Segons una determinada teoria pedagògica, el docent, quan al principi del curs entra en la classe, allò primer que deu fer no és ensenyar, sinó aprendre. Aprendre qui són els alumnes, com pensen, què saben d'allò que va a ensenyar, quins problemes vitals tenen, a què aspiren, quins són els seus gustos i les seues aficions, etc. I continuar aquest aprenentatge combinant-lo al llarg del curs amb la tasca d'ensenyar.
La raó d'aquest primer pas es basa en el principi segons el qual allò que puga assimilar l'alumne depèn del contingut cognoscitiu del seu cervell, de les estructures hi preexistents. Se l'ha d'ajudar a assolir aquells sabers que puguen encaixar en el que ja sap per a que s'estructuren i esdevinguen un nou saber, capaç d'accedir a altres. Només s'assimila i es converteix en coneixement nou allò que s'acobla a les estructures cognoscitives prèviament existents en el cervell.
Diem estructures cognoscitives, però no són exclussivament cognoscitives: són, també, emocionals. Com que les emocions i les motivacions condicionen els coneixements, a més de combinar-se amb ells d'una manera metafòricament semblant a l'oxigen i l'hidrogen en l'aigua (és a dir, com qualsevol compost químic), l'ensenyant ha d'aprendre, també, l'estat emocional dels alumnes.
Malauradament aquestes normes pedagògiques no solament serveixen per educar, sinó també per altres propòsits menys humanitaris, un dels quals ens l'ha fet saber Snowden. Per ell ens hem enterat que Obama i els seus caps (que simbolitzarem amb Wall Street i el Pentàgon) estan interessats en nosaltres: amb qui ens relacionem, de què parlem, què visitem en internet, quins gustos tenim, quins són o no són els nostres interessos intel·lectuals, etc. Volen saber el que som (és el seu aprenentatge) per a manipular-nos millor o, per si de cas, enviar-nos un dron qualsevol (o quelcom similar que exercisca el seu poder sobre nosaltres). El coneixement que volen adquirir no és per a resoldre els nostres problemes vitals i millorar el nostre estar en el món, sinó per a ingressar (ells, no nosaltres, esclar) més dòlars i per consolidar el seu domini del planeta. Com tenen dòlars de sobra, robats als seus treballadors i a qui siga (nosaltres, per exemple), compren i compren voluntats i intel·ligències, tecnologies i tècnics per aconseguir els seus propòsits. No obstant, allò que més hauria de preocupar-nos és la presumible col·laboració dels nostres governants, d'alguns dels nostres conciutadans i dels medis que ens serveixen per comunicar-nos. Vosaltres i jo sabem quan fàcilment es venen tots aquests, si la bossa amb què els compren sona bé.
Encara que aquests sicaris d'Obama empren coneixements utilitzats en la docència, el que fan no és pedagògic, sinó pervers. Car el docent no sols coneix l'alumne i alimenta la seua intel·ligència, sinó que col·labora amb ella, la guia i l'ajuda a descobrir nous horitzons a partir del nivell en què es troba, perquè aprendre no és alimentar-se passivament dels coneixements o mentides que hom rep, sinó descobrir-los individualment o en grup (els coneixements com coneixements i les mentides com mentides). Amb l'aprenentatge hom descobreix, mitjançant una investigació lliure, allò que no se sabia, al temps que hom s'emancipa progressivament amb la finalitat de ser capaç d'autodirigir-se, tot sabent que l'individu humà sols és possible perquè hi ha una societat de la qual depèn. Un alumne així és crític i no accepta res sense reflexionar-hi atentament, bé es tracte de ciències socials, de filosofia, de ciències exactes, de ciències de la natura, com de tècniques diverses, etc. El docent no mana com Rajoy o el cap de policia. El docent obre horitzons i col·labora amb els alumnes per a que s'hi desenvolupen.
Amb bons ensenyants i bons sistemes d'ensenyament (no amb el que ens està imposant el PP i l'Església) hom aconseguiria un món en el qual la crisi que vivim potser no poguera repetir-se.
De tota manera, la resistència i la lluita sempre és possible, malgrat els poders i les lleis que ens ofeguen. L'exemple, pel que fa a la docència, ens el podrien donar el grup d'ensenyants que, durant la dictadura, s'organitzaren al País Valencià (aleshores Región valenciana) i constituïren el Seminari de Pedagogia, amb l'ajuda del qual (reunions setmanals i cursets periòdics), sota l'ombra protectora del Col·legi de Doctors i Llicenciats (dirigit, poc temps desprès, per la Degana, la inolvidable Rafaela Erades, i un grup de professors i professores progressistes), practicaren discretament una docència clarament antifranquista.
Resistiren i actuaren en la mesura de llurs possibilitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada