Que la policia massacre multituds pacífiques quan es manifesten demanant el respecte als seus drets, uns drets que haurien de defensar els policies maltractadors i els seus dirigents, desgraciadament és un dejà vu. Ha passat tantes voltes ací i arreu arreu!
Com ha estat possible tal esdeveniment? Per ventura, no és una i la mateixa cosa el poble sobirà, els seus representants, els seus servidors i els seus defensors? No puc estar-me de pensar que les teories democràtiques, les promeses, les declaracions no tenen res a veure amb la realitat.
Si, vist el que hem vist, jo ara diguera: la democràcia no existeix, estaria dient la mateixa bravata épatant que pot dir un intel·lectual superior a una colla de malinformats que ignoren en quin món viuen. Ho diria com ho va dir l'altre dia en El País Xavier Vidal Folch respecte a la independència: que no existeix. És veritat, sens dubte, que no existeixen ni la democràcia perfecta ni la independència perfecta. No existeixen ni han existit mai. Per a unes persones aquests conceptes tenen el caràcter de l'ideal o de la utopia a què aspiren. Per a altres, en canvi, no passen de ser un malson, malgrat no existir. Els catalans que aspiren a la independència es conformarien, si no m'equivoque, amb una independència tan precària com la d'Espanya, sotmesa, com sabem, a les lleis i regles de la UE, a les imposicions del capital, el financer i el no financer, el capital interior i el capital exterior, els empresaris i l'església (és possible que, al cap i a la fi, la independència depenga de la democràcia dels altres).
De la mateixa manera, aquells que es manifestaren davant las Cortes volen una democràcia, tan imperfecta com vulgueu, però que s'aproxime una mica a allò que els elegits democràticament (Corts i govern), basats en la Constitució, diuen que és. Si aquests diuen que són representants del poble, els manifestants volen que el representen de debò, que el servisquen, que l'escolten, que l'ajuden, que el defensen. Si així fos, no caldria, opinen, que el poble es manifestara. Ja ho sabrien les orelles atentes dels servidors del poble abans que el poble obrira la boca. Però en el cas que es descuidaren, com està passant ara, el poble hauria volgut que el reberen servicialment, l'afalagaren i l'ompliren de llaors i d'honors, com correspon a un sobirà. El poble és el senyor, l'amo, el sobirà, en el qual resideix el poder de l'estat, del rei, dels ministres, dels diputats, dels senadors, de l'exèrcit, dels policies. No obstant això, s'ha esdevingut el contrari. Tots hem vist espantats com ha estat rebut: com si fos un serf indòcil, capriciós, atracador i violent. Hem vist com els servidors de l'Estat, és a dir, els servidors del poble: govern, Corts i policia, s'han revoltat contra el sobirà. El 24F es van revoltar un estol de guàrdies civils, el 18 de juliol, una colla de generals, una colla de burgesos i els bisbes (seguits pels fidels). Van ser dues revoltes gravíssimes, tan greus potser com aquesta des del punt de vista de la Constitució actual (amb la singularitat que no hem de lamentar morts, ni despeses excessives; sols ferits), i perquè ha sigut en certa manera una revolta de l'Estat contra el sobirà. La revolta del 25S és la revolta dels representants i defensors del poble sobirà contra la manifestació pacífica d'una part d'aquest poble. Els representants contra els representats, els defensors contra els defensats, els servidors contra el sobirà. És el final de la democràcia? És, crec jo, un de tants intents del passat, de les forces negres del passat, de les forces dels diners, per parar la història, per acabar amb la democràcia real, precària, però real, i construir-ne una de fictícia, semblant a aquella anomenada orgànica, que ens recordava els òrgans de cert personatge.
De la mateixa manera, aquells que es manifestaren davant las Cortes volen una democràcia, tan imperfecta com vulgueu, però que s'aproxime una mica a allò que els elegits democràticament (Corts i govern), basats en la Constitució, diuen que és. Si aquests diuen que són representants del poble, els manifestants volen que el representen de debò, que el servisquen, que l'escolten, que l'ajuden, que el defensen. Si així fos, no caldria, opinen, que el poble es manifestara. Ja ho sabrien les orelles atentes dels servidors del poble abans que el poble obrira la boca. Però en el cas que es descuidaren, com està passant ara, el poble hauria volgut que el reberen servicialment, l'afalagaren i l'ompliren de llaors i d'honors, com correspon a un sobirà. El poble és el senyor, l'amo, el sobirà, en el qual resideix el poder de l'estat, del rei, dels ministres, dels diputats, dels senadors, de l'exèrcit, dels policies. No obstant això, s'ha esdevingut el contrari. Tots hem vist espantats com ha estat rebut: com si fos un serf indòcil, capriciós, atracador i violent. Hem vist com els servidors de l'Estat, és a dir, els servidors del poble: govern, Corts i policia, s'han revoltat contra el sobirà. El 24F es van revoltar un estol de guàrdies civils, el 18 de juliol, una colla de generals, una colla de burgesos i els bisbes (seguits pels fidels). Van ser dues revoltes gravíssimes, tan greus potser com aquesta des del punt de vista de la Constitució actual (amb la singularitat que no hem de lamentar morts, ni despeses excessives; sols ferits), i perquè ha sigut en certa manera una revolta de l'Estat contra el sobirà. La revolta del 25S és la revolta dels representants i defensors del poble sobirà contra la manifestació pacífica d'una part d'aquest poble. Els representants contra els representats, els defensors contra els defensats, els servidors contra el sobirà. És el final de la democràcia? És, crec jo, un de tants intents del passat, de les forces negres del passat, de les forces dels diners, per parar la història, per acabar amb la democràcia real, precària, però real, i construir-ne una de fictícia, semblant a aquella anomenada orgànica, que ens recordava els òrgans de cert personatge.
El poble sobirà, una part del poble sobirà, va ser rebut pel seus servidors com si el món s'haguera girat del revés (a tal fi hom havia camuflat entre el pacífic poble policies violents i radicals, per tal de justificar la revolta contra natura). Allò que feia temps ensumàvem, que el món no és com el pensem, que en realitat estem sota la bota del capital, ha quedat més clar que la llum d'un dia sense núvols quan hem vist que la violència dels espoliadors volgué passar per víctima pacífica de l'atac dels espoliats. Els poderosos víctima dels febles! Puja ací dalt i voràs a ta güela! Impossible de creure. Volien i volen que visquem tots sotmesos i manipulats per la mentida al servei del gran capital. I aquesta dèria de fabricar agressors per justificar la seua violència, els ha traïcionat. Ara ja sabem, si encara no ho sabíem, de quin peu coixeja la dreta. Si les regles del joc i la Constitució han portat a aquesta deplorable bojeria, canviem les regles del joc i la Constitució. El poble sobirà ha de recuperar els seus drets!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada