La veritat

Entrada anterior: "D'escurçons i escorpins"

La veritat s'ha desvetllat (Ferdinand Holder)

Manuel Vicent deia l’altre dia (24/6/12) a “El País” que el mètode socràtic més modern per a encontrar la veritat, qualsevol sia qui la busque, si és que n’hi ha algú, és el TAC, eixa tècnica que fem servir per a buscar la causa d’algun malestar considerat greu en el nostre organisme (tan de bo que també servira per a trobar la causa del malestar socio-econòmic actual).

Volem descobrir la causa del malestar (o malaltia) per a eliminar-la i tornar al benestar. Si la trobem, hem trobat l’ànima, la veritat allotjada dins de l’ànima. És admirable adonar-se que Manuel Vicent, sense presumpcions erudites, ens ha descobert un dels temes fonamentals d’Agustí d’Hipona, expressat en aquell imperatiu programàtic: “No busques fora, cerca dins de tu, en l'interior de l'home habita la veritat". També és d’admirar Agustí, car des del final de l’Antiguitat i principis de l’Edat Mitjana va albirar la futura tècnica del TAC. No digué, però, què fer, posat cas que no hi trobàrem la veritat. En una tal situació M. Vicent aconsella prendre dues cerveses en el primer bar i pujar com King Kong a l’Empire State amb la núvia als braços. Agustí, en canvi, no va preveure els bars, les cerveses, King Kong ni l’Empire Estate. Què haguera fet aquest pare de l'Església si no haguera trobat Déu dins de l'ànima i l'ànima a l'interior del cos? M'esborrona tan sols pensar-ho. No oblidem que la veritat que cerca el TAC és la causa del malestar orgànic, mentre que la buscada per Agustí és Déu.

Llevat de la veritat cercada pel TAC, a molt poca gent li interessa buscar-ne una altra, filosòfica o religiosa. No la filosòfica, car l’existència de tantes doctrines contraposades ens duen a l’escepticisme (de la veritat religiosa parlarem en altra ocasió). Això mateix afirmava Kant al segle XVIII. La filosofia, segons ell, primer va ser dogmàtica, recialles de la barbàrie anterior. Desprès, en fer-se lliure, van sortir tantes doctrines que hom caigué en l’escepticisme. En açò coincideixen els dos, Kant i M. Vicent. Kant, però, no va concloure aquí. Entre la barbàrie dogmàtica i la indiferència superficial escèptica va proposar la filosofia crítica, una versió de la qual és la seua. Jo en propose una altra: la recerca inacabable, en la qual les troballes són sempre provisionals. Ni deixem de banda la recerca, tancant-nos en l’escepticisme, ni ens aturem en les parcel·les de veritat trobades, sinó que restem sempre oberts i actius buscant-ne més fora del marc convencional en què solem viure els humans.

Trencant el marc per sortir, car la veritat està fora.

Abandonada, doncs, la filosofia pel comú dels mortals, en ser desqualificada per l’escepticisme dominant, com envestim les altres qüestions, les que estan fora del nostre organisme, aquelles per a les quals no servix el TAC: el benestar econòmic, la felicitat amorosa, la llibertat, la política, la convivència, l'estima dels altres, les diversions? Hom empra tècniques prou variades. Des de votar polítics dotats d’una consciència política laxa que els impedeix distingir entre els bens propis i els bens de tots, car sabem que faran els ulls grossos davant de les nostres corrupteles, fins a acudir a poders sobrenaturals, la Mare de Déu, si de cas, per a que ens afavorisquen en els nostres afers, passant per l’estudi universitari de com fer un pont, com curar malalts, com sortir-se’n dins l’embull de lleis o com fer inversions rendibles. En altres paraules, ens interessa reeixir, o recuperar-nos d’un possible fracàs, però no ens interessa la veritat vertadera. Millor dit, sí que ens interessa un determinat tipus de veritat: la veritat dins d'un ordre, la que està oculta per l’engany que ens perjudica o intriga. Per exemple, la que ens va ocultar José Luis Olivas quan era vicepresident de Bankia o la que ignorem en el cas dels nens, Ruht i José, desapareguts en Còrdova (o moltes altres semblants). Aquestes veritats, parcials i limitades, només poden ser copçades en la seua veritable naturalesa per una mirada que vinga de fora del sistema, qualsevol siga aquest, el nostre inclòs.

Hem vist més amunt el consell que dóna M. Vicent, posat cas que el TAC no trobe la veritat (la causa del malestar). No diu res, en canvi, per al cas que s’hi trobe. És possible que, a partir d’aquí, la persona afectada torne a creure en alguna filosofia o en alguna religió. Les persones i les societats sotmeses a un xoc fort, siga el descobriment d’una malaltia terminal, siga l’enfonsament en una crisi econòmica profunda (vegeu Naomi Klein: "La doctrina del shock") assumeixen canvis (contra el consell d'Ignasi de Loyola): moguts i mogudes per la por, espaordits i espaordides, s’agafen a qualsevol clau ardent que els donen “las autoridades competentes”, tot abraçant les creences més aberrants i malèfiques: el neoliberalisme, els polítics corruptes, el cristianisme adulterat a través de segles, el feixisme.

En moments com aquests necessitem serenitat, plantejar-nos el problema globalment, sortir de la caverna platònica i mirar el dins des de fora, ultrapassar el marc reduït en què està immersa aquesta societat, obrir horitzons. Perquè altres marcs són possibles ("un altre món és possible". Ho hem oït moltes voltes). Cal inventar. Aquesta és l’única manera de buscar la veritat. El marc ens emmarca marcant-nos el lloc de cada idea, ens encadena, ens traça el camí que hem de seguir i ens dóna les tecles que hem de prémer per a obtenir les respostes que hem de donar. La llibertat de pensament, en canvi, està fora del marc (en Espanya, nacional-catòlic neoliberal). Aquest marc sols ens dóna fanatisme i sectarisme.

Sortint de la caverna

Aquí podeu analitzar algunes mirades des de fora del marc