Obsolescència programada

                                                                                                     Entrada anterior: La banalitat del mal

Ens anem acostumant a renovar periòdicament aparells, artefactes, màquines, vestits i tota classe de productes industrials. Els renovem perquè canvia el gust, la moda, el disseny; perquè milloren els rendiments dels nous productes (o això creiem), perquè tot es deteriora amb el temps. Passa com si la vida i allò que brolla i es mou al seu voltant, sostenint-la, estigueren programats per a una duració curta. Tot passa com si la realitat estiguera sotmesa a una obsolescència programada. I no és que la realitat, o el seu creador, haja copiat els industrials de la segona meitat del segle vint quan van decidir que els productes, abans fabricats amb materials de llarga durada, ho foren amb materials fràgils que els condemnaren a una vida curta. No, és clar. Els industrials, pel seu compte, fent honor a l’egoïsme que déu, amb la seua saviesa, els va insuflar, descobriren que fabricant per als clients no incrementaven els beneficis com ho farien si fabricaren per a sí mateixos. Descobriren que el progrés no es troba en el servei als clients, sinó en el servei als fabricants, en l’auto-servei. És l’egoïsme implantat com principi del progrés.

L’únic problema sorgiria amb els fabricants de la competència, quan els clients es capgiraren cap a ells en preferir productes de llarga duració fets amb materials consistents. Prompte, però, es van convèncer els competidors. Aquests també van deixar de fabricar per als clients. I així estem. La moda, el prestigi i les novetats, contínuament afegides als productes, han incrementat els beneficis dels fabricants, dels publicistes, de la televisió, de la radio i, ara també, d’internet i del telèfon.

N’han incrementat els beneficis, però han disminuït les reserves naturals dels materials emprats i s’han incrementat enormement els abocadors, les deixalles, els residus, els productes obsolets.

És admirable comprovar que la rapidesa amb què disminueixen les matèries primes del planeta és la mateixa amb que creixen els abocadors (fem, deixalles, neveres, ràdios, teles, ordinadors, cotxes, roba, i tantes coses que inventen els fabricants i que àvidament consumeixen els consumidors). És com si fabricants i consumidors estigueren d’acord. Uns, per a fabricar coses que s’autodestrueixen ràpidament, i altres, per abandonar-les més ràpidament encara. És una cursa de destrucció, en la qual, a la llarga no guanyarà ningú. Al final s’albira la destrucció total.

Estant així les coses, ens cau damunt la crisi. La qual ha obert els ulls als plutòcrates de sempre sobre un aspecte que podria augmentar la rendibilitat del sistema: l’obsolescència humana. No la programada per déu, contra la qual la medicina ha estat treballant anys i anys, sinó una nova, programada per éssers humans. Ja s’estan fent experiments amb les retallades. En principi els i les treballadores es jubilaran més tard, la qual cosa suposarà un increment dels guanys dels plutòcrates (més anys de treball i menys de pensions). Les persones malaltes tindran cada dia més difícil l'accés al metge. L'hospital serà privat i car. Les medecines no seran accessibles als ingressos d'un percentatge elevat de persones. Es tracta, com veieu, d’una depreciació del valor de la vida. La vida cada vegada valdrà menys en sí mateixa, si la considerem al marge de l’increment que faça en els ingressos dels plutòcrates. Durarà el temps que siga rendible, el qual condicionarà el seu final, final evidentment programat per necessitats econòmiques.

Desprès vindran els artificis per escurçar la vida dels i de les jubilades, per acabar subtilment amb els i les invàlides i dependents. No obstant això, es prohibirà fermament l’eutanàsia i suïcidi assistit. Car solament es tolerarà, com ara, allò que no es veu i de què no es parla.

Podràs ser homosexual, però en secret. Podràs ser un criminal, com George Bush, però encobert sota accions aparentment necessàries i justes. Podràs ser assassí com els responsables de la crisi, però encobert en mil circumstàncies. Però no ajudes a morir a una persona que ho necessite i t’ho demane, que deixaràs de veure el sol durant bona cosa d’anys. No publiques els secrets dels estats criminals, com wikileaks, que seràs perseguit i passaràs un calvari interminable. L’ésser humà és així: fuig de la veritat i sols es troba bé amb la mentida. Si no tots, la majoria, començant pels i per les que fan professió de seguir-la. Posem, a títol d’exemple, els experts en economia, com de Guindos o Montoro, servidors dels plutòcrates (no cite a Wert, que d’expert no té res, car m’han dit que el Dr. Franquenstein li va llevar el cervell, per inútil, i li va posar el d’un simi, força útil per a l’educació neoliberal).

Banalitat del mal o sadisme?

                                                                                                             Entrada anterior: La veritat

N'hi ha de més llests que els malefactors banals
(oli de Gabriel Alonso, exposat 
al Café Malvarrosa)

Són persones degenerades?

Persones que no tenen cor ni ànima, com animals que es mengen la presa sense compartir res amb ella, només el plaer de menjar-se-la? La presa i el seu sofriment són per a elles com la pedra que cau, l'aigua que corre, el núvol que tapa el sol i ens dóna frescor? Per ventura representen aquestes persones la banalitat del mal com un Adolf Eichmann qualsevol, segons Hannah Arendt? Són persones normals en alguns aspectes, com la majoria de la societat? Són, en altres aspectes, persones que han degenerat al nivell animal, que no pensen, que no jutgen el seu comportament o els principis en què es basa?

Sembla que si no pensen en el mal que fan, és perquè no tenen ni cor ni ànima. El mal produït pot ser monstruós, com ho va ser l'holocaust jueu perpetrat per Eichmann, o com la fam, les malalties i la mortaldat al tercer món, conseqüència del sistema econòmic de l'Occident cristià i de les seues guerres expansives. La monstruositat d'aquest mal requeriria de les persones responsables una crueltat i un sadisme també monstruosos, si hi pensaren i foren capaces de jutjar-se a sí mateixes tot desdoblant-se, per una banda, en "el jo que pensa i fa" i, per altra, en "el jo que jutja allò que pensa i que fa". Sobre tot, si foren capaces de reflexionar críticament sobre els principis que presideixen la seua acció. Si foren capaces de jutjar-se d'acord a l'imperatiu kantià: "Obra de tal manera que uses la humanitat, tant en la teua persona com en la de qualsevol altra, sempre com un fi i mai només com un mitjà" (no per a enriquir a uns exterminant el benestar dels altres).

Humans degenerats o monstres?
Què són, doncs, aquestes persones? Humans degenerats en animals inconscients? O monstres de crueltat i sadisme sense mesura?

Vosaltres mateixos em direu de quina d'aquestes dues classes són les persones que decideixen sobre nosaltres; és a dir, els amos de l'economia mundial (banquers i responsables de grans corporacions econòmiques). També interessaria classificar en alguna d'aquestes dues categories les persones que ens manen directament (governs al servei dels amos suara esmentats i les persones que ens manen indirectament a través dels governs; a saber: persones que defensen el sistema en idees i vots i persones que el toleren.

Algunes d'elles saben el que volen i volen el que saben. I el que volen, mogudes pels seus interessos de classe financera i empresarial, amb els mateixos sentiments que el gat caça el ratolí o el tigre ataca cérvols i gaseles, el que volen és canviar l’Europa social en l’Europa liberal (volen menjar-se el ratolí, volen multituts de persones desemparades, volen pàries de la terra sense bens ni drets, pàries que demanen gràcia i no justícia, que demanen treball com un favor i no com un dret, que accepten el salari agraïdes a la benevolència del noble senyor empresari). Per aconseguir-ho i vèncer les resistències populars, han creat, amb saviesa depredadora, una gran recessió tot imposant tals polítiques amb l’argument que no hi ha alternatives. 

Que no ens vinguen amb aquesta murga, per favor. És indecent pretendre que la pobresa de la majoria és necessària per a superar la crisi. Ben al contrari: la realitat és que la pobresa de la majoria solament és necessària per a mantenir o augmentar la riquesa de la minoria. Si no és així, que ens diguen per què perduren els paradisos fiscals on es guarden els diners que ens han robat i on van a parar els diners que ens roben i on aniran a parar els diners que ens robaran gràcies a l'esclavitud que ens estan preparant. Heu vist alguna vegada que els desfalcs fets pels banquers o els polítics hagen sigut mai tornats? Per què la Merkel necessita que els pobres innocents li tornen els préstecs que els seus capitalistes han fet a banquers i empresaris ineptes i delinqüents? Si no han sabut invertir, que s'aguanten. "Que cada palo aguante su vela", no?. És inadmissible que uns paguen per altres.

Volen que paguem amb la nostra carn

Altres els han seguit i segueixen per avidesa o ignorància com col·laboradors necessaris governant o votant els governants. Tots, depredadors i víctimes, van embarcats en la mateixa nau, uns manejant el governall i altres alimentant el foc de la caldera amb la combustió del benestar dels seus semblants, i el d'ells mateixos, a guisa de col·laboradors necessaris.

És difícil pensar en la banalitat del mal quan ens adonem que som nosaltres qui hem de pagar els deutes que han contret ells. Ells, als qui els surten falcats de bitllets per les orelles, el nas, les butxaques i altres forats corporals o indumentaris.

La reacció serà aquesta?

O serà aquesta altra?

La veritat

Entrada anterior: "D'escurçons i escorpins"

La veritat s'ha desvetllat (Ferdinand Holder)

Manuel Vicent deia l’altre dia (24/6/12) a “El País” que el mètode socràtic més modern per a encontrar la veritat, qualsevol sia qui la busque, si és que n’hi ha algú, és el TAC, eixa tècnica que fem servir per a buscar la causa d’algun malestar considerat greu en el nostre organisme (tan de bo que també servira per a trobar la causa del malestar socio-econòmic actual).

Volem descobrir la causa del malestar (o malaltia) per a eliminar-la i tornar al benestar. Si la trobem, hem trobat l’ànima, la veritat allotjada dins de l’ànima. És admirable adonar-se que Manuel Vicent, sense presumpcions erudites, ens ha descobert un dels temes fonamentals d’Agustí d’Hipona, expressat en aquell imperatiu programàtic: “No busques fora, cerca dins de tu, en l'interior de l'home habita la veritat". També és d’admirar Agustí, car des del final de l’Antiguitat i principis de l’Edat Mitjana va albirar la futura tècnica del TAC. No digué, però, què fer, posat cas que no hi trobàrem la veritat. En una tal situació M. Vicent aconsella prendre dues cerveses en el primer bar i pujar com King Kong a l’Empire State amb la núvia als braços. Agustí, en canvi, no va preveure els bars, les cerveses, King Kong ni l’Empire Estate. Què haguera fet aquest pare de l'Església si no haguera trobat Déu dins de l'ànima i l'ànima a l'interior del cos? M'esborrona tan sols pensar-ho. No oblidem que la veritat que cerca el TAC és la causa del malestar orgànic, mentre que la buscada per Agustí és Déu.

Llevat de la veritat cercada pel TAC, a molt poca gent li interessa buscar-ne una altra, filosòfica o religiosa. No la filosòfica, car l’existència de tantes doctrines contraposades ens duen a l’escepticisme (de la veritat religiosa parlarem en altra ocasió). Això mateix afirmava Kant al segle XVIII. La filosofia, segons ell, primer va ser dogmàtica, recialles de la barbàrie anterior. Desprès, en fer-se lliure, van sortir tantes doctrines que hom caigué en l’escepticisme. En açò coincideixen els dos, Kant i M. Vicent. Kant, però, no va concloure aquí. Entre la barbàrie dogmàtica i la indiferència superficial escèptica va proposar la filosofia crítica, una versió de la qual és la seua. Jo en propose una altra: la recerca inacabable, en la qual les troballes són sempre provisionals. Ni deixem de banda la recerca, tancant-nos en l’escepticisme, ni ens aturem en les parcel·les de veritat trobades, sinó que restem sempre oberts i actius buscant-ne més fora del marc convencional en què solem viure els humans.

Trencant el marc per sortir, car la veritat està fora.

Abandonada, doncs, la filosofia pel comú dels mortals, en ser desqualificada per l’escepticisme dominant, com envestim les altres qüestions, les que estan fora del nostre organisme, aquelles per a les quals no servix el TAC: el benestar econòmic, la felicitat amorosa, la llibertat, la política, la convivència, l'estima dels altres, les diversions? Hom empra tècniques prou variades. Des de votar polítics dotats d’una consciència política laxa que els impedeix distingir entre els bens propis i els bens de tots, car sabem que faran els ulls grossos davant de les nostres corrupteles, fins a acudir a poders sobrenaturals, la Mare de Déu, si de cas, per a que ens afavorisquen en els nostres afers, passant per l’estudi universitari de com fer un pont, com curar malalts, com sortir-se’n dins l’embull de lleis o com fer inversions rendibles. En altres paraules, ens interessa reeixir, o recuperar-nos d’un possible fracàs, però no ens interessa la veritat vertadera. Millor dit, sí que ens interessa un determinat tipus de veritat: la veritat dins d'un ordre, la que està oculta per l’engany que ens perjudica o intriga. Per exemple, la que ens va ocultar José Luis Olivas quan era vicepresident de Bankia o la que ignorem en el cas dels nens, Ruht i José, desapareguts en Còrdova (o moltes altres semblants). Aquestes veritats, parcials i limitades, només poden ser copçades en la seua veritable naturalesa per una mirada que vinga de fora del sistema, qualsevol siga aquest, el nostre inclòs.

Hem vist més amunt el consell que dóna M. Vicent, posat cas que el TAC no trobe la veritat (la causa del malestar). No diu res, en canvi, per al cas que s’hi trobe. És possible que, a partir d’aquí, la persona afectada torne a creure en alguna filosofia o en alguna religió. Les persones i les societats sotmeses a un xoc fort, siga el descobriment d’una malaltia terminal, siga l’enfonsament en una crisi econòmica profunda (vegeu Naomi Klein: "La doctrina del shock") assumeixen canvis (contra el consell d'Ignasi de Loyola): moguts i mogudes per la por, espaordits i espaordides, s’agafen a qualsevol clau ardent que els donen “las autoridades competentes”, tot abraçant les creences més aberrants i malèfiques: el neoliberalisme, els polítics corruptes, el cristianisme adulterat a través de segles, el feixisme.

En moments com aquests necessitem serenitat, plantejar-nos el problema globalment, sortir de la caverna platònica i mirar el dins des de fora, ultrapassar el marc reduït en què està immersa aquesta societat, obrir horitzons. Perquè altres marcs són possibles ("un altre món és possible". Ho hem oït moltes voltes). Cal inventar. Aquesta és l’única manera de buscar la veritat. El marc ens emmarca marcant-nos el lloc de cada idea, ens encadena, ens traça el camí que hem de seguir i ens dóna les tecles que hem de prémer per a obtenir les respostes que hem de donar. La llibertat de pensament, en canvi, està fora del marc (en Espanya, nacional-catòlic neoliberal). Aquest marc sols ens dóna fanatisme i sectarisme.

Sortint de la caverna

Aquí podeu analitzar algunes mirades des de fora del marc 

D'escurçons i escorpins

Entrada anterior: "La llei del tic -tac   "

El llaurador i l'escurçó

Un escurçó

Caminant pel camp gelat d'un hivern cru, el llaurador d'aquesta història descobreix inesperadament un escurçó gairebé congelat a la vora del camí. L'home s'hi compadeix i l'abriga sota el tabard al calor del seu pit. Quan l'escurçó es recupera, mata el llaurador, tot seguint la tendència de la seua natura. Aleshores, sentint-se morir, el llaurador exclama: "Bé m'ho meresc per haver cregut en la bondat d'un ser malvat!"

Un altre

L'escurçó  neoliberal,  un ésser  egoista,  traïdor  i malvat, es fingeix, o s'hi troba realment, congelat a la vora del camí. Nosaltres, persones de bon cor, però de poques llums, el reanimem amb el calor del nostre pit. Renunciem a tot  allò  que  havíem  assolit,  li  regalem 100.000 milions d'euros, es reanima i ens inocula el verí de la nostra mort social i política. Ho mereixem per haver cregut en la bondat d'éssers malvats.

L'egoisme natural, recolzat pel principi del màxim profit, és difícil de canviar. Car qui té el cor depravat pel sistema que tots acceptem no pot estar-se de seguir la  seva inclinació egoista de guanyar  més  i  més  caiga  qui  caiga. Si el fundador del cristianisme alçara el cap, se li posarien els cabells de punta quan vera en què s'ha convertit el seu missatge. Ja Dostojewski, en "El Gran Inquisidor", relat dins del capítol cinquè de "Els germans Karamàzov", destacava el materialisme satànic i la religiositat sense déu del cristianisme occidental. Jesús hauria tornat un dia a la terra en Sevilla, on acabaven de cremar heretges a la plaça. En veure'l, la multitud el seguia. El Gran Inquisidor començà a tèmer que aquesta presència li robara autoritat, i ho considerà una intromisió herètica. L'empresonà, doncs, tot amenaçant-lo de cremar-lo com heretge. Per fí el va soltar. A guisa de comiat, li ordenà que no tornara més a destorbar la seua missió pastoral.

El Gran Inquisidor

La lletra cristiana està present per tot arreu; l'esperit, però, no se'l troba en cap lloc.

--------------------------------          



La granota i l'escorpí

Un escorpí

Un escorpí que havia rebut l'ordre de travessar un riu per incrementar els beneficis totals, li va dir a una granota:

- "Porta'm sobre la teua esquena, a través del riu econòmic, fins a l'altra vora neoliberal, on es troba el regne de Xauxa, el de la riquesa per a tots, on es viu lliure i feliç sense treballar, amb cases, palaus, comptes corrents inesgotables; educació, sanitat i medicaments gratuïts; viatges, cotxes, iots, festes, futbol, Fórmula 1..."

Xauxa (Bruegel)

-"Que et duga a la meva esquena?" Va contestar la granota. -"Ni pensar-ho! Et conec! Si et duc a la meva esquena, em picaràs i em mataràs, em deixaràs en la misèria i sense els drets assolits amb tanta lluita social i política!"

-"No sigues estúpida, li va dir llavors l'escorpí. "¿No veus que si et pique i t'enfonse, m’enfonsaré amb tu?" 

Els dos animals van seguir discutint durant una estona, i l'escorpí es va mostrar tan persuasiu que la granota va acceptar passar el riu amb ell. El va carregar sobre la seva lliscosa esquena, ell s'hi va agafar, i van començar la travessia.

Arribats enmig del gran riu, de sobte, l'escorpí va picar la granota. Aparegueren les hipoteques subprime, esclatà la bombolla immobiliària, hom començà a fer retallades imprevistes, es van descobrir balafiaments exorbitants, corrupcions immesurables i hom va fer lleis econòmiques, socials, polítiques, de comunicació que destruïen tota possibilitat d’aplegar a l’altra vora del riu, on es viuria rics, lliures i feliços sense treballar. Adéu a l'ensenyament i sanitat gratuïts, als drets laborals, a una edat de jubilació i una pensió dignes, a un treball ben remunerat i segur... La granota va sentir que el verí mortal s'estenia per tot el seu cos social i, mentre s'ofegava, i amb ella l'escorpí, li va cridar: -"Veus? T'ho havia dit! Però què has fet?" -"No puc evitar-ho", va contestar l'escorpí abans de desaparèixer en les glauques aigües del rescat, "-És la meva naturalesa avariciosa irrefrenable de diners i de poder". Era el neoliberalisme de la senyora Merkel, era la corrupció generalitzada, era l'avarícia infinita. Eren les primes de risc que estaven i estan fent més opulents encara els que dirigeixen els escorpins. Quant més rescats hi ha, més diners guanyen; superada la crisi, se'ls acaba el negoci.

Altres escorpins

I nosaltres, pobres granotes de mentalitat simple, lliurem la nostre vida i el futur dels nostres descendents als malvats escorpins neoliberals. Amb ells acabarem tots. Una de les promeses sí que assolirem els que restem en vida: viurem, com siga, amb penalitats, però sense treballar.

Una forma d'acabar amb els escorpins

La llei del Tic–Tac

Entrada anterior: Rescat o segrest?

Sístole i diàstole

O la llei del batec del cor (sístole i diàstole, contracció i expansió, tic i tac).

Tot començà, quan un punt de densitat infinita, com diuen els científics, explotà (“Big Bang”) i s’expandí produint en 13 mil milions d’anys un univers tan enorme que un raig de llum en necessitaria 90 mil milions per travessar-lo. És la gran explosió que produí la gran expansió (expansió més ràpida que la llum!). Hi hagué, doncs, un “tic” de concentració infinita, o quasi, i un “tac” d’expansió corresponent ("tic-tac"). Una cosa així com la sístole i la diàstole originàries del món. Allò curiós, però, és que hi ha una teoria (la de la “Big Crunch”) que defèn la idea que el final de l’univers actual serà la tornada al punt inicial mitjançant una progressiva concentració. Així, desprès de la gran explosió ("tac") vindrà la gran implosió ("tic"), dilatació i concentració (i, possiblement, tornada a començar: desprès del “tic” un altre “tac”: "tic-tac"). L’univers, doncs, estaria tot dins d’un gran batec, que abraçaria milions i milions de batecs més o menys petits de classes infinitament diferents. Noves nebuloses que apareixen i desapareixen, noves estrelles, el sistema solar. El sol, que un dia explotarà i destruirà els seus planetes. En tots els casos hi ha concentracions i dilatacions. La realitat és dinàmica, i eixe dinamisme inacabable, per concentració i dilatació, per processos que concentren i processos que dilaten sense aturar-se mai, forma el "tic-tac" de la realitat, manifest en altres aspectes com hivern-estiu, sequera-pluja, bonança-tempesta. "Tic-tac" que trobem, també, en els éssers vius. Un dia trobem centenars de formigues en la cuina de casa ("tac") que deixaran els ouets ("tic") en el cau i desapareixeran per aparèixer més avant ("tac"). Una llavor ("tic") concentra en sí l’energia que s’expandirà ("tac") en una planta o un arbre. Aquest arbre produirà els seus fruits ("tac") en què concentra la llavor ("tic") de l’arbre futur ("tac").

El Big Bang de l'univers podria haver estat així

I què direm dels mamífers i, amb ells, de l’ésser humà? Allò primer que ens ve a la ment és el batec del cor ("tic-tac", sístole-diàstole, concentració-dilatació). També tenim l’òvul fecundat ("tic") que es converteix en ésser viu ("tac").

Pel que fa a l'àmbit de l’activitat humana, podríem mirar el treball com concentració ("tic") i la festa com expansió ("tac"), la pobresa o la crisi com concentració ("tic"), mentre que els períodes d’esplendor econòmic diríem que són expansió ("tac"). 

Per altra banda, podem considerar el "tic-tac" com dues cares del mateix fenomen ("tic/tac"), més o menys simultànies, de manera que quan una creix, l’altra s’arronsa i viceversa: l’augment de la pobresa d’uns (concentració, “tic”) sol anar acompanyada de l’augment de la riquesa d’altres (expansió, “tac”): pobre/ric, no n’hi ha un sense l’altre, “tic/tac”. Inclús en èpoques de crisi, amb la riquesa disminuïda, el parell d’oposats complementaris persisteix. La victòria en una guerra és expansió per als vencedors i destrucció per als vençuts (victòria/derrota, “tac/tic”, l’una conseqüència de l’altra); l’expansió d’una llengua ("tac") pel poder dels seus parlants i del govern que els tutela comporta l’aniquilació d’altra ("tic"), per la debilitat dels seus o perquè estan desemparats; a mesura que la salut augmenta en un cos (expansió, “tac”) la malaltia s’arronsa, disminueix ("tic") i viceversa (si una augmenta, l’altra disminueix); economia en expansió/vida en retrocés (el desenvolupament amenaça el planeta: l'escalfament global). Per això segurament, les classes poderoses, beneficiàries del neoliberalisme, han provocat la crisi econòmica definitiva: el "tac" etern per a elles i el "tic" etern per a les febles. Es pretén així salvar el planeta fins el "Big Crunch" final? No ho sé.

Podríem adduir un reguitzell de centenars d’exemples, i no acabaríem mai.

Així, doncs, amic lector o lectora, tu i jo, i tots els altres, al capdavall, no som més que un “tic” que s’ha expandit en un “tac” (o es complementa amb un “tac”) dins de la immensitat de l’univers. I para de comptar. Encara que alguns solem ser més "tic" que "tac", sobre tot en les crisis. En aquesta crisi ("tic") hi ha una majoria "tic" i una minoria "tac", la qual, gracies als "tic" és cada dia més "tac". Les primes de risc, per exemple, les paguem els "tic" per a que progressen els "tac".

Hem descobert una llei científica? Es tracta d’una imatge suggeridora? És més bé un disbarat? “Chi lo sa”? Respectem, però, com podria haver aconsellat Calderón de la Barca en “La Vida es Sueño” (però no ho va fer), a

                                  qui pensar i dir pretenga

                                  que aquesta vida en conclusió

                                  sols és un tic-tac rodó

                                  en ca que ningú no ho entenga.

                                                                               Rais

Un "tac"

                                            

El "tic" d'aquell "tac"

RESCAT O SEGREST?

(Entrada anterior: "Fiat lux!" I aparegueren les tenebres)

Rescat o segrest?

Al principi de la crisi, quan vaig oir per primera vegada la paraula "rescat", vaig pensar que era una cosa bona. Alliberar una persona segrestada o captiva, redimir un deute, obligació o gravamen, sol ser una cosa bona, segons conten novel·les i pel·lícules. I moltes voltes, en el cas del segrest, té un final feliç. Em va sorprendre, però, el contorn pessimista i tenebrós que envoltava la paraula en els mitjans de comunicació.

Ara nosaltres també hem sigut rescatats. Per 100.000 milions d'euros!  No ens els donen, és clar: els ens presten al 3%. I no de colp, sinó a mesura que els supervisors, els homes de negre, vagen comprovant que s'hi compleixen les condicions del rescat: la reestructuració financera i pressupostària, el compliment del pla d'estabilitat, l'austeritat mare de totes les desgràcies. Quan parlen de reformes estructurals, ja sabem: es tracta d'augmentar la penúria i el sofriment de les classes populars.

Si aquesta funesta reforma falla, s'interrumpirà el préstec. En tot cas, com els diners prestats són prestats, s'han de tornar amb interessos. Si els bancs beneficiats no els tornen, els haurem de tornar nosaltres mitjançant més retallades encara, ja que els préstecs als bancs (Bànquia, especialment) es fan a través del FROB, entitat estatal. Per tant, l'Estat n'és responsable. I si l'Estat n'és responsable, qui paga és el contribuent i, quan no basta amb els impostos ordinaris, com ara és el cas, es paga amb retallades de tot tipus. I tots sabem que qui paga amb les retallades som nosaltres: els pensionistes, els aturats, els treballadors, els dependents, els malalts, els funcionaris, els educands...

Els països PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia, Spain), han hagut de ser rescatats per culpa de les classes corruptes neoliberals (banca, grups financers, polítics, empresaris i els media que els recolzen). Les classes populars en són les víctimes, en tot cas manipulades i enganyades. És a dir, les víctimes segrestades, les víctimes a les quals arbitràriament ens han carregat un deute, o sobre les quals ha caigut un gravamen, som les víctimes innocents. Per tant, en rescatar-nos, en aplicar-nos els rescats en vigor made in la Troika (Comissió europea, BCE, FMI), ens fan víctimes d'una injustícia. En les pel·lícules i en les novel·les, les persones segrestades solen ser alliberades per la policia, i els segrestadors, empresonats o morts. Els rescats europeus, neoliberals, per contra, en lloc d'alliberar-nos, ens segresten, ens captiven; en lloc de redimir-nos, ens carreguen obligacions, deutes i gravàmens. Les alliberades són les classes poderoses, les culpables (banca, finances, polítics corruptes neoliberals, empresaris). Nosaltres som la moneda amb la que paguen, som la víctima, l'hòstia que, segles abans, hom immolava al altar dels déus per tal d'aplacar-los i obtenir riquesa i abundància. Qui ha de ser aplacat ara són els mercats. I davant d'aquest altar neoliberal hom sacrifica les classes populars, com abans hom sacrificava els presoners de guerra o, desprès, els animals. En altres paraules: el rescat neoliberal no és un rescat, és un càstig, és un segrest, una immolació ritual. I, per a més INRI, empren un llenguatge amb el significat invertit, allò que George Orwell deia neollengua en la novel·la 1984. Així, doncs, ens alliberen segrestant-nos. Els neolingüisticament rescatats, necessitarem, més prompte o més tard, ser rescatats del rescat, ser alliberats de l'alliberament, ser redimits de la redempció. El llenguatge neoliberal és mentider com el del PP: sempre significa el contrari del que diu. En aquest cas, rescaten la classe dominant, segrestant les classes populars, que, comptat i debatut, és el que ha passat sempre: els rics han viscut i dilapidat a costa dels pobres.

Grrrr

Perquè  la classe poderosa puga incrementar els beneficis, acumular bens, expandir els negocis i dominar la política, hom necessita produir barat i vendre car. Això només s'aconsegueix amb multitud de treballadors en l'atur sense lleis que els emparen, que, amb necessitats peremptòries, s'oferisquen a qualsevol preu a qualsevol jornada laboral i en les condicions que l'amo vulga. És açò el que significa en la neollengua neoliberal el mot "rescat".

Les crisis econòmiques són, segons Marx, un element constitutiu del capitalisme i estan causades per la superproducció (per exemple, superproducció immobiliària, superproducció d’hipoteques subprime, superproducció de saquejos bancaris…) precedida d’un període expansiu. De les crisis només s’en surt amb la renovació total de l’aparell productiu: destruir per a tornar a construir. D’aquesta manera el capital pot tornar a produir beneficis. Finalitzen quan hom recupera la tassa normal de benefici, tot restablint l’equilibri del sistema. Marx les compara amb el vòmit dels romans, fer lloc per a poder continuar menjant(1).

El neoliberalisme també vomita: ens vomita nosaltres, ens vol convertir en vòmit repulsiu. Fins ara ens estava menjant dificultosament (problemes amb els queixals i males digestions). Per fi ha decidit vomitar-nos, desprès d'haver-se adonat que la causa del seu malestar radica en la consistència òssia del nostre esquelet: els drets adquirits durant anys de lluita social. No ens mastega bé i ens digereix pitjor. Així és que, com els gossos, ens vomita per a engolir-nos desprès sense mastegar-nos, desossats, blanets i mengívols. 

No cal mastegar

____________________________

(1) vide: Ignacio Sotelo, “Reivindicación de la parresia”, El País, 4/6/12. 

"Fiat lux!" I aparegueren les tenebres.

La corrupció satànica no està sols en Espanya (en la judicatura, en la banca, en els polítics, en els governs autonòmics, en el govern de l’Estat, en gran part dels ciutadans). També està fora d’Espanya. I ara es parla, mira per on, del Vaticà. Només cal llegir recents articles de "El País". Allí ens assabentem que L’IOR (Institut per a les Obres de Religió), conegut també amb el nom de “El Banc de Déu” està fent ús del nom de Déu en va, ja que es dedica a obres no solament profanes, sinó a negocis que hom podria anomenar impius o sacrílegs. Blanqueja capitals d’origen més que dubtós i fa inversions que, de moment jo encara ignore, però imagine, gràcies al dret i l’estimul que em dóna l’opacitat vaticana, la més fosca i més impenetrable de tot el planeta, més que la transparència opaca de Rajoy (l’opacitat misteriosa incita la imaginació), a més dels suggeriments que trobe a la premsa lliure. Podrien ser fàbriques o tràfic d’armes, podria ser tràfic de drogues, podrien ser casinos de joc, podrien ser inversions en els famosos hedge funds, podrien ser tèrboles relacions amb la màfia, podrien ser alguns d'aquells que exigeixen una alta prima de risc tot donant-li a Rajoy l'excusa per a no parar de fer retallades, podrien ser...).

Fiat lux!

Llegim al Gènesi: “Déu digué: Siga la llum. I la llum va ser. Aleshores Déu veié que la llum era bona i separà la llum de les tenebres” (segurament l’escriptor bíblic s’oblidà d’afegir: “I posà les tenebres al Vaticà, a Espanya i a al cor de la Jerarquia eclesiàstica”).

A més de tot açò, sembla que el Vaticà és un camp de batalla de faccions enfrontades (“niu de corbs”, diu algú). Ettore Gotti Tedeschi, president del IOR, el banquer de Déu, destituït recentment, temia ser assassinat ("El País"). Fins i tot, hi ha molts qui temen l’assassinat del Papa. Al cap i a la fi, no seria el primer ni el segon.

Joan Francesc Mira diu a la Revista “El Temps”, 5/6/12, que els darrers fets escandalosos ocorreguts al Vaticà, “... són mostres de fosques lluites de bàndols dins i fora de la cúria, i de la posició incerta del secretari d’estat, Tarcisio Bertone. I al fons de tot, [hom pot veure] la figura trista i distant del sobirà: Benet XVI, aïllat, impotent, sense esperança, incapaç d’aguantar ferm el timó en aquell petit món ple de cobdícia i d’ambicions, de negociacions i de complots, i de visions oposades sobre l’Església present i futura. Més o menys com ha estat sempre, a l’interior dels murs del Vaticà”.

En altra part de la Bíblia, en algun Evangeli, hom pot llegir: “Vosaltres sou la llum del món... Ningú encén un llum i el cobreix amb un atuell, o el posa sota d'un llit, sinó que el posa sobre el portallànties, perquè els qui entren en vegen la llum. Car no hi ha res amagat que no s'haja de descobrir, ni res de secret que no s'haja de saber i descobrir”.

Els que creuen en la Bíblia poden tenir l’esperança que tot allò que roman amagat i secret al Vaticà aplegarà a descobrir-se i algun dia se sabrà.

Desgraciadament, alguns dubtem que la llum aplegue al govern i política espanyoles, a la banca, a les transmissions financeres, a la justícia, a la Generalitat valenciana, ni tan sols a Mouriño, potser perquè els espanyols no estan generalment dotats per a la llum: viuen des de sempre en les tenebres polítiques i religioses. És en els ulls d’aquests espanyols on Déu posà part de les tenebres que separà de la llum, les que li sobraren del Vaticà.

Caricatura de la revista "Flaca", 1869,

sobre el clero carlí.