Vicenç Navarro publica un article al diari digital "El Plural", 2/12/13, amb títol:"El resurgimiento del fascismo en España". Al mateix temps, si fa no fa, un titular del "Wall Street Journal" ho confirma casualment amb aquestes paraules: "El llegat de Franco resona en Espanya".
Les dues expressions suposen que el feixisme espanyol romania aquí, no se n'havia anat ni s'havia extingit. Romania d'amagatotis, dissimulat, fingint democràcia. Els ciutadans de l'Estat espanyol, endurits, amb la pell callosa de suportar-lo durant anys, no se n'adonaven de la seua presència. Creien que la transició havia acabat amb ell. No sabien que precisament ella el va inocular en el cor de totes les lleis, començant per la Constitució. Ens havien enganyat. Car el feixisme, present, però amagat, actuava i actua per altres mitjans, com la guerra. La política de l'Estat espanyol és la guerra civil i el feixisme per altres mitjans. La democràcia no deixa de ser una màscara per encobrir-ho. Car, no ho oblidem, Franco va vèncer i la victòria s'hi va instaurar per sempre. No mai s'ha tornat enrere. La pau, guerra encoberta, l'ha consolidada. De tal manera que la República, vençuda, ha esdevingut el mal i perdura amb aquesta maledicció (si estem en pau i reconciliats, per què eixa discriminació?). És per això que massa víctimes del feixisme resten soterrades. De tal manera és així, que l'únic jutge que volia jutjar els criminals feixistes i desenterrar les víctimes, ha estat sancionat i destituït (igual estan fent ara amb els inspectors d'hisenda honests: destituir-los per la seua honestedat). D'altra banda, sabem que la llei electoral és falsament democràtica: cada ciutadà no és un vot, sinó una fracció de vot, o una pluralitat de vots, segons el lloc on hom visca i segons el partit que hom vote. Així, doncs, els vots no valen igual. La Constitució va ser la Constitució de la victòria ("atado y bien atado"), que el poble va aclamar amb entusiasme, impel·lit pel síndrome d'Estocolm, o per la necessitat de sortir del feixisme dur del franquisme. Segurament teníem els ulls velats per les cataractes que ens havia provocat aquest tot cauteritzant la nostra capacitat intel·lectual.
Ara, però, ens anem adonant que, a poc a poc, el feixisme franquista, en allò que té de monstruós, va traient el cap i comença a actuar. I, doncs, la llum va fent-se en el nostre cervell. Una llum que no és la del final del túnel, sinó la del principi. Dintre del túnel està fosc, com un abisme sense fons.
Per què serà que el feixisme franquista va sempre unit a l'església espanyola i viceversa (Concordat, privilegis econòmics, recel de la democràcia, Universitats catòliques, religió a l'escola, avortament considerat un delicte, segregació de sexes a l'ensenyament, defensa de la superioritat del mascle al matrimoni i per tot arreu...)?
Per què serà que els ciutadans de l'Estat espanyol no s'aixequen contra ell? Estem encara noquejats pel síndrome d'Estocolm? La bota de Franco ens ha xafigat el coratge?
Hi ha diverses explicacions al fenomen a més de les suara insinuades. Una seria, repetisc, la vinculació d'aquest feixisme a l'Església; altra, la corrupció generalitzada de la societat espanyola, una de les més corruptes del món; altra, l'autopresentació del feixisme franquista com un defensor de la llibertat, ell i el neoliberalisme financer i empresarial juntets i agafats de les manetes... etc.
Açò que acabe de dir em recorda les paraules que una nit va pronunciar a la televisió franquista un tal Monsenyor Guerra Campos, bisbe feixista i franquista, polític del Movimiento. Va remarcar, si fa no fa, que vivíem en un règim de màxima llibertat, molt més que a les democràcies considerades lliures. Perquè, com deia Sant Agustí, la veritable llibertat era fer el bé i aconseguir la finalitat per la qual vivim. Quan Franco ens impedia fer el mal (segons ell i els seus), gràcies a les lleis feixistes, a la policia i a l'exèrcit, estava potenciant la nostra llibertat. Aleshores vivíem en el més alt nivell de llibertat que podríem imaginar. Vivíem en "una situación de extraordinaria placidez", segons Mayor Oreja.
En el sentit agustino-feixista-Guerra-Campos-pepero, el ministre de l'interior, Fernandez Díaz, projecta una llei de seguretat ciutadana "per garantir millor les llibertats públiques". Llei coneguda com "ley mordaza", que ha suscitat els dubtes del Comissari de Drets Humans del Consell d'Europa, Nils Muiznieks (1). El Ministre Fernàndez, però, ha respost dient que la llei s'adequarà plenament al nostre ordenament jurídic (és això el que ens fa por), i respectarà, plenament també, els drets humans (com es pot parlar tan alegrement en l'Espanya d'avui de respecte als drets humans, quan a tothora estan legislant contra ells?).
Atès el caire que van adoptant els esdeveniments, tot fa pensar que estem entrant en una situació tan idíl·lica com la descrita per Monseñor Guerra Campos i Mayor Oreja, en la qual, com hem indicat més amunt, les prohibicions de fer el mal augmentaran la llibertat i els drets humans. Perquè, copseu-ho bé, la llibertat i els drets humans només s'assoleixen, segons ells, quan complim la Sharia catòlica i la neoliberal, de les quals són representants, i molt bons coneixedors, tant el ministre Fernàndez, digne membre de l'Opus Dei, com el ministre de justícia (divina?), Gallardón (el qual, si no n'és membre, mereixeria ser-ho).
Un cop escrit el que acabe d'escriure, tinc l'ocasió de llegir un nou article de Vicenç Navarro ("El Papa Franciso y el capitalismo"), en el qual cita unes frases del Papa Francesc extretes d'una publicació pastoral. En elles el Papa insinua o diu clarament que el capitalisme està prohibit pel cinquè manament de la Llei de Déu, no mataràs, car l'economia capitalista mata i no és font de riquesa per al poble. Esperem que un tal Papa no ens deceba com ens ha decebut Obama.
Per què serà que els ciutadans de l'Estat espanyol no s'aixequen contra ell? Estem encara noquejats pel síndrome d'Estocolm? La bota de Franco ens ha xafigat el coratge?
Hi ha diverses explicacions al fenomen a més de les suara insinuades. Una seria, repetisc, la vinculació d'aquest feixisme a l'Església; altra, la corrupció generalitzada de la societat espanyola, una de les més corruptes del món; altra, l'autopresentació del feixisme franquista com un defensor de la llibertat, ell i el neoliberalisme financer i empresarial juntets i agafats de les manetes... etc.
Açò que acabe de dir em recorda les paraules que una nit va pronunciar a la televisió franquista un tal Monsenyor Guerra Campos, bisbe feixista i franquista, polític del Movimiento. Va remarcar, si fa no fa, que vivíem en un règim de màxima llibertat, molt més que a les democràcies considerades lliures. Perquè, com deia Sant Agustí, la veritable llibertat era fer el bé i aconseguir la finalitat per la qual vivim. Quan Franco ens impedia fer el mal (segons ell i els seus), gràcies a les lleis feixistes, a la policia i a l'exèrcit, estava potenciant la nostra llibertat. Aleshores vivíem en el més alt nivell de llibertat que podríem imaginar. Vivíem en "una situación de extraordinaria placidez", segons Mayor Oreja.
En el sentit agustino-feixista-Guerra-Campos-pepero, el ministre de l'interior, Fernandez Díaz, projecta una llei de seguretat ciutadana "per garantir millor les llibertats públiques". Llei coneguda com "ley mordaza", que ha suscitat els dubtes del Comissari de Drets Humans del Consell d'Europa, Nils Muiznieks (1). El Ministre Fernàndez, però, ha respost dient que la llei s'adequarà plenament al nostre ordenament jurídic (és això el que ens fa por), i respectarà, plenament també, els drets humans (com es pot parlar tan alegrement en l'Espanya d'avui de respecte als drets humans, quan a tothora estan legislant contra ells?).
Atès el caire que van adoptant els esdeveniments, tot fa pensar que estem entrant en una situació tan idíl·lica com la descrita per Monseñor Guerra Campos i Mayor Oreja, en la qual, com hem indicat més amunt, les prohibicions de fer el mal augmentaran la llibertat i els drets humans. Perquè, copseu-ho bé, la llibertat i els drets humans només s'assoleixen, segons ells, quan complim la Sharia catòlica i la neoliberal, de les quals són representants, i molt bons coneixedors, tant el ministre Fernàndez, digne membre de l'Opus Dei, com el ministre de justícia (divina?), Gallardón (el qual, si no n'és membre, mereixeria ser-ho).
Un cop escrit el que acabe d'escriure, tinc l'ocasió de llegir un nou article de Vicenç Navarro ("El Papa Franciso y el capitalismo"), en el qual cita unes frases del Papa Francesc extretes d'una publicació pastoral. En elles el Papa insinua o diu clarament que el capitalisme està prohibit pel cinquè manament de la Llei de Déu, no mataràs, car l'economia capitalista mata i no és font de riquesa per al poble. Esperem que un tal Papa no ens deceba com ens ha decebut Obama.
-----------
(1) El dia 10 d'aquest mes se celebra el dia internacional dels drets humans. Podeu llançar una ullada a aquesta web: http://www.oei.es/decada/
Fernàndez Díaz, si's plau,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada