Diners i poder

                                                                                                Entrada anterior: Som extraterrestres?

El Roto

Hom pot llegir a El País, 10/10/12, que per a l'Audiència de Madrid, besar furtivament els llavis, acaronar les anques i escriure cartes tot expressant explícitament la cobejança sexual a una empleada o a dos simultàniament no constitueix delicte sexual, encara que la negativa a tals propostes vaja seguida d'una degradació laboral de les dues dones, a més d'un tracte despòtic per part de l'amo.

Qui ha dit que el mal està només en els polítics, si en realitat circula per tot arreu? El trobem en els polítics (no tots, és clar), en la judicatura, en la fiscalia, en els empresaris, en el poble, en tots aquells i aquelles que tenen una mica de poder sobre altres. Per tot arreu trobem corrupció, violència, extorsions, lladronicis i víctimes. 

Què caldria fer des del punt de vista de l'organització social? Lleis més restrictives? Restrictives per a qui? Per a les dones, per als empleats, per als pobres, per als immigrants? O Per als mascles, els empresaris, els rics, els poderosos, els ciutadans per damunt de tota sospita, tant com per als sospitosos de veritat?

I si restringint, restringit apleguem a una dictadura? Eliminarem llavors els mals citats més amunt o donarem un camp de joc sense regles al poder i els seus voltants? Diuen que vivim en democràcia, oi? Aleshores, voleu dir-me per què han estat possibles i han durat tant els casos d'assetjament sexual a Canal 9 per part del secretari general i cap de personal, Vicente Sanz? Recordeu també allò de: "Estoy en política para forrarme"? Per què, en fi, el balafiament general practicat pels amos de la Generalitat? Aleshores, què fem? Llibertat sí o llibertat no? Algú dirà com Franco: llibertat sí, però dins d'un ordre ("libertad sí, no libertinaje"). Desgraciadament l'ordre en què vivim és un ordre de llibertinatge dels que manen. Aquesta és la llibertat que ens ha estat permès de viure, el llibertinatge de l'ordre que ens imposa el poder.

Així, doncs, si restringim les llibertats, és al poble a qui les restringim. El poder, en canvi, les veu i les gaudeix ampliades. Si, per contra, les ampliem, qui realment se'n beneficia és el poder, el poder políticoeconòmic. Tenim el neoliberalisme amb els mercats, per exemple.

Conclusió: sempre guanya qui té la paella pel mànec (i el mànec també). Perquè no cal oblidar que el mànec sempre està en mans del poder, car això és el poder: tenir el mànec de la paella ben agafat.

En el feixisme el poder el té allò que denominem "El Poder", que per això es fa l'amo dels diners (Franco, Hitler, Videla, Pinochet, etc.). En el neoliberalisme el poder el té allò que també denominem "El Poder", el poder que rau en els diners. Els diners amb què hom compra la gent, l'acomiada, la col·loca al pinacle més alt de la jerarquia o l'acomiada al carrer, l'arrossega per terra i la xafiga com si fos una panerola. El poder de la força necessita els diners i els diners necessiten el poder de la força. En els dos casos el poder el tenen els mateixos. Si aquesta amanida de força i diners l'adobem amb els sants olis religiosos, tindrem amanida per a sempre i, damunt, amb un poble encisat. 

Els diners en mans privades, amos dels mass media, amos de l'educació, amos de la salut, amos de les vies de comunicació (ferrocarril, autopistes, companyies aèries), amos de les armes (el ministre de l'exèrcit, un empleat o soci d'una fabrica d'armes, concretament: bombes de dispersió). Privatitzar és posar el poder en unes poques mans privades.  I posar el poder en poques mans no és democràcia, és arrabassar-li la sobirania al poble.

Hem pogut vore la vicepresidenta ministra de la presidència del govern de Rajoy i la secretaria general del PP i presidenta de Castilla la Mancha (ben tapades, amb mantellina i tot, contra la luxúria masculina en altres temps estimulada) a Roma celebrant la proclamació de doctors de l'església a un espanyol del segle XVI i una germànica del XII, pocs dies desprès que un jutge espanyol declarara que no es delicte d'assetjament sexual un delicte d'assetjament sexual  acompanyat de discriminació laboral, com hem descrit més amunt i quasi al mateix temps que un càrrec del PP diguera: 

"las leyes son como las mujeres, están para violarlas". 

En aquesta "algarabía", qui té el poder? No diuen que el poble és sobirà? Doneu-li, doncs, el poder. Dir que el poble té drets sense el poder de fer-los complir, és una altra farsa, una altra mofa, una altra estafa. Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? 

Quanta actualitat té el meu vell amic Ciceró! 

La crisi no és més que un de tants assetjaments, gravíssim aquest, dels poders econòmicopolítics. Ja veureu com cap d'aquests assetjadors serà perseguit per la justícia.

La violència dels diners o els diners de la violència