 |
| Catedral de Salamanca. Detall de la façana. |
Corre la veu que som extraterrestres. No m'estranya. Jo sempre he cregut que som extra tot. Ja ho va avançar Ortega quan va dir: "Jo soc jo i la meua circumstància". La circumstància forma part d'allò més íntim de cadascú i les entranyes de cadascú estan espargides per la circumstància ("Intimior intimo meo" -més íntim que la pròpia intimitat-, va dir Agustí d'Hipona tot referint-se a déu, el qual, al temps que era extratrerrestre i extragalàctic, era més extra encara, extra de l'univers). És el moment de recordar que la circumstància no solament són els altres, la nostra família, els nostres amics, els nostres veïns, els hàbits de pensar, els valors que presideixen les nostres vides, les del voltant i les llunyanes, sinó també la globalitat de l'univers.
Els terrestres som extraterrestres. Jo soc jo i la circumstància. Allò que està fora està dins i allò que està dins està fora. Teníem la circumstància dins i no ho sabíem. Una persona hipnotitzada té dins de sí la part de circumstància que és l'hipnotitzador, el qual li ordena des de fora-dins d'ell el que ha de fer. De manera semblant, la mentalitat de cadascú, els hàbits i les creences, que en gran part venen de fora s'han apoderat de nosaltres sense assabentar-nos-en, com una forma d'hipnosi. El defora el tenim dins, està clar. Però hi ha moltes maneres d'estar dins aquest defora. Les curses de bous i el futbol estan dins de tots els espanyols, però els valorem de distintes maneres, segons els valors, que també hem assimilat de l'exterior. Uns estimen les curses; altres voldríem abolir-les. Uns estimen el futbol; a d'altres els és indiferent. Escric, i em surten idees que no havia pensat, perquè la circumstància del llenguatge em traça camins des de fora. El meu interior està fora sense deixar d'estar dins. Sóc i no sóc, that is the question, contra Shakespeare.
Catalunya està dins d'Espanya i Espanya està dins de Catalunya. Espanya té dintre de sí Catalunya com una propietat que li volen arrabassar molts catalans, el nombre dels quals Espanya ha prohibit esbrinar. Per tal d'evitar una cosa i l'altra, posa traves, prohibicions, entrebancs. Algú podria pensar: si els catalans volen independitzar-se, que se'n vagen, com se'n van els exiliats. Però Espanya no vol això. Espanya vol posseir, no solament Catalunya, sinó també els catalans. Vol els catalans, però sense la mentalitat catalana, que és el fora no reconegut per Espanya, el fora que té dins empipant-la. Els catalans, sí, però desprès d'una rentada de cervell, espanyolitzats, sotmesos, castellanitzats, devots de Madrid. Una Catalunya, tot plegat, consagrada a ofrenar nuevas glorias a España.
La relació que hi ha entre Espanya i Catalunya és casi com la que estem veient aquests dies a la novel·la televisiva de RTV, "Amar en tiempos revueltos", entre el tinent coronel Armenteros i la seua filla Cecília, a la qual diu aquell que estima molt, però a qui imposa un nuvi, li prohibeix sortir de casa, li prohibeix interpretar al piano música moderna, no vol que estudie una carrera, li controla les amigues i, àdhuc, la vol tancar en un internat a l'estranger. La filla, malgrat estimar son pare, es rebel·la, li planta cara i el desobeïx. S'enamora d'un altre jove, composa música moderna, estudia infermeria i comença a odiar-lo. Està a punt d'independitzar-se, com Catalunya. De moment, no sabem què passarà amb una i l'altra. No sabem si Armenteros-Espanya reeixirà o fracassarà en la doma de Cecília-Catalunya. L'eterna lluita de l'amo i l'esclau. L'amo, que no accepta la realitat de l'esclau tal com és en sí mateixa: una persona independent, que està dins i fora d'ell.
Mentre l'amo no deixe de ser amo, no hi haurà cap solució. Viure per vore.
 |
| Cecília-Catalunya i Armenteros-Espanya |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada