RESCAT O SEGREST?

(Entrada anterior: "Fiat lux!" I aparegueren les tenebres)

Rescat o segrest?

Al principi de la crisi, quan vaig oir per primera vegada la paraula "rescat", vaig pensar que era una cosa bona. Alliberar una persona segrestada o captiva, redimir un deute, obligació o gravamen, sol ser una cosa bona, segons conten novel·les i pel·lícules. I moltes voltes, en el cas del segrest, té un final feliç. Em va sorprendre, però, el contorn pessimista i tenebrós que envoltava la paraula en els mitjans de comunicació.

Ara nosaltres també hem sigut rescatats. Per 100.000 milions d'euros!  No ens els donen, és clar: els ens presten al 3%. I no de colp, sinó a mesura que els supervisors, els homes de negre, vagen comprovant que s'hi compleixen les condicions del rescat: la reestructuració financera i pressupostària, el compliment del pla d'estabilitat, l'austeritat mare de totes les desgràcies. Quan parlen de reformes estructurals, ja sabem: es tracta d'augmentar la penúria i el sofriment de les classes populars.

Si aquesta funesta reforma falla, s'interrumpirà el préstec. En tot cas, com els diners prestats són prestats, s'han de tornar amb interessos. Si els bancs beneficiats no els tornen, els haurem de tornar nosaltres mitjançant més retallades encara, ja que els préstecs als bancs (Bànquia, especialment) es fan a través del FROB, entitat estatal. Per tant, l'Estat n'és responsable. I si l'Estat n'és responsable, qui paga és el contribuent i, quan no basta amb els impostos ordinaris, com ara és el cas, es paga amb retallades de tot tipus. I tots sabem que qui paga amb les retallades som nosaltres: els pensionistes, els aturats, els treballadors, els dependents, els malalts, els funcionaris, els educands...

Els països PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia, Spain), han hagut de ser rescatats per culpa de les classes corruptes neoliberals (banca, grups financers, polítics, empresaris i els media que els recolzen). Les classes populars en són les víctimes, en tot cas manipulades i enganyades. És a dir, les víctimes segrestades, les víctimes a les quals arbitràriament ens han carregat un deute, o sobre les quals ha caigut un gravamen, som les víctimes innocents. Per tant, en rescatar-nos, en aplicar-nos els rescats en vigor made in la Troika (Comissió europea, BCE, FMI), ens fan víctimes d'una injustícia. En les pel·lícules i en les novel·les, les persones segrestades solen ser alliberades per la policia, i els segrestadors, empresonats o morts. Els rescats europeus, neoliberals, per contra, en lloc d'alliberar-nos, ens segresten, ens captiven; en lloc de redimir-nos, ens carreguen obligacions, deutes i gravàmens. Les alliberades són les classes poderoses, les culpables (banca, finances, polítics corruptes neoliberals, empresaris). Nosaltres som la moneda amb la que paguen, som la víctima, l'hòstia que, segles abans, hom immolava al altar dels déus per tal d'aplacar-los i obtenir riquesa i abundància. Qui ha de ser aplacat ara són els mercats. I davant d'aquest altar neoliberal hom sacrifica les classes populars, com abans hom sacrificava els presoners de guerra o, desprès, els animals. En altres paraules: el rescat neoliberal no és un rescat, és un càstig, és un segrest, una immolació ritual. I, per a més INRI, empren un llenguatge amb el significat invertit, allò que George Orwell deia neollengua en la novel·la 1984. Així, doncs, ens alliberen segrestant-nos. Els neolingüisticament rescatats, necessitarem, més prompte o més tard, ser rescatats del rescat, ser alliberats de l'alliberament, ser redimits de la redempció. El llenguatge neoliberal és mentider com el del PP: sempre significa el contrari del que diu. En aquest cas, rescaten la classe dominant, segrestant les classes populars, que, comptat i debatut, és el que ha passat sempre: els rics han viscut i dilapidat a costa dels pobres.

Grrrr

Perquè  la classe poderosa puga incrementar els beneficis, acumular bens, expandir els negocis i dominar la política, hom necessita produir barat i vendre car. Això només s'aconsegueix amb multitud de treballadors en l'atur sense lleis que els emparen, que, amb necessitats peremptòries, s'oferisquen a qualsevol preu a qualsevol jornada laboral i en les condicions que l'amo vulga. És açò el que significa en la neollengua neoliberal el mot "rescat".

Les crisis econòmiques són, segons Marx, un element constitutiu del capitalisme i estan causades per la superproducció (per exemple, superproducció immobiliària, superproducció d’hipoteques subprime, superproducció de saquejos bancaris…) precedida d’un període expansiu. De les crisis només s’en surt amb la renovació total de l’aparell productiu: destruir per a tornar a construir. D’aquesta manera el capital pot tornar a produir beneficis. Finalitzen quan hom recupera la tassa normal de benefici, tot restablint l’equilibri del sistema. Marx les compara amb el vòmit dels romans, fer lloc per a poder continuar menjant(1).

El neoliberalisme també vomita: ens vomita nosaltres, ens vol convertir en vòmit repulsiu. Fins ara ens estava menjant dificultosament (problemes amb els queixals i males digestions). Per fi ha decidit vomitar-nos, desprès d'haver-se adonat que la causa del seu malestar radica en la consistència òssia del nostre esquelet: els drets adquirits durant anys de lluita social. No ens mastega bé i ens digereix pitjor. Així és que, com els gossos, ens vomita per a engolir-nos desprès sense mastegar-nos, desossats, blanets i mengívols. 

No cal mastegar

____________________________

(1) vide: Ignacio Sotelo, “Reivindicación de la parresia”, El País, 4/6/12.