En quina font brolla el tresor públic? Qui manté l'Estat? D'on trau aquest els diners de què disposa, diners que abans invertia en salut i educació, a més d'altres sectors de les necessitats públiques, i que ara consagra a engreixar la banca, la banca alemanya, la banca espanyola i els mercats? D'on li venen a l'Estat els diners que abans dedicava al poble i ara li nega?Caldrà que ho diga? Tothom sap que li vénen del poble, sobretot dels ingressos salarials, del salari dels treballadors. Aquesta és la font o abeurador d'on s'alimenta l'economia estatal. Aquesta font proporciona a l'Estat el 85% dels efectius de què disposa per a regalar-los a la banca. La banca s'engreixa amb la substància obrera, gràcies als governs del PP i del PSOE (i de CIU a Catalunya).
Hom apuja l'impost al pobre; hom abaixa l'impost al ric. En un passat recent ens deien que abaixaven els impostos. I era veritat. Però eren els impostos dels rics els abaixats. I als treballadors què, els abaixaven els impostos? Abaixant els dels rics ja estaven contents els pobres. Si no hagués estat així, com hauria viscut i ara viuria el govern valencià, el govern madrileny..., etc? Com viurien els vividors de la màfia Gürtel de qui mamaven tants peperos, la màfia de Canal 9, la màfia de Tele Madrid, la màfia de la família real, i tantes màfies que ens han xuclat, ens xuclen i ens xuclaran la sang?
Els treballadors paguen per l'IRPF del seu salari un 30% més que les rendes del capital. Els impostos a les rendes del treball han estat apujades en els últims anys un 4% o més (per cada 100 euros que pagava, el treballador en paga ara 104), mentre que les rendes del capital han estat abaixades un 15% o més (per cada 100 euros que el capital pagava, ara en paga 85). Tant per al PSOE com per al PP, doncs, la niña de sus ojos és el capital i l'esclau menyspreable: l'assalariat, al qual hom ha d'explotar, que per això és un assalariat. Assalariat en terminologia marxista (ui! perdó, se m'ha escapat la paraula) significa explotat. Un ric paga 10 euros per 100 guanyats en les inversions (les declarades) del capital. Un treballador, per la mateixa quantitat, guanyada amb la suor del seu front, de la seua esquena, de les seues aixelles, del seu cor, del seu cervell i del cos sencer, en paga 30.
L'impost IVA i els impostos especials són impostos al consum. Per tant tots els consumidors paguen igual. No és just que tots, rics i pobres, paguen el mateix percentatge d'allò que consumeixen, no importa que siguen multimilionaris o que siguen pobres de solemnitat.
Pel que fa a l'impost de societats, la norma és que es pague a hisenda el 30% dels beneficis. Però, a causa de les excepcions (privilegiats que són els paios) a l'Estat no li aplega ni el 10%.
Abans de les reformes estructurals, "valientes y necesarias para tranquilizar a los mercados" (llegiu banca financera i inversora, espanyola, alemanya o yanki), abans que Rajoy "hiciera lo que tenía que hacer" com havia promès (?), l'assalariat mantenia el tresor públic i rebia d'aquest uns quants beneficis (educació, salut, etc.), allò que, juntament amb la quasi plena ocupació, s'anomena societat del benestar. Ara, desprès de les extorsionadores reformes, paga i no rep res. La societat del benestar se n'ha anat a fer punyetes. Per als bancs, en canvi, la crisi és una benedicció de déu: tot el que perden els assalariats ho arrepleguen els bancs i els rics. Aquestes són les punyetes on ha anat a parar la societat del benestar.
Tantes coses s'estan privatitzant que han privatitzat el benestar de la societat. El qual ara està a punt de ser tot d'ells, exclusivament d'ells, propietat privada. Qui vulga benestar que se'l compre, poden dir-nos ja; qui vulga salut, que se la compre; qui vulga educació, que se la compre; qui vulga informació verídica, que se la compre; qui vulga treball, que se'l compre; qui vulga casa que se la compre al comptat (això sí)...; qui vulga...; qui vulga... qui vulga... Ja tot és o serà propietat privada. El món és per als emprenedors. Els emprenedors que tenen bons matalafs on recolzar-se, que tenen bons patrons a qui serveixen, que són fills d'Algú).
Estem en una societat lliure. Societat lliure significa (per als lliberals que ens estan deixant en calçotets i bragues) propietat privada, la seua. Els emprenedors recolzats en matalafs, amb bons patrons i fills d'Algú prompte posseiran la terra sencera, com sembla que està profetitzat. En una societat privatitzada, societat d'ensomni (?), els serveis que abans donava l'Estat estaran en mans privades i els pobres treballadors hauran de pagar-los, si els empren. Aleshores el pobre haurà de pagar l'impost de sempre (IRPF), més els serveis privatitzats. Això deu ser el progrés neoliberal.
En aquesta societat perfecta, si el treballador no treballa, malviu en l'atur. Si no paga els deutes, el tiren de casa. Si cau malalt, no va al metge i no compra medicaments, mor per causa de la malaltia o se suicida en ser desnonat de sa casa. Un cop mort, podríem dir que ha mort assassinat pel sistema i els seus servidors. Estaríem entrant, doncs, en un sistema assassí. I serien assassins els que el defensen i serveixen o se'n serveixen. Ja sabeu qui són. Els seus noms apareixen en tots els mitjans (encara que els més grossos romanen clandestins). Estan satisfets del que fan i del que es proposen fer (haremos lo que hay que hacer). Una societat assassina, orgullosa de ser-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada