Una platja i un record

                                                                               Entrada anterior: La classe electora va al paradís

Vaig sortir a la platja un dia d'estiu càlid i lluminós. Deixava darrere de mi els carrers i les cases de la fatigosa civilització. El contacte dels peus amb l'arena em donava, una altra vegada, aquella sensació suau de sentir-los afonant-se en un element càlid i dolçament sedós, que al mateix temps es resistix i t'acarona; que cedix i t'abraça, amb més dolçor que una ma, càlida arena que s'acomoda a totes les irregularitats del peu com si te les besara amb l'amor d'un cor tendre. La platja, blanca i ampla, formava a un costat i a l'altre de mi un semicercle adossat a una pendent suau acabada en muntanyes. Tenia, doncs, a l'esquena i als costats un semicercle muntanyós. Al davant, la Mediterrània formava una badia. 

L'aigua estava tranquil·la com una bassa d'oli argentat. Era una immensa planúria, una superfície fina, llisa, lluminosa i esplendent.  

Vaig entrar-hi. Primer els peus, després els genolls, les cuixes, el ventre, el pit i els braços, la cara i el cap. Estava totalment submergit. Quina frescor, quin plaer!

Vaig maniobrar dins de l'aigua nedant de diverses maneres, cara al sol o cara al fons, quiet o en moviment, fins que, cansat, vaig sortir a la platja per gitar-me sobre l'arena i torrar-me al sol. Sentia el calor amb que m'acarona aquest per dalt i el calor de l'arena que m'acollia per sota. Prompte em vaig quedar ensopit, navegant sense control pels mons de la fantasia. Em sentia mar i platja; em sentia l'arena i les muntanyes de la dreta, l'arena i les muntanyes de l'esquerra, l'arena i les muntanyes de darrere. Estava en totes parts i totes les parts eren jo. No deixava, però, d'estar allargat en la sorra torrant-me al sol. Jo era el paisatge i el paisatge era jo. Jo, ensopit sobre l'arena torrant-me al sol, m'imaginava contemplant el panorama, i el panorama era jo mateix. I dins de mi hi havia un... No sé, alguna cosa. No hi havia cap racó, cap arbre, cap cim, que no fóra jo. No hi havia cap ona, cap reflex de llum, cap llampada que no fos jo. I en eixe jo hi havia... Què hi havia? No arribava a descobrir-ho. Hi havia un "no sé què" misteriós. El paisatge sencer era jo i... eixe "no sé què" en mi.

Estàvem a soles, com deia Machado, el meu cor i la mar, el meu cor i l'arena, el meu cor i les muntanyes. Perquè la mar, l'arena i les muntanyes eren el meu cor, i en el meu cor el "no sé què" ara estava... absent, acabat d'anarse'n, com una petjada en la qual resta l'hàlit d'una esvanida presència. En el meu cor i en el paisatge hi havia un buit: el buit que sempre m'abraçava quan anava a la mar: eixe "no sé què" misteriós. Una abraçada que m'encollia el cor dolorosament. Un buit, una manca, un "no sé què" acabat d'esvanir-se.

Alguna cosa li mancava al meu cor quan anava a la mar i restàvem sols la mar i jo... Alguna cosa essencial, present amb una dolorosa absència. Alguna cosa li mancava al meu cor, quelcom tan gran com la mar immensa.