Entrada anterior: Diners i poder
Per què s'ha de suggerir sempre que la base del nacionalisme és quelcom d'emocional, poc relacionat amb la raó, com pot ser l'orgull? Per què mai es parla de la humilitat de ser espanyol? Ordinàriament, s'entén per orgull l'excés d'estima de sí mateix o del grup al que hom pertany, que fa que hom es cregui superior als altres. Es considera, en canvi, humil aquell que es té a sí o al seu grup, per menys del que val i que es rebaixa davant dels altres.
L'orgull de pertànyer a un poble superior ha sigut en la història moltes voltes l'origen dels nacionalismes imperialistes. I els imperis de pobles orgullosos dominadors d'altres pobles han generat, també freqüentment en aquests últims, nacionalismes reivindicatius. Ni el nacionalisme dominador ni el reivindicatiu o defensiu són humils. Humils són aquells que accepten la seua condició de sotmesos perquè es consideren inferiors i aquesta dominació els beneficia d'alguna manera, o que senten l'orgull de ser dominats per grups superiors, de l'orgull dels quals participen per contagi, com els servents que se senten orgullosos de servir a famílies d'alt llinatge o de gran riquesa.
No és necessari estar orgullós de sí o del seu grup per a ser denominat nacionalista. Basta sentir la necessitat de revoltar-se contra la dominació aliena. La dona es revolta contra el mascle dominador que la deshumanitza. Moltes retallades semblants a les que ens han infligit amb la crisi ja les patien les dones des de temps immemorials, des que els mascles s'adonaren que les dones, deixades lliures, podrien superar-los en molts aspectes. D'aquí que les reduïren al gineceu. Però a poc a poc va anar estenent-se la llibertat de pensament i les dones van anar prenent esment que vivien en estat d'esclavitud, amb la major part de les seues possibilitats i les seues capacitats retallades. Començaren, doncs, a revoltar-s'hi i sorgí el moviment feminista, la revolta contra el mascle dominador, allò que podríem anomenar el nacionalisme de la condició femenina, el feminisme reivindicatiu, l'accés a una situació d'igualtat, llibertat i fraternitat.
Tota aquella persona o grup social que veu retallada alguna dimensió de la seua personalitat, tendeix a revoltar-s'hi, tret que patisca una anomalia masoquista que la porte a fruir de la submissió, com passa amb els valencians (recordeu altra volta: Para ofrendar nuevas gloria a España...). Tendeix a revoltar-se'n i té dret natural a fer-ho. Només ho neguen aquells i aquelles que trauen benefici de la dominació.
El noi de l'acudit de El Roto que encapçala aquest post té vergonya de pertànyer a qualsevol lloc, perquè confon pertànyer a un lloc amb tenir orgull de pertànyer a tal lloc. No crec que el genial humorista negue el dret a pertànyer a un lloc, a voler continuar-hi i a revoltar-se contra qui li retalle els drets humans derivats de la seua vinculació a l'esmentat lloc. Jo, per la meua banda, diré que no tinc vergonya de pertànyer a qualsevol lloc, sinó solament a Espanya i a la Comunitat Valenciana, atès el material humà de què disposen aquests països. Possiblement a mi em passa com a tantes persones que subestimen el que tenen i anhelen el que no tenen.
El dret a la independència individual i a la independència col·lectiva són drets que cal posar al costat del dret al menjar, al treball, a la casa, al descans, a la salut, a l'educació, a la informació verídica, etc. Qui defensa el dret a la llibertat no pot ignorar el dret a decidir, com no pot ignorar el dret que té un poble a saber, mitjançant referèndums i eleccions, quina és la seua voluntat.
No és necessari estar orgullós de sí o del seu grup per a ser denominat nacionalista. Basta sentir la necessitat de revoltar-se contra la dominació aliena. La dona es revolta contra el mascle dominador que la deshumanitza. Moltes retallades semblants a les que ens han infligit amb la crisi ja les patien les dones des de temps immemorials, des que els mascles s'adonaren que les dones, deixades lliures, podrien superar-los en molts aspectes. D'aquí que les reduïren al gineceu. Però a poc a poc va anar estenent-se la llibertat de pensament i les dones van anar prenent esment que vivien en estat d'esclavitud, amb la major part de les seues possibilitats i les seues capacitats retallades. Començaren, doncs, a revoltar-s'hi i sorgí el moviment feminista, la revolta contra el mascle dominador, allò que podríem anomenar el nacionalisme de la condició femenina, el feminisme reivindicatiu, l'accés a una situació d'igualtat, llibertat i fraternitat.
Tota aquella persona o grup social que veu retallada alguna dimensió de la seua personalitat, tendeix a revoltar-s'hi, tret que patisca una anomalia masoquista que la porte a fruir de la submissió, com passa amb els valencians (recordeu altra volta: Para ofrendar nuevas gloria a España...). Tendeix a revoltar-se'n i té dret natural a fer-ho. Només ho neguen aquells i aquelles que trauen benefici de la dominació.
El noi de l'acudit de El Roto que encapçala aquest post té vergonya de pertànyer a qualsevol lloc, perquè confon pertànyer a un lloc amb tenir orgull de pertànyer a tal lloc. No crec que el genial humorista negue el dret a pertànyer a un lloc, a voler continuar-hi i a revoltar-se contra qui li retalle els drets humans derivats de la seua vinculació a l'esmentat lloc. Jo, per la meua banda, diré que no tinc vergonya de pertànyer a qualsevol lloc, sinó solament a Espanya i a la Comunitat Valenciana, atès el material humà de què disposen aquests països. Possiblement a mi em passa com a tantes persones que subestimen el que tenen i anhelen el que no tenen.
El dret a la independència individual i a la independència col·lectiva són drets que cal posar al costat del dret al menjar, al treball, a la casa, al descans, a la salut, a l'educació, a la informació verídica, etc. Qui defensa el dret a la llibertat no pot ignorar el dret a decidir, com no pot ignorar el dret que té un poble a saber, mitjançant referèndums i eleccions, quina és la seua voluntat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada