La desigualtat no amaina, s'incrementa

                                                                                            Entrada anterior: Una platja i un record

Jesucrist, a un jove ric que li havia preguntat què havia de fer per aconseguir la vida eterna, li respongué aconsellant-li que complira els manaments. Com que aquest li contestà que els havia complert des de petit, Jesucrist afegí: "només et falta una cosa: ves, ven tot el que tens i dona-ho als pobres. Així tindràs un tresor en el cel. Desprès, vine i segueix-me". Segons aquesta resposta sembla que la riquesa és un valor amb el qual es pot comprar una altra riquesa: la del cel. En oir la proposta, el jove fa mala cara i se'n va. Aleshores Jesucrist es lamenta dient: "quant difícil és que els rics entren en el cel!" Desprès dirà allò del camell i l'ull de la agulla. És a dir, la riquesa, a més de servir de valor de canvi per al cel, n'és també un impediment.

És difícil que un ric vaja al cel. Peró no impossible: basta que no tinga excessiva afecció al tresor terrestre, si compleix els manaments. Recordeu aquella benaurança sobre els pobres en l'esperit? Doncs això. Si un ric és ric i pobre d'esperit, va al cel, mentre que un pobre, si té una ànima ambiciosa de riqueses i rancorosa per ser pobra, trobarà moltes dificultats per aplegar-hi. Desgraciadament així són les coses, si no m'equivoque.

De fet, la vida per a un gran nombre de cristians és un sistema econòmic, en el qual, fent tal cosa o tal altra, hom pot guanyar el cel. La paraula guanyar remet al salari, sou, emoluments o negoci. Així entenen molts el quefer religiós: com un negoci de salvació, anàleg al d'aquell que compra una mercaderia per a vendre-la més cara. Es compleixen els manaments per a guanyar-se el cel. Es fan sacrificis, es fan almoines, es va a missa, per a guanyar-se el cel. És coneguda la màxima: "qui salva una ànima té la seua assegurada". 

Un món sense l'horrible desigualtat entre rics i pobres faria disminuir bastant el cens de la població celestial, perquè no caldrien almoines ni institucions de caritat amb les quals els rics podrien guanyar el cel, ni sofriments dels pobres per merèixer-lo. Només restarien les malalties i les diverses incapacitats (intercanvi de sofriment terrestre per tresor celestial, mentre que el ric de l'evangeli podia canviar, sense sofriment, un tresor per  l'altre a través dels pobres). 

Aquestes reflexions en els dies religiosos de Nadal m'han portat a parar esment que els cristians no han estat pràcticament mai a favor d'abolir la pobresa (només, potser, de mitigar-la amb almoines), atès el comportament polític habitual de l'Església i dels fidels, que sempre s'han posat al costat dels partits conservadors, sovint partits de rics. És més evident en Espanya, on el catolicisme va participar en una croada contra la disminució de la pobresa dels pobres (un dels objectius de la República), que suposava la corresponent disminució de la riquesa dels rics. 

Conseqüència de la victòria, l'Església aconseguí consolidar l'aliança amb els rics (primer, gracies a la dictadura, i desprès, gràcies a la immodèlica transició). El seu partit, ara el PP, partit que podríem anomenar episcopal, legisla a les ordres de l'episcopat espanyol mitjançant ministres que són membres d'ordes religioses com l'Opus Dei, i legisla contra el poble augmentant-ne la pobresa, com correspon a un partit catòlic vencedor de la croada. 

Dos de les últimes lleis: la llei Fernández Diaz, ("Ley de seguridad ciudadana") i la llei de l'avortament, la llei Gallardón, són lleis repressores dels pobres. La primera, perquè prohibeix (amb multes astronòmiques) les queixes i reclamacions públiques dels pobres sobre les injustícies que pateixen (reclamacions que no poden ser presentades a la justícia, perquè una altra llei, de Gallardón aquesta, els les prohibeix de fet, en posar preu a les reclamacions davant de la justícia, preu prohibitiu per als pobres). La segona, perquè pràcticament obliga a parir, a les dones de les famílies pobres, nens i nenes deficients i discapacitats, nens i nenes amb malformacions. Nens i nenes aquests que sofriran la tortura de viure en tals condicions, a més de ser una càrrega insuportable per a llurs famílies. Nens i nenes que s'arrossegaran per terra i pel món entre misèria i deixalles, maleint el seu dolorós destí. El partit episcopal, al mateix temps que retalla o elimina les ajudes als dependents, es converteix en una fàbrica de pobres disminuïts, desgraciats, freturosos. És com si el dolor humà fóra al mateix temps la glòria del PP, la glòria dels bisbes i la glòria de déu. Serà aquesta una estratagema per augmentar el cens celestial? 

Gallardón i el PP, juntament amb els bisbes espanyols, passaran a la història confirmant allò que ja se sabia: que són homens que no estimen les dones. No accepten que les dones són éssers humans tan dignes, tan lliures, tan autònoms i tan capaços de decidir sobre el seu cos i sobre el que siga, com els millors dels homes. O més. Quina mania hi ha en Espanya de no acceptar el dret a decidir! Aquí tot s'arregla prohibint.

Un ser creat lliure per déu i esclavitzat pels bisbes

Les dones de famílies riques, en canvi, seran lliures de pagar-se l'avortament a l'estranger: la desigualtat no amaina, s'incrementa.