegis econòmics, recel de la democràcia, Universitats catòliques, religió a l'escola, avortament considerat un delicte, segregació de sexes a l'ensenyament, defensa de la superioritat del mascle al matrimoni i per tot arreu...)?

Per què serà que els ciutadans de l'Estat espanyol no s'aixequen contra ell? Estem encara noquejats pel síndrome d'Estocolm? La bota de Franco ens ha xafigat el coratge?

Hi ha diverses explicacions al fenomen a més de les suara insinuades. Una seria, repetisc, la vinculació d'aquest feixisme a l'Església; altra, la corrupció generalitzada de la societat espanyola, una de les més corruptes del món; altra, l'autopresentació del feixisme franquista com un defensor de la llibertat, ell i el neoliberalisme financer i empresarial juntets i agafats de les manetes... etc. 

Açò que acabe de dir em recorda les paraules que una nit va pronunciar a la televisió franquista un tal Monsenyor Guerra Campos, bisbe feixista i franquista, polític del Movimiento. Va remarcar, si fa no fa, que vivíem en un règim de màxima llibertat, molt més que a les democràcies considerades lliures. Perquè, com deia Sant Agustí, la veritable llibertat era fer el bé i aconseguir la finalitat per la qual vivim. Quan Franco ens impedia fer el mal (segons ell i els seus), gràcies a les lleis feixistes, a la policia i a l'exèrcit, estava potenciant la nostra llibertat. Aleshores vivíem en el més alt nivell de llibertat que podríem imaginar. Vivíem en "una situación de extraordinaria placidez", segons Mayor Oreja.

En el sentit agustino-feixista-Guerra-Campos-pepero, el ministre de l'interior, Fernandez Díaz, projecta una llei de seguretat ciutadana "per garantir millor les llibertats públiques". Llei coneguda com "ley mordaza", que ha suscitat els dubtes del Comissari de Drets Humans del Consell d'Europa, Nils Muiznieks (1). El Ministre Fernàndez, però, ha respost dient que la llei s'adequarà plenament al nostre ordenament jurídic (és això el que ens fa por), i respectarà, plenament també, els drets humans (com es pot parlar tan alegrement en l'Espanya d'avui de respecte als drets humans, quan a tothora estan legislant contra ells?).  

Atès el caire que van adoptant els esdeveniments, tot fa pensar que estem entrant en una situació tan idíl·lica com la descrita per Monseñor Guerra Campos i Mayor Oreja, en la qual, com hem indicat més amunt, les prohibicions de fer el mal augmentaran la llibertat i els drets humans. Perquè, copseu-ho bé, la llibertat i els drets humans només s'assoleixen, segons ells, quan complim la Sharia catòlica i la neoliberal, de les quals són representants, i molt bons coneixedors, tant el ministre Fernàndez, digne membre de l'Opus Dei, com el ministre de justícia (divina?), Gallardón (el qual, si no n'és membre, mereixeria ser-ho).

Un cop escrit el que acabe d'escriure, tinc l'ocasió de llegir un nou article de Vicenç Navarro ("El Papa Franciso y el capitalismo"), en el qual cita unes frases del Papa Francesc extretes d'una publicació pastoral. En elles el Papa insinua o diu clarament que el capitalisme està prohibit pel cinquè manament de la Llei de Déu, no mataràs, car l'economia capitalista mata i no és font de riquesa per al poble. Esperem que un tal Papa no ens deceba com ens ha decebut Obama.

-----------

(1) El dia 10 d'aquest mes se celebra el dia internacional dels drets humans. Podeu llançar una ullada a aquesta web: http://www.oei.es/decada/boletin091.php

                                             Fernàndez Díaz, si's plau,

                                                                                                                                                                 

                                                                                                                                                                   

La paraula lliure és el terror de la injustícia

                                                                                        Entrada anterior: Cavil·lacions intempestives

Qualsevol manifestació pública que no agrade al govern o a l'oligarquia a la qual serveix, serà castigada amb multes siderals i altres tipus de punicions amb l'excusa de mantenir l'ordre públic. Es curiós que s'anomene ordre públic al públic desordre de les injustícies causants de les protestes. Precisament les protestes pretenen acabar amb el desordre de la injustícia social establerta. Aquella frase atribuïda a Goethe, funcionari de la Cort de Weimar, quan, desprès d'ordenar disoldre la multitud que perseguia un lladre, no el va detenir tot dient: "Preferisc cometre una injustícia abans que suportar el desordre" ("Ich will lieber eine Ungerechtigkeit begehen als Unordnung ertragen"), ens podria servir per analitzar el fenomen. Considerava desordre obeir la voluntat del poble, si castigava el delicte com aquell volia. Així, l'ordre vendria del poder quan s'imposa, siga injust o no; el desordre, del poble. L'ordre vendria de dalt; el desordre, de baix.

Sabem, per contra, que, més aviat, és la injustícia el desordre, car dóna a uns allò que correspon a altres; és a dir, car dóna a uns allò que no mereixen tot arrabassant-lo a altres i privant-los del seu dret. Goethe, funcionari de la cort de Weimar, "un senyoret de merda" segons Joan Fuster (1), preferia exercir la injustícia contra els inferiors a suportar el desordre de tractar-los amb justícia. Aquesta frase ens fa pensar que la justícia social, o la protesta per les injustícies socials, és un desordre als ulls dels privilegiats, perquè deixarien de ser privi-legiats si es complira. Goethe preferia l'ordre social superior de la oligarquia, basat en la injustícia social exercida sobre el silenci del poble. És el que està fent el PP a les ordres de l'oligarquia europea.

Desprès d'haver empobrit les classes populars amb les reformes incansables que cauen sobre ella; desprès d'haver posat preu a les possibles reclamacions davant dels jutjats (llei de Gallardón), ara hom vol sancionar les reclamacions públiques (manifestacions i vagues). El PP prefereix cometre la injustícia d'empobrir el poble abans que suportar el desordre que suposarien les protestes i reclamacions d'aquest, així com la informació als conciutadans del que realment passa. El poder vol dues coses: injustícia i silenci. Els nostres governants, espanyols, europeus i mundials, primer provoquen la pobresa i desprès posen un preu prohibitiu a les vies de sortida d'aquesta. Ens emboteixen per un forat que ens esprem els nostres bens i desprès, si volem sortir, hem de pagar la sortida a un preu inassequible. És com si hom volguera tancar el poble en una espècie de camp lingüístic de concentració nazi sense cap sortida. Fan com aquell pare o aquella mare que, desprès de maltractar el seu nen, li pega perquè plora.

Preferixen la injustícia al desordre

Aquesta obsessió de silenciar les veus crítiques, la paraula lliure, s'ha posat de relleu, a més del que estem dient, amb l'atac que aquests darrers dies ha sofert el bloc de Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències polítiques i socials a la Universitat Pompeu Fabra i professor, a més, en la Universitat John Hopkins dels EUA, on dirigeix el Programa de Polítiques públiques i socials. Hom ha volgut silenciar aquest professor, una veu crítica àmpliament llegida,  amb un atac cibernètic tan altament especialitzat, que ens fa pensar que hom pretenia destruir l'esmentat bloc. Sortosament aquest ha sigut recuperat amb l'ajuda d'experts informàtics amics (vide, sis plau, el bloc: Vicenç Navarro).  

La injustícia es el veritable desordre, no la paraula lliure, no la crítica pública. El desordre del poder és el que s'hauria de castigar, no les protestes de carrers i places, no les manifestacions o les vagues. Goethe, malgrat la seua intel·ligència i genialitat literària (o potser per això), ha donat forma de principi a la repressió de la paraula crítica i lliure. Ha contribuït a mantenir el món a l'inrevès: els delinqüents, al poder, amos de la paraula, i les persones honorables, el poble, arrossegats pel fang i silenciats. Per això, Goethe és una taca en la història de la intel·ligència des del moment que formula el principi en el qual s'ha basat i es basa l'oligarquia de tots els temps, siga aquesta oligarquia imperial, monàrquica, burgesa liberal o simplement l'oligarquia neoliberal d'ara. 

"Preferisc cometre injustícia abans que haver de suportar el desordre". Heu aquí la gran paradoxa: un gran escriptor (la contradicció feta home), befa i escarni de la paraula lliure! 

Estarà Mefistòfil darrere
de l'afecció de Goethe a les injustícies?

