Si, doncs, no hi ha justícia, què haurem de fer? No crec que ens obliguen a “prendre la justícia per la nostra ma”! Si així fos, amb el poder valencià ja tendríem un precursor d’avantguarda (contra el Suprem i el Constitucional en defensa de la destrucció del Cabanyal i tantes altres coses. Si jo parlara...). De totes formes quelcom hi ha dintre de mi que em diu que el poder valencià no és allò que sembla ser. Veig alguna cosa darrere d’ell bastant fosca.
Dels tres poders que deia Montesquieu, ja no en queda cap. Només són simulacres, closques d’un altre poder que duen dins amagat. Per exemple, el poder judicial, que, per cert, gaudeix d’una vista excepcional: ni és cec ni porta els ulls embenats, com el pinten. És al poble a qui li han tapat els ulls per a que no se n’adone. Aquest, però, no porta espasa.
(Oli de Gabriel Alonso, 2009)
Quin serà el poder que s’amaga darrere o dins dels simulacres? Confesse que només de pensar-hi m’esglaie.
* Què significa això de la post-política? D'aquest concepte es parla al llibre En defensa de la intolerància, de Slavoj Zizek, el qual, al seu torn, empra el concepte a Jacques Rancière. Sembla que vol significar una forma de negació de la política, vinculada d’alguna manera al pensament post-modern. Pretén abandonar els enfrontaments ideològics dreta-esquerra i confiar la solució dels problemes als tecnòcrates i experts, sense deixar d’atendre, amb tot, les necessitats i exigències puntuals de la gent. És una política que deixa fora de les seues preocupacions els condicionaments econòmics neoliberals capitalistes, perquè els considera un dogma intocable. Es mou dins de l’àmbit marcat per aquest i sembla que procura oblidar-ho.
* Ja va començar Felipe González alguna cosa pareguda quan va citar (i practicar?) l’aforisme xinés: “Gat blanc, gat negre? Què importa? El que cal és que cace ratolins”. Si volia dir: “Dreta, esquerra? Què importa? El que cal és crear riquesa i guanyar eleccions”, aleshores estava ja definint la post-política. Pel mateix camí va començar a anar Tony Blair, quan proposà prescindir d’ideologies i prejudicis esquerrans tradicionals. Amb açò, bàsicament desapareixien dreta i esquerra al RU per a trobar-se ambdues al centre (centre-dreta i centre-esquerra). Quelcom de semblant es troba al partit demòcrata dels EUA (Clinton), així com en Alemanya (i en França i en Itàlia i en Bèlgica i... i.... i....). Els anteriors objectius (jubilacions, educació, sous i drets laborals, etc.) de l’esquerra ara només són acceptats en la mesura que funcionen dins del sistema neoliberal del benefici creixent. Les velles reivindicacions de l’esquerra són deixades de banda perquè no són viables (o en la mesura que no ho són). El sistema neoliberal no es toca: és un dogma científic. Funciona com un sistema tancat. No hi ha vida al defora. Si, doncs, açò és post-política, en què consistiria la política? A foradar el sistema, pense jo, dinamitar-lo, posar-lo en qüestió. Atès, però, que ara açò no és possible, sota pena de caure en l’abisme de la misèria i perquè la gent no està per aquesta labor, ara no fem política. El que fem és post-política.
* Sobre una base intocable acceptada dogmàticament, com és el mercat lliure, sense regles, del capitalisme liberal globalitzat, hom cerquen solucions tècniques a la crisi actual. Cada partit cerca les seues dins dels límits auto-imposats, i els experts tenen l’última paraula. Ara bé, aquesta paraula ha de combinar-se amb el problema electoral: hom ha de triar solucions que satisfacen i complaguen als votants de cada partit per a que els tornen a votar. Solucionar aquest problema, per tant, és tasca, també, d’experts. Aleshores, la part principal del joc es desenrotlla dins de l’àmbit dels experts (experts en economia, experts en relacions i moviments socio-polítics, experts en comunicació, experts en…, en…, en…). Així, doncs, governar bé o mal és qüestió de saber o no saber, de saber, si més no, envoltar-se de bons tecnòcrates. El PP repeteix contínuament que els seus polítics saben com sortir de la crisi i que Zapatero no ho sap. Hom planteja el problema en termes de saber moure's dins del sistema. Cap dels dos qüestiona el marc neoliberal en què es mouen, no es plantegen sortir-se’n. Busquen la solució dintre. El que fan és, doncs, “post-política”.
* Per què ningú gosa sortir del marc neo-liberal? Per què ningú gosa fer política en el sentit de Zizek, siga per la dreta, siga per l’esquerra? La raó està, pel que fa a l’esquerra, segurament, en allò que diu Ramon Alcoberro al seu blog, “L’home que mira”, http://blog.alcoberro.info/?p=600, tot citant el lingüista italià Rafaele Simone: “les esquerres estan en crisi perquè el socialisme era una ideologia que proposava el sacrifici, i aquest ideal ha deixat de tenir sentit en societats d’alt consum i de mercats superabundants”. Sembla, per tant, que la política d’esquerres ha desaparegut, convertida en quefer de tecnòcrates, ja que no som capaços de posar en qüestió el dogma neoliberal i, per tant, la societat d’alt consum i de mercats superabundants, en nom d’un món millor, més solidari, amb persones més cultes, més lliures i més honestes. Podrem qualificar de post-política aquest fenomen descrit per Simone?
* Bé o mal elegit aquest terme, el que és cert és que els arguments intel•lectuals utilitzats per fer la post-política que interessa a la patronal, són arguments científics i tecnocràtics. Els fets amb què es verifiquen són, per una banda, la riquesa i el consum creixents i, per l’altra, la depressió i la pobresa (borsa afonada, inversions necessàries negades, amenaça de crac, etc). El post-polític Almúnia ha donat, per ara, un argument contundent: l’economia espanyola està en la UVI, com la de Grècia i la de Portugal. Així doncs, bombardejats contínuament pels mass-media amb aquestes amenaces i altres de diverses entitats estrangeres avaluant l’estat econòmic i financer de la península, estrany seria que els obrers, els jubilats, la sanitat, l’educació i tants altres sectors de la societat es negaren en rodó a acceptar les propostes que els ofereixen. Ja que (i això és la base de la post-política), si volem mantenir-nos dins del sistema neoliberal, hem d’acceptar-ne les condicions, la primera de les quals és: “fora de l’església no hi ha salvació”, i la segona, que qualsevol alteració d’una part del sistema comporta la modificació del conjunt tot sencer. Així, doncs, la cosa està clara: qui no vulga pols que no vaja a l’era. Mira per on!, ara resulta que la política política és polsosa.
* En realitat la post-política és l’art de fer allò que és possible en el marc neo-liberal i global, mentre que la política autèntica, segons Zizek, seria, tot sortint d’aquest marc, l’art de fer realitat allò que sembla impossible. Ho vorem, si més no, quan ens toquen més de prop les conseqüències de l’escalfament global.
El 12/02/1809 va nàixer Charles Darwin i el 24/11/1859 publicà el llibre: "The Origin of Species". En ell demostra que totes les espècies d’éssers vius han evolucionat amb el temps a partir d’un avantpassat comú mitjançant un procès denominat selecció natural, derivat de la lluita per l'existència i la supervivència dels més aptes. Hom considera evolució un procés de canvi en el temps; en aquest cas, dels organismes que disposen de característiques canviants transmissibles per herència.
Els més aptes són aquells les característiques dels quals poden adaptar-se a la natura en un medi determinat i sobreviure. Els que no poden sobreviure desapareixen i, per tant, no tenen descendència. Els que ara sobrevivim som els més aptes de la nostra generació i descendim dels més aptes (que ho foren gràcies a característiques noves i heretables) de les generacions passades des que hi ha vida al planeta. Això no vol dir, però, que tota selecció, tota supervivència, siga evolutiva. Hauria d’ésser la d’organismes amb les esmentades característiques noves i heretables. Característiques que ara, desprès d’haver-se descobert els gens, hom les considera, en la major part dels casos, mutació genètica o combinació de cromosomes, ambdues aleatòries.
Els seleccionats, o més aptes, no són els millors per a viure en tots els medis, es clar. Són, això sí, els millors per a poder sobreviure en les condicions del medi que els ha seleccionat. Tot depèn de les condicions, com qualsevol selecció no natural a què estem més o menys acostumats. No es la mateixa cosa seleccionar aspirants a ser registradors de la propietat que esportistes per a un equip de primera divisió. Els seleccionats per a registradors de la propietat no ho serien, probablement, per a l’equip de futbol i viceversa. Dit d’una altra manera: per a resistir i sobreviure, posem per cas, en un medi de baixes temperatures, com és la tundra nòrdica, es necessita una constitució física diferent de la necessària per sobreviure en un altre d’altes temperatures, com és el desert saharià. Ni millor ni pitjor, diferent. El supervivent de la tundra podria morir en el desert, així com el supervivent del desert, morir en la tundra. Encara un exemple més: els que destaquen en una societat impregnada de valors solidaris no són els mateixos que triomfen en la nostra, per a la qual el guany és el valor predominant. En conseqüència, no sembla massa científic el darwinisme social. Segons aquesta teoria, els que sobreviuen, els que triomfen, els que progressen són els millors en termes absoluts. D’aquí deriva el racisme, la xenofòbia i la justificació del triomf social, econòmic i polític.
Temps moderns
L’adaptació del medi a l’home
Sabem que l’homo sapiens, producte de l’evolució, pot canviar les condicions del medi natural (és capaç de viure als pols i al Sàhara sense haver-s’hi aclimatat, gràcies als vestits, la calefacció, la refrigeració, etc., cosa que no poden fer els animals). També cal assenyalar que l’home, com tots els éssers vius, és un element de la natura i que, per tant, evoluciona amb ella: selecciona i és seleccionat, lluita, també amb els altres humans, per la vida, les comoditats, els plaers, el prestigi, el luxe... Organitza la societat (l’economia, la política, la cultura, la religió) en què uns sobreviuen i altres fracassen. No solament pateix la selecció, sinó que també la realitza.
L’èxit social, de l’ordre que siga, està en funció del tipus de societat, tant com el fracàs. Els que fracassen en un podrien reeixir en un altre.
Vull dir que a les altures dels coneixements científics a què hem arribat, podem intervindre en la selecció natural d’alguna manera. Tenim la possibilitat d’aconseguir que la humanitat seleccione (en lloc de ser seleccionada) les millors condicions del medi natural, social i econòmic, les més aptes per a la vida humana de tots. És a saber, que l’home seleccione el medi, no que el medi (i l’home en el medi) en seleccione uns i en margine d’altres. Per fer això hauria d’adaptar el medi a l’home, a tots els tipus d’homes i dones, hauria de fer un medi flexible i plural, d’acord amb les diverses maneres humanes de ser. No es tractaria de suprimir l’afany de millora i superació, sinó de fer-lo pacífic i creatiu.
És evident que podríem fer-ho, però trobe que no voldrem. El tipus majoritari d’ésser humà al que, fins ara, ens ha portat l’evolució, no vol. Pot, li agrada, però no vol: es deixa arrossegar per altres camins. Eixa és la nostra desgràcia, de moment. Esperem que no empitjore.
Ara bé, en una futura evolució provocada científicament que ens portara a la superació d’aquest ésser humà actual, sí que podem pensar eixa adaptació flexible del medi a cada tipus d’home. Atesos, però, els valors dominants al planeta avui en dia, és evident que la condició humana, per contra, podria empitjorar tot derivant a un ésser humà de més baixa qualitat encara. Aquesta idea m’esborrona i em posa els cabells de punta si imagine el futur de la humanitat descrit per Aldous Huxley a la novel·la Un món feliç.
La política internacional de Bush es basava, principalment, en la lluita contra el terrorisme, una manifestació prou important de la qual era la teoria de la invasió d'un país mitjançant la guerra preventiva.
La d'Obama consisteix en una cosa més complicada, en un "sí, però no". Contra la guerra preventiva practica, entre altres, "la invasió d'un país mitjançant l'ajuda humanitària". Per exemple, Haití. El canvi ha sigut aquest tipus d'invasió: en lloc de guerra preventiva per apoderar-se de l'economia d'un país, invasió preventiva d’ajuda humanitària abans de dominar-lo. Per a què? No per apoderar-se de l'economia (supose), que no en té (o han trobat petroli?), sinó per a controlar Venezuela, que té petroli (no oblidem que els EUA ja disposen de 7 bases militars a Colòmbia), i evitar el recent gir independentista sud-americà. Potser, també per impedir que els haitians s’escampen pel món, tot fugint de l’horror, i els contaminen la seua misèria.
Per què pensem açò? Perquè, com a senyors i amos del món, els EUA no han volgut posar-se, en aquest cas d'ajuda humanitària, a les ordres de l'ONU, com tot “quisque”, i perquè han enviat marines, 10.000 marines, i en pensen enviar 10.000 més (no s’ha dit res de metges nord-americans ni de milers de voluntaris treballadors socials humanitaris, no vinculats a interessos econòmico-militars, religiosos, etc., que farien falta).
Algú dirà que no és Obama, sinó les imposicions dels interessos econòmics-militars tradicionals, els mitjans de comunicació i l'egoisme subnormal dels nord-americans qui l'obliguen. Doncs, això mateix. Cosa per la qual podem dir que l'epidèmia que ens amenaça permanentment són els EUA, amb Obama o sense Obama, si els déus no hi posen remei. En "Público" del dia 20 recordava Isaac Rosa una vinyeta de Chumi Chúmez on una calavera deia: "las plagas del próximo siglo seguirán siendo el sida y el ejército norteamericano".
Ara bé, en les catàstrofes els millors solen ser els pobres, encara que també hi ha alguns elegits entre els rics i poderosos.
En general se'ns emporta a tots, però més fàcilment i ràpida als pobres.
Atesa, així doncs, la quantitat creixent de cataclismes, catàstrofes, crisis de diversa natura i altres variades maneres de morir, només van a quedar els pitjors dels rics i poderosos, amb la seua parentela.
Pense, per tant, si aquests seran els malvolguts de déu, ja que no s’els emporta. D’aquí es pot deduir cap a on portarà la selecció natural en l’evolució humana: cap a una humanitat cada dia pitjor. Potser siga aquesta la maledicció divina.
Tan de bo que déu o els déus, tot entrant en raó, canvien un dia el món i el giren del revés.
És aventurat respondre a una pregunta tan general si u no és expert en economia. Però no heu pensat mai que les crisis podrien ser necessàries al sistema en què vivim ens movem i som? Que les crisis són beneficioses per als que les gestionen, sobre tot si tenim en compte que, al menys pel que fa a aquesta, pertanyen al sector dels que l'han provocada (que tot canvie per a que tot continue igual)? No vull dir amb açò que l’hagen provocada intencionadament (encara que també podria ser). No obstant, la seua imprevisió, la seua irresponsabilitat, el seu afany de diners i, en fi, el seu menyspreu dels que poden ser víctimes de les seues accions i la seua crueltat envers ells, fan pensar que les crisis són necessàries al sistema. Perquè el sistema és això: menyspreu, crueltat, irresponsabilitat, imprevisió, afany insaciable de beneficis.
Creieu que amb la superació de la crisi millorarà la situació dels que eren ja víctimes de l'anterior situació d'esplendoreconòmic i desenvolupament desbocat? Els treballadors seran empresaris? Els miserables desheretats del món seran els amos de la situació? És a dir, els responsables pagaran la seua culpa o el seu error i es rescabalarà a les víctimes?
Mireu, si no, què hom proposa com a regla d'or: abaratir l'acomiadament; és a dir, augmentar l'atur per a eliminar l'atur. Jo sempre he pensat que, amb el sistema on estem, vivim, ens movem i som, només hom surt de la crisi augmentant-la (aquí o en altra part del món), que la riquesa es crea incrementant la pobresa (i acabant amb les reserves planetàries) , que l'aliment del progrés econòmic és l'espoliació. Mirem, si no, el que ha passat fins ara a nivell mundial.
Els ciutadans electors confirmen desgraciadament les meues perverses teories. Hi ha motius per a pensar que el poble creu (o actua com si ho creguera) que la crisi l'han provocada les víctimes (volen tornar a la situació anterior). Per tant, es lliuren a les mans dels causants directes o que mantenen la mateixa manera d'enfocar la gestió político-econòmica: els que proposen un sistema basat en la imprevisió (la irracional “mano oculta” del mercat), la irresponsabilitat, el menyspreu de les possibles víctimes, la crueltat, la cobdícia desenfrenada de beneficis oculta darrere la mano oculta del lliure mercat, dogma sagrat que resoldria els problemes com el “deus ex màquina” del teatre clàssic… I és que eixe poble, que "unido jamás será vencido", sent igual.
Per això pense, a vegades, que l'ésser humà és un producte defectuós de l'evolució i, a vegades, que els mitjans de comunicació, massivament en mans dels seus enemics, l'enlluerna i el sedueix. I, de vegades, les dues coses al mateix temps.
Per a què serveixen, doncs, les crisis econòmiques? De les anteriors no vull parlar. D’aquesta, però, m’ho imagine: per a augmentar el poder dels poderosos i disminuir el poder dels dèbils (eixos dèbils que creuen formar part dels poderosos)? Això sembla, si jutgem a partir del que estan fent els uns i els altres (que tot canvie per a que tot continue igualque abans).
Passejava despús-ahir amb un amic per un camí rural. De quan en quan trobàvem un xalet il•legal a la vora. Alguns d'ells estaven rodejats per una tanca de fil d'aram en forma de xarxa. A dintre solia haver-hi un gos malcarat que no sols ens dissuadia d'entrar-hi, sinó que ens foragitava terroritzats pels seus lladrucs.
Un d’aquests xalets, de propietaris més acomodats, comptava amb una colla de cans que bordaven desesperadament, saltant d'un costat a l'altre i contra la tanca. Ens mostraven les dents agressives disposats a destrossar-nos les carns com diuen que feren els monjos cristians parabolanos, els quals arraparen la pell, esgarraren la carn i capolaren els ossos de la sàvia Hipàtia, al segle V d. C.
Jo vaig comentar: "Has vist amb quina ràbia volen atacar-nos? O és que ens tenen por?"
L'amic va contestar: "No sé per què, però em recorden Vic i Torrejón de Ardoz".
I jo: "Més aviat Itàlia i Suïssa. No?".
Ell afegí: "El cervell de l'horda el portem dins, és l’anomenat cervell reptilià, molt instintiu i res racional, que ens és comú amb els gossos, amb els rèptils i amb tots els altres animals. Ens haurà fet així el disseny intel•ligent?"
L'única cosa que vaig poder dir va ser: "És possible que no hi haja disseny o que, si l'hi ha, no siga intel•ligent".
(Oli de Gabriel Alonso, 2009)
