La classe electora va al paradís

                                                                                                   Entrada anterior: Viatges en el temps

Endevina endevinalla:
És una ma honorable o una ma delinqüent?

He llegit al diari Levante: "Català elude explicar qué obras del San Pío V ha depositado en otros lugares"... "La directora del San Pío V, investigada por supuesto delito contra el patrimonio"... Sembla que han desaparegut desenes de quadres, alguns dels quals han acabat en cases particulars.

L'estafa de les privatitzacions que ara ens toca patir no sempre és igual: unes privatitzacions són comprades i altres són robades, xoritzades o pispades (com les obres d'art que estaven al museu S. Pio V i ara no s'hi troben). Però totes són objecte d'un robatori. Les privatitzades, d'acord amb lleis a sovint promulgades pels lladres; les robades, dissimuladament amb vilesa i fellonia per qui no són els seus propietaris.

Però el responsable primer i principal és l'elector que els ha elegit i els tolera, per ignorància o mala llet; subnormal o depravat, massoquista o beato.

Aquesta és la trama amb què s'ha teixit l'essència d'Espanya. Una trama de lladres i corruptes, des del pis de més amunt fins a la planta baixa més planera. Se'n lliura algú o alguna? Supose que sí. Vosaltres, per exemple. Pel que a mi respecta, en canvi, què voleu que us diga? No n'estic segur.

No crec que estiga massa fora de context citar aquí la pel·lícula d'Elio Petri, de 1971: "La classe operaia va in Paradiso". Es mou dins del concepte marxista de l'alienació en un sentit ample. Segons Marx el treballador, en lloc de ser l'amo del producte del seu treball, n'és l'esclau. El producte, al servei d'un altre amo, s'apodera d'ell i el buida de la seua pròpia essència, com una sangonera que viu de la sang que xucla. 

El producte del poble elector espanyol, els polítics al poder gràcies a ell, són els seus amos, fabricats per ell, els quals, malgrat que li xuclen la sang, són reiteradament elegits o mantinguts o, en tot cas, no suficientment discutits. 

Aquestes reflexions em porten a la memòria aquella frase de José Antonio Primo de Rivera: "Ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo". En podreu trobar alguna més sarcàstica? No m'imaginava aquest home dient brometes de tal mena.

Heu aquí algunes 
de les poques coses serioses 
que hom pot trobar al món: 
les propietàries de la Comunidad Valenciana.

Dues més de les poques coses serioses 
que hom pot ser en el món

Catorze  de les poques coses serioses 
que hom pot ser en el món

Altres que també figuren en el món 
com coses de les més serioses. 
Per ser espanyoles o per ser
la Conferència Episcopal idem?

Policies escorten unes de les poques coses serioses
predestinades al paradís. Les coses estan 
envoltades pel poble elector, entusiasmat 
en veure-les menjar i beure

Segurament a hores d'ara podríem parodiar el títol del film citat tot dient: "El poble espanyol es precipita en l'infern" (si és que no hi ha estat sempre). I traduir al llenguatge ampul·lós i solemne de Juan Donoso Cortés, el conservador Marqués de Valdegama (segle XIX), al tema que ens ocupa: Espanya i  el seu poble s'han convertit en "vergüenza y ludibrio de las gentes ".

Ja posats a citar, podríem citar també, com daurada agulla de pit, la "sonatina" de Rubén Darío:

                                      La Princesa está triste... ¿Qué tendrá la Princesa? 

                                      Los suspiros se escapan de su boca de fresa, 

                                      que ha perdido la risa, que ha perdido el color. 

                                      La Princesa está pálida en su silla de oro, 

                                      está mudo el teclado de su clave sonoro, 

                                      y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor. 

                                     

                                     Pero, ay, Cataluña, Cataluña!
                                     Cataluña está a punto de canviar su destino!

                                     

La tristesa de la Princesa es mostra amb la tendresa i finesa propia de sa grandesa, contemplant com Catalunya està marxant cap a l'emancipació, cansada de servir a una damisel·la tan trencadissa i capritxosa.