Tanta és la befa i escarni, que el Govern Valencià, govern de la Delinquència(2) (que no Generalitat) Valenciana, està cometent a hores d'ara la suprema injustícia de deixar sense paraula i sense informació verídica el poble valencià. Avui, a les 11,55h del 29 de novembre de 2013, Fabra i la injusta justícia estan intentant tancar definitivament RTVV. Així donen compliment a la frase de Goethe. Cometen injustícies, perquè no volen sofrir el desordre que hom faça justícia i hom publique la veritat. 

Utensilis de la Delinqüència(2) Valenciana 
barrant el pas a Canal 9

-------------

(1) Podeu consultar-ho al llibre: "Un ofici del segle", de Joan Garí.

(2) Presumpta

Cavil·lacions intempestives

                                                                          Entrada anterior: Una lectura actual d'Albert Camús

Les guerres són una condició humana. 
Sempre n'hi ha hagut

Si un edifici, al poc de ser construït, s'esfondra del tot o a mitges o simplement té goteres (p. e., l'edifici Àgora o el Palau de les Arts, a València), de seguida pensem que l'arquitecte és un barroer o un irresponsable malfatà. 

Si trobem restos humans soterrats en una cuneta, solem pensar que pertanyen a republicans assassinats pel dictador durant la guerra o en la postguerra i que fins ara no els hem trobat perquè el poder franquista encara no ho ha volgut. Els arqueòlegs són capaços de saber el nivell de cultura, l'organització social, les tècniques de fabricació, etc., d'una col·lectivitat humana, a partir de les restes deixades per aquesta. Coneixem les persones pel que fan i més encara per la relació coherent o incoherent del que diuen i el que fan (per exemple, Rajoy). Saber que les obres ens revelen la persona que les fa és un saber antic, tan antic que ja Jesucrist ho deia en les seues predicacions: "Coneixereu cada arbre pels seus fruits" ("Unaquaeque enim arbor de fructo suo cognscitur", L., 6-44). Tant és així que podem jutjar la mentalitat d'un grup social a partir del seu vot en les eleccions, no solament perquè ens revela la seua tendència política, sinó també perquè, en el cas que voten a favor d'unes persones corruptes, ens revela la seua qualitat moral o la seua capacitat intel·lectual.

"Les realitats visibles ens porten a les invisibles" ("Per visibilia ad invisibilia", S. Pau, Epístola als romans). El déu cristià té el poder de fer allò que ha fet. I encara més del que ha fet, perquè la teologia diu que és omnipotent. Així, doncs, els éssers de la creació mostren el poder de déu; també, el seu amor i la seua bondat. Què ens mostren els huracans? Què ens mostren els terratrèmols? Què ens mostren les sequeres persistents? Què ens mostren les inundacions? Què ens mostren les pedregades? Què ens mostren les guerres (i, més encara, les guerres religioses entre cristians)? Què ens mostren les crisis econòmiques, les grans fams i les pestes, o la freqüent crueltat humana, els lladronicis, els crims, les tortures...? Què ens mostren les considerades bones persones quan sovint es posen al costat del poder corrupte? Ens mostren el poder de déu? També ens mostren el seu amor, la seua bondat? Esteu segurs que ens mostren poder i amor, tots dos barrejats? ("Per visibilia ad invisibilia", "Unaquaeque enim arbor de fructo suo cognscitur"). Si el rentaplats cau sovint en avaries, solem culpar al fabricant, més que al rentaplats.

És possible que hom ens responga: els pecats humans ens mostren la influència de Satanàs en la perversió de la llibertat humana o la ignorància de les bones persones que no saben el que fan. Caldria, però, tornar a preguntar: es que no creiem que déu va crear l'àngel Lucifer amb la possibilitat de pecar? És que, desprès de pecar, no el va castigar amb el turment etern, un castic pitjor que la doctrina Parot? No és així com condemnà els humans a ésser temptats i desprès castigats també al turment etern? Coneixeu algun dels torturadors nazi/feixistes que pensaren o desitjaren fer alguna cosa pareguda?

Per què els ciutadans castellonencs acudien a Carlos Fabra per obtenir favors com si fora un sant miraculós a l'estil de la Virgen del Rocío, posem per cas, i desprès el tornaven a votar pensant en els favors futurs? Per què hi ha sants i santes més miraculoses que altres? Per què Déu i els sants fan més favors a uns que a altres (consagrant, ja des del cel, les desigualtats i marginacions humanes)? Per què s'intenta comprar els favors de déu i dels sants (amb misses, sacrificis, almoines, resos) com es compra els favors dels polítics amb diners, publicitat o vots? O al contrari: no podria ser que, acostumats els humans a comprar els favors celestials, comprem, també, els favors dels polítics, mentre els polítics al seu torn compren els favors dels capitalistes? Per què els ciutadans valencians se senten tan agraïts a la seua alcaldessa o a Camps i la seua colla successora, que els aclamen casi com si foren la Verge dels Desemparats o la Verge del Pilar ("que, per cert, no quiere ser francesa sino capitana de la tropa aragonesa")? Per què la devoció de tants fidels als sants i a la divinitat és tan pareguda a la devoció de tants ciutadans als personatges del poder polític i econòmic? Per què orar és alabar i demanar, però no mai exigir?

Qui ha dissenyat la divinitat i el cel? La divinitat? O potser la humanitat? Per què hi ha (o hi ha hagut) tantes classes de cel o de religió i concepte de déu com maneres de ser humanes, com ètnies o cultures? És el déu que coneixem qui ha fet l'home a la seua imatge o és aquest home qui ha fet déu a la seua? És o no és la religió una creació cultural?

Si el rentaplats cau sovint en avaries,
solem culpar al fabricant,
però qui es fot som els clients

Heu aquí algunes de les meues cavil·lacions, tal vegada massa intempestives.

Una lectura actual d'Albert Camús

                                                                  Entrada anterior: Abans d'ensenyar cal conèixer l'alumne

El dia 7 de novembre Albert Camús hauria complit 100 anys, si no haguera mort el 4 de gener de 1960. El 1950 havia rebut el Premi Nobel de literatura.

Des que va aplegar algun dels seus llibres a les meues mans, vaig tractar de llegir-los tots. Segurament no ho vaig aconseguir. És, però, segur que aquells que llegí em van agradar. Em van agradar i em van fer pensar. Aquells pensaments meus no eren exactament la reproducció del que ell havia escrit. Eren, també, els pensaments que ell havia desvetllat en mi. 

Em va colpir la famosa novel·la "La Peste". De tal manera que, si ara la llegira, confesse que tot seguit pensaria en el neoliberalisme i la crisi que ens ha portat, pesta mortal que ens està contagiant a tots i matant-nos èticament, política, cultural i econòmica. Cada dia es troben per aquí més rates mortes que han estat acumulant el virus. La pudor de la seua corrupció ens resulta insuportable. Però el poder contaminant és força poderòs. Diuen que ha contagiat a casi tots els partits i gran part de l'electorat. Els més afectats són els que estan a prop del poder i els que poden accedir-hi, juntament amb el poder econòmic internacional (els mercats? L'oligarquia econòmica? No ho sé, però podria ser). Tant es així que en "Salvados" del diumenge passat em vaig adonar (si bé alguna notícia tenia del problema dels ERO andalusos), em vaig adonar, deia, que la pesta ha aplegat als treballadors: molts d'ells lluiten per la supervivència, uns contra altres en lloc d'unir-se tots contra el sistema (l'únic causant de la pesta, segons Tzvetan Todorov) i contra l'oligarquia que el propaga. La pesta és tan degradant que, en bastants casos, acaba amb la solidaritat obrera.

Desprès vaig llegir "L'Homme Révolté", d'on vaig traure aquesta idea: qui no es revolta està perdut. Camús ho explica: "Què és un home revoltat? ... "És ... un home que diu sí, des del primer moviment"... "La revolta dóna a llum valors". I cita a Sheler: "Per poder ser, l'home s'ha de revoltar" .

Des d'aleshores, aquesta idea l'he tinguda present. Cal revoltar-se contra tot allò que ens limita, ens anul·la o ens deprava. Cal revoltar-se, per exemple, contra aquells principis que en el nostre interior espontàniament ens guien com si foren constitutius del nostre ser. Principis que segurament formen part del "super-ego" dogmàtic heretat de la mentalitat dels nostres pares i família, o que hem assimilat influïts per la religió, o per l'escola, o per colles d'amics, o per l'ambient social popular que ens envoltà de petits i adolescents, o pels còmics llegits, o per les novel·les que es passaven d'unes mans a altres, o pels films que hem vist, etc. Principis que ens dificulten obrir-nos a noves formes de pensar.

Si els desallotjats es revolten, estan dient sí a la vida i no a la mort; si els treballadors del món (de la UE o d'Espanya o de Canal 9) es solidaritzen i fan un bloc campacte, estan dient sí a la vida i no a la mort. Si els espanyols se solidaritzen contra Merkel, contra la troika, contra la banca, estant dient sí a la vida i no a la mort. Quan Catalunya s'afirma i diu si a la seua llibertat de voler, es nega a extingir-se; no es revolta contra l'ésser d'Espanya, és revolta contra la pròpia destrucció. Quan València es manifesta contra la supressió de Canal 9, està afirmant el dret de tenir una televisió valenciana que parle la seua llengua i que informe realment del que importa als valencians, sense manipulacions ni mentides com fins ara; aleshores està afirmant el dret a treballar i que no se'ls robe allò poc que tenen, com és habitual. No és possible que un ser humà diga sí a la vida si no es revolta contra el sistema neoliberal. I dir sí a la vida és dir sí a la vida de tots, no solament d'uns quants, perquè, si així fos, seria igual que dir sí a la mort, seria igual que sotmetre's a principis inhumans, depravats i corruptes, no seria una revolta.

En "Le Mythe de Sisyphe", Camús s'esforça per omplir d'optimisme el cor dels perduts en un món absurd, sense esperança. S'esforça per convèncer-nos que no mai tirem la tovallola. Recordem que, segons el mite, Sísif està condemnat a pujar una gran pedra des de la vall al cim d'una montanya, de tal manera que, quan hi arriba, la pedra rodola muntanya avall i ell l'ha de tornar a pujar. I així sempre. Malgrat tot, Camús afirma: "La mateixa lluita vers el cim basta per omplir el cor d'un home. Cal imaginar Sísif feliç"... "Veritablement el camí importa poc, basta la voluntat d'arribar". Sísif representa per a ell una forma de revolta: la revolta contra un món absurd.

Al llibre "L'Été", en el capítol "Els ametllers", ens confesa: "Quan jo vivia en Alger no mai perdia l'esperança durant l'hivern, car sabia que en una sola nit, una sola nit pura i freda de febrer, els ametllers de la vall dels Cònsuls es   cobririen  de flors blanques". Una promesa natural, en ple hivern, de l'esplendor alegre de la primavera. 

Vist, però, el que hem vist en el món que ens ha tocat viure, podíem dir amb Dante Alighieri: "lasciate ogni speranza". Vull dir: "Ni brotes verdes" ni primavera anunciada pels ametllers florits en ple hivern. Mentre el poble no es revolte contra la seua negació (el sistema neoliberal), no hi ha res a fer. Durant el temps en què aixó no passe, l'economia i la política del món romandran absurdes dins d'un món absurd. De tota manera, sempre ens quedarà el remei de Sísif: pujar la nostra desgràcia fins el cim amb l'entusisme de l'esforç i tornar-la a pujar repetidament, feliços en la tasca. Car la dura tasca de pujar els nostres mals vers el cim és una revolta, una afirmació de vida. Cada pujada, però, és una revolta parcial. Mentre no aplegue la revolta definitiva i global (en la victoria de la qual, no creia Camús, perquè el món era i és absurd), viurem en l'etern retorn del que parlaven els antics i també Nietsche. Pujar i redolar, pujar i redolar, pujar i redolar... Hi ha, emperò, dues sortides, cap de les quals del gust de Camús: el suicidi i la religió. Són dues solucions que, per a ell, significaven la derrota total.

Abans d'ensenyar cal conèixer l'alumne

                                                                            Entrada anterior: Rebombori i efluvis de corrupció

Segons una determinada teoria pedagògica, el docent, quan al principi del curs entra en la classe, allò primer que deu fer no és ensenyar, sinó aprendre. Aprendre qui són els alumnes, com pensen, què saben d'allò que va a ensenyar, quins problemes vitals tenen, a què aspiren, quins són els seus gustos i les seues aficions, etc. I continuar aquest aprenentatge combinant-lo al llarg del curs amb la tasca d'ensenyar.

La raó d'aquest primer pas es basa en el principi segons el qual allò que puga assimilar l'alumne depèn del contingut cognoscitiu del seu cervell, de les estructures hi preexistents. Se l'ha d'ajudar a assolir aquells sabers que puguen encaixar en el que ja sap per a que s'estructuren i esdevinguen un nou saber, capaç d'accedir a altres. Només s'assimila i es converteix en coneixement nou allò que s'acobla a les estructures cognoscitives prèviament existents en el cervell. 

Diem estructures cognoscitives, però no són exclussivament cognoscitives: són, també, emocionals. Com que les emocions i les motivacions condicionen els coneixements, a més de combinar-se amb ells d'una manera metafòricament semblant a l'oxigen i l'hidrogen  en l'aigua (és a dir, com qualsevol compost químic), l'ensenyant ha d'aprendre, també, l'estat emocional dels alumnes.

Malauradament aquestes normes pedagògiques no solament serveixen per educar, sinó també per altres propòsits menys humanitaris, un dels quals ens l'ha fet saber Snowden. Per ell ens hem enterat que Obama i els seus caps (que simbolitzarem amb Wall Street i el Pentàgon) estan interessats en nosaltres: amb qui ens relacionem, de què parlem, què visitem en internet, quins gustos tenim, quins són o no són els nostres interessos intel·lectuals, etc. Volen saber el que som (és el seu aprenentatge) per a manipular-nos millor o, per si de cas, enviar-nos un dron qualsevol (o quelcom similar que exercisca el seu poder sobre nosaltres). El coneixement que volen adquirir no és per a resoldre els nostres problemes vitals i millorar el nostre estar en el món, sinó per a ingressar (ells, no nosaltres, esclar) més dòlars i per consolidar el seu domini del planeta. Com tenen dòlars de sobra, robats als seus treballadors i a qui siga (nosaltres, per exemple), compren i compren voluntats i intel·ligències, tecnologies i tècnics per aconseguir els seus propòsits. No obstant, allò que més hauria de preocupar-nos és la presumible col·laboració dels nostres governants, d'alguns dels nostres conciutadans i dels medis que ens serveixen per comunicar-nos. Vosaltres i jo sabem quan fàcilment es venen tots aquests, si la bossa amb què els compren sona bé.

Encara que aquests sicaris d'Obama empren coneixements utilitzats en la docència, el que fan no és pedagògic, sinó pervers. Car el docent no sols coneix l'alumne i alimenta la seua intel·ligència, sinó que col·labora amb ella, la guia i l'ajuda a descobrir nous horitzons a partir del nivell en què es troba, perquè aprendre no és alimentar-se passivament dels coneixements o mentides que hom rep, sinó descobrir-los individualment o en grup (els coneixements com coneixements i les mentides com mentides). Amb l'aprenentatge hom descobreix, mitjançant una investigació lliure, allò que no se sabia, al temps que hom s'emancipa progressivament amb la finalitat de ser capaç d'autodirigir-se, tot sabent que l'individu humà sols és possible perquè hi ha una societat de la qual depèn. Un alumne així és crític i no accepta res sense reflexionar-hi atentament, bé es tracte de ciències socials, de filosofia, de ciències exactes, de ciències de la natura, com de tècniques diverses, etc. El docent no mana com Rajoy o el cap de policia. El docent obre horitzons i col·labora amb els alumnes per a que s'hi desenvolupen. 

Amb bons ensenyants i bons sistemes d'ensenyament (no amb el que ens està imposant el PP i l'Església) hom aconseguiria un món en el qual la crisi que vivim potser no poguera repetir-se.

De tota manera, la resistència i la lluita sempre és possible, malgrat els poders i les lleis que ens ofeguen. L'exemple, pel que fa a la docència, ens el podrien donar el grup d'ensenyants que, durant la dictadura, s'organitzaren al País Valencià (aleshores Región valenciana) i constituïren el Seminari de Pedagogia, amb l'ajuda del qual (reunions setmanals i cursets periòdics), sota l'ombra protectora del Col·legi de Doctors i Llicenciats (dirigit, poc temps desprès, per la Degana, la inolvidable Rafaela Erades,  i un grup de professors i professores progressistes), practicaren discretament una docència clarament antifranquista. 

Resistiren i actuaren en la mesura de llurs possibilitats.