Podrem algun dia viatjar al futur o al passat, com han imaginat novel·listes, dibuixants de còmics, cineastes, etc.? Segurament no. El passat ja no és i el futur encara no és. Ni l'un ni l'altre són. Viatjar al no-res no és viatjar, és quedar-se un com està o morir (entrar en el no-res).
Millor dit, parlant amb més propietat, sí que podem, en certa manera i dins d'uns límits, viatjar al futur, car la vida és un viatge al futur, un viatge continuat, segon a segon, minut a minut. Lamentablement, però, té dos límits. Un, que no podem saltar-nos cap segon, hem de recórrer-los tots, un darrere l'altre. L'altre límit és el límit definitiu de la mort. Cap al futur caminen, no sols els éssers vius, sinó tot allò que forma part del món, totes les coses de l'univers. La realitat és dinàmica, totes les coses canvien, són essencialment dinàmiques, unes més que altres, amb un dinamisme del que forma part l'espai quatridimensional (amplària, longitud, profunditat i temps) de la relativitat. És a dir, per elles (i pels éssers vius) passa el temps (la quarta dimensió) allò, que en la terra, relativament al sistema solar, diem les hores, els dies, els anys. En aquest sentit, tot allò que forma part del món viatja cap al futur des del Big Bang. Els éssers humans naixem, creixem, treballem, negociem (alguns també roben, torturen, maten), descansem, emmalaltim, envellim, morim. Aquesta és l'única manera que tenim els humans de viatjar pel temps. Un cop morts, les nostres despulles continuen aquesta espècie de viatge. Un viatge, el de l'univers, que va del passat al futur (no mai a la inversa), del "Big Bang" (Gran Pet) al "Big Crunch" (Gran Col·lapse o Implosió) final.
Al passat no podem viatjar, siga el que siga; tampoc al nostre. Podem imaginar-lo, conceptualitzar-lo mitjançant estudis històrics, arqueològics, paleontològics, etc. (o recordar-lo, si l'hem viscut), però no podem visitar-lo físicament. Ni el futur ni el passat estan guardats en una cambra esperant que l'inventor de la màquina del temps els visite. El passat ja no és; el futur encara no: va fent-se lentament (potser més ràpid del que voldríem) a mesura que anem vivint. En aquesta mesura el present va entrant en nous paisatges i deixant enrere els que estavem vivint. El "encara no és" passa a ser el "ja és" i el que era "ja és" passa a ser "ja no és".
No obstant això, hi haurà una forma possible de visitar el futur, quan la tècnica construïsca una aeronau suficientment veloç. D'aquesta ens parlen els estudiosos de la teoria de la relativitat general. Als passatgers d'una aeronau que partix de la terra i que es mou a una velocitat pròxima a la de la llum, el temps se'ls fa més lent que a les persones que es queden en casa, de tal manera que, quan els passatgers tornen, aquests són més joves que els de la mateixa edat que han romàs a la terra. Per tant, podem dir que els citats passatgers visiten el futur, quan tornen a la terra, però no poden tornar al passat i assolir l'edat que tendrien si no hagueren viatjat tan veloçment. En el sistema de referència d'aquests passatgers dins la nau el temps propi ha transcorregut més lentament (el transcurs del temps i la velocitat dels mòvils que es mouen per l'interior d'un objecte volador es fan més lents a mesura que la velocitat de l'objecte s'aproxima a la velocitat de la llum, que és la màxima possible dins de l'univers). Per això, en tornar a la terra, els passagers troben el futur que viurien (la edat dels altres) si no hagueren mamprés el viatge i hagueren restat en la terra evolucionant dins del sistema de referència propi d'aquesta. El futur que troben ara és el present actual de la terra. Ells continuen amb l'edat que tenien. I la vida continua.
És evident que podem visitar el passat de manera conceptual i imaginativa. Mirant-lo, podrem comprendre el present. Podrem saber, doncs, a hores d'ara, on està la causa de la crisi; podem assabentar-nos que en el seu origen està la paraula llibertat trabucada, una llibertat nova, neo-llibertat; tan trabucada que la nova llibertat (neo) significa repressió, robatori, espoliació. La llibertat ara, la neo, són sobres replets, amb els quals es compra a uns amb el diners robats a altres, per a que continuen robant; La llibertat neo és ara perdonar als defraudadors d'Hisenda; és ara depurar els inspectors del Fisc que volen complir el seu deure; és condemnar els pobres, que ara són la majoria, a les malalties, a la misèria i a la mort, perquè no tenen ni tindran diners per a pagar res, perquè tot allò que necessiten està privatitzant-se, la justícia inclosa (i no diguem la policia).
Si continuem la nostra visita conceptual al passat per comprendre el present, descobrirem que, gràcies a la crisi, provocada (sembla) intencionadament pel neoliberalisme (mercats desregulats) per a regular opressorament la població amb les retallades en ingressos, serveis i drets, l'oligarquia s'estalvia en el nostre temps gran part dels conflictes que s'originarien si tinguera que imposar les espoliacions a la força. Amb la crisi, l'espoliació es convertix en un fenomen natural, inevitable ("no hay alternativas"). Ens fa creure que no és la seua avarícia i cinisme sense cor qui actua, sinó la ciència econòmica i l'amor a les masses. Que ho fa tot pel seu bé. I continuarà fent-ho mentre les masses continuen deixant caure la bava per la boca i no òbriguen els ulls tot llançant una mirada intel·ligent al passat. El passat, doncs, explica el present. Per això és bo estudiar el passat.
Si us abellix, podríem viatjar, ara, també de manera conceptual, al futur, on veuríem les conseqüències del que s'està fent ara: l'allau imparable de "reformas estructurales" (supressió de drets fonamentals), l'allau de privatitzacions (salut, hospitals, ensenyament, policia, funcionaris, empreses estatals rendibles, equips municipals de neteja, espais protegits). Quan ja tot siga privat en mans de l'oligarquia neo-lliure, amb les classes populars espoliades, reprimides, desvalgudes i sense drets, qui governarà? El Berlusconi de torn? La Màfia? Aquells que tindran tots els diners podran comprar-ho tot. Ja ho hem vist a la comunitat Valenciana en el passat recent. I això que el pla d'espoliació a penes havia començat, però els polítics del poder, recolzats per l'Església, s'afanyaren qual desesperats. Qué passarà, doncs, el dia que estiga tot en mans privades?
Quan tot allò que necessiten les classes populars s'haurà privatitzat, la justícia inclosa (i no diguem la policia), l'Estat democràtic haurà desaparegut. I, amb ell, la seguretat ciutadana dels ciutadans pobres (no la dels rics, que ja estaran assegurats per la futura llei de "Orden Público", la llei Fernàndez), els bens socials i els bens públics, convertits tots en propietat privada dels amos del món... Si la policia és privada, qui defensarà els pobres que no la puguen comprar? Hauran de defensar-se ells mateixos? Seran ells qui hauran d'aplicar-se la justícia amb les seues pròpies mans? És això el que volen els privatitzadors? Veurem el que passa, si ens queden ulls en la intel·ligència per a veure-ho i vida per a sofrir-ho.
Desprès de tot, quina sort tenim ara, que no s'ha inventat encara la màquina del temps per viatjar en cos i ànima al futur! A les desgràcies d'avui s'afegirien les desgràcies de demà!
Per un futur així
Al passat no podem viatjar, siga el que siga; tampoc al nostre. Podem imaginar-lo, conceptualitzar-lo mitjançant estudis històrics, arqueològics, paleontològics, etc. (o recordar-lo, si l'hem viscut), però no podem visitar-lo físicament. Ni el futur ni el passat estan guardats en una cambra esperant que l'inventor de la màquina del temps els visite. El passat ja no és; el futur encara no: va fent-se lentament (potser més ràpid del que voldríem) a mesura que anem vivint. En aquesta mesura el present va entrant en nous paisatges i deixant enrere els que estavem vivint. El "encara no és" passa a ser el "ja és" i el que era "ja és" passa a ser "ja no és".
No obstant això, hi haurà una forma possible de visitar el futur, quan la tècnica construïsca una aeronau suficientment veloç. D'aquesta ens parlen els estudiosos de la teoria de la relativitat general. Als passatgers d'una aeronau que partix de la terra i que es mou a una velocitat pròxima a la de la llum, el temps se'ls fa més lent que a les persones que es queden en casa, de tal manera que, quan els passatgers tornen, aquests són més joves que els de la mateixa edat que han romàs a la terra. Per tant, podem dir que els citats passatgers visiten el futur, quan tornen a la terra, però no poden tornar al passat i assolir l'edat que tendrien si no hagueren viatjat tan veloçment. En el sistema de referència d'aquests passatgers dins la nau el temps propi ha transcorregut més lentament (el transcurs del temps i la velocitat dels mòvils que es mouen per l'interior d'un objecte volador es fan més lents a mesura que la velocitat de l'objecte s'aproxima a la velocitat de la llum, que és la màxima possible dins de l'univers). Per això, en tornar a la terra, els passagers troben el futur que viurien (la edat dels altres) si no hagueren mamprés el viatge i hagueren restat en la terra evolucionant dins del sistema de referència propi d'aquesta. El futur que troben ara és el present actual de la terra. Ells continuen amb l'edat que tenien. I la vida continua.
És evident que podem visitar el passat de manera conceptual i imaginativa. Mirant-lo, podrem comprendre el present. Podrem saber, doncs, a hores d'ara, on està la causa de la crisi; podem assabentar-nos que en el seu origen està la paraula llibertat trabucada, una llibertat nova, neo-llibertat; tan trabucada que la nova llibertat (neo) significa repressió, robatori, espoliació. La llibertat ara, la neo, són sobres replets, amb els quals es compra a uns amb el diners robats a altres, per a que continuen robant; La llibertat neo és ara perdonar als defraudadors d'Hisenda; és ara depurar els inspectors del Fisc que volen complir el seu deure; és condemnar els pobres, que ara són la majoria, a les malalties, a la misèria i a la mort, perquè no tenen ni tindran diners per a pagar res, perquè tot allò que necessiten està privatitzant-se, la justícia inclosa (i no diguem la policia).
Si continuem la nostra visita conceptual al passat per comprendre el present, descobrirem que, gràcies a la crisi, provocada (sembla) intencionadament pel neoliberalisme (mercats desregulats) per a regular opressorament la població amb les retallades en ingressos, serveis i drets, l'oligarquia s'estalvia en el nostre temps gran part dels conflictes que s'originarien si tinguera que imposar les espoliacions a la força. Amb la crisi, l'espoliació es convertix en un fenomen natural, inevitable ("no hay alternativas"). Ens fa creure que no és la seua avarícia i cinisme sense cor qui actua, sinó la ciència econòmica i l'amor a les masses. Que ho fa tot pel seu bé. I continuarà fent-ho mentre les masses continuen deixant caure la bava per la boca i no òbriguen els ulls tot llançant una mirada intel·ligent al passat. El passat, doncs, explica el present. Per això és bo estudiar el passat.
Si us abellix, podríem viatjar, ara, també de manera conceptual, al futur, on veuríem les conseqüències del que s'està fent ara: l'allau imparable de "reformas estructurales" (supressió de drets fonamentals), l'allau de privatitzacions (salut, hospitals, ensenyament, policia, funcionaris, empreses estatals rendibles, equips municipals de neteja, espais protegits). Quan ja tot siga privat en mans de l'oligarquia neo-lliure, amb les classes populars espoliades, reprimides, desvalgudes i sense drets, qui governarà? El Berlusconi de torn? La Màfia? Aquells que tindran tots els diners podran comprar-ho tot. Ja ho hem vist a la comunitat Valenciana en el passat recent. I això que el pla d'espoliació a penes havia començat, però els polítics del poder, recolzats per l'Església, s'afanyaren qual desesperats. Qué passarà, doncs, el dia que estiga tot en mans privades?
Quan tot allò que necessiten les classes populars s'haurà privatitzat, la justícia inclosa (i no diguem la policia), l'Estat democràtic haurà desaparegut. I, amb ell, la seguretat ciutadana dels ciutadans pobres (no la dels rics, que ja estaran assegurats per la futura llei de "Orden Público", la llei Fernàndez), els bens socials i els bens públics, convertits tots en propietat privada dels amos del món... Si la policia és privada, qui defensarà els pobres que no la puguen comprar? Hauran de defensar-se ells mateixos? Seran ells qui hauran d'aplicar-se la justícia amb les seues pròpies mans? És això el que volen els privatitzadors? Veurem el que passa, si ens queden ulls en la intel·ligència per a veure-ho i vida per a sofrir-ho.
Desprès de tot, quina sort tenim ara, que no s'ha inventat encara la màquina del temps per viatjar en cos i ànima al futur! A les desgràcies d'avui s'afegirien les desgràcies de demà!
Millor és anar a peu
 |
| Amb les botes de Van Gogh |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada