Obsolescència programada

                                                                                                     Entrada anterior: La banalitat del mal

Ens anem acostumant a renovar periòdicament aparells, artefactes, màquines, vestits i tota classe de productes industrials. Els renovem perquè canvia el gust, la moda, el disseny; perquè milloren els rendiments dels nous productes (o això creiem), perquè tot es deteriora amb el temps. Passa com si la vida i allò que brolla i es mou al seu voltant, sostenint-la, estigueren programats per a una duració curta. Tot passa com si la realitat estiguera sotmesa a una obsolescència programada. I no és que la realitat, o el seu creador, haja copiat els industrials de la segona meitat del segle vint quan van decidir que els productes, abans fabricats amb materials de llarga durada, ho foren amb materials fràgils que els condemnaren a una vida curta. No, és clar. Els industrials, pel seu compte, fent honor a l’egoïsme que déu, amb la seua saviesa, els va insuflar, descobriren que fabricant per als clients no incrementaven els beneficis com ho farien si fabricaren per a sí mateixos. Descobriren que el progrés no es troba en el servei als clients, sinó en el servei als fabricants, en l’auto-servei. És l’egoïsme implantat com principi del progrés.

L’únic problema sorgiria amb els fabricants de la competència, quan els clients es capgiraren cap a ells en preferir productes de llarga duració fets amb materials consistents. Prompte, però, es van convèncer els competidors. Aquests també van deixar de fabricar per als clients. I així estem. La moda, el prestigi i les novetats, contínuament afegides als productes, han incrementat els beneficis dels fabricants, dels publicistes, de la televisió, de la radio i, ara també, d’internet i del telèfon.

N’han incrementat els beneficis, però han disminuït les reserves naturals dels materials emprats i s’han incrementat enormement els abocadors, les deixalles, els residus, els productes obsolets.

És admirable comprovar que la rapidesa amb què disminueixen les matèries primes del planeta és la mateixa amb que creixen els abocadors (fem, deixalles, neveres, ràdios, teles, ordinadors, cotxes, roba, i tantes coses que inventen els fabricants i que àvidament consumeixen els consumidors). És com si fabricants i consumidors estigueren d’acord. Uns, per a fabricar coses que s’autodestrueixen ràpidament, i altres, per abandonar-les més ràpidament encara. És una cursa de destrucció, en la qual, a la llarga no guanyarà ningú. Al final s’albira la destrucció total.

Estant així les coses, ens cau damunt la crisi. La qual ha obert els ulls als plutòcrates de sempre sobre un aspecte que podria augmentar la rendibilitat del sistema: l’obsolescència humana. No la programada per déu, contra la qual la medicina ha estat treballant anys i anys, sinó una nova, programada per éssers humans. Ja s’estan fent experiments amb les retallades. En principi els i les treballadores es jubilaran més tard, la qual cosa suposarà un increment dels guanys dels plutòcrates (més anys de treball i menys de pensions). Les persones malaltes tindran cada dia més difícil l'accés al metge. L'hospital serà privat i car. Les medecines no seran accessibles als ingressos d'un percentatge elevat de persones. Es tracta, com veieu, d’una depreciació del valor de la vida. La vida cada vegada valdrà menys en sí mateixa, si la considerem al marge de l’increment que faça en els ingressos dels plutòcrates. Durarà el temps que siga rendible, el qual condicionarà el seu final, final evidentment programat per necessitats econòmiques.

Desprès vindran els artificis per escurçar la vida dels i de les jubilades, per acabar subtilment amb els i les invàlides i dependents. No obstant això, es prohibirà fermament l’eutanàsia i suïcidi assistit. Car solament es tolerarà, com ara, allò que no es veu i de què no es parla.

Podràs ser homosexual, però en secret. Podràs ser un criminal, com George Bush, però encobert sota accions aparentment necessàries i justes. Podràs ser assassí com els responsables de la crisi, però encobert en mil circumstàncies. Però no ajudes a morir a una persona que ho necessite i t’ho demane, que deixaràs de veure el sol durant bona cosa d’anys. No publiques els secrets dels estats criminals, com wikileaks, que seràs perseguit i passaràs un calvari interminable. L’ésser humà és així: fuig de la veritat i sols es troba bé amb la mentida. Si no tots, la majoria, començant pels i per les que fan professió de seguir-la. Posem, a títol d’exemple, els experts en economia, com de Guindos o Montoro, servidors dels plutòcrates (no cite a Wert, que d’expert no té res, car m’han dit que el Dr. Franquenstein li va llevar el cervell, per inútil, i li va posar el d’un simi, força útil per a l’educació neoliberal).