Gossos enrabiats

• Passejava despús-ahir amb un amic per un camí rural. De quan en quan trobàvem un xalet il•legal a la vora. Alguns d'ells estaven rodejats per una tanca de fil d'aram en forma de xarxa. A dintre solia haver-hi un gos malcarat que no sols ens dissuadia d'entrar-hi, sinó que ens foragitava terroritzats pels seus lladrucs.

• Un d’aquests xalets, de propietaris més acomodats, comptava amb una colla de cans que bordaven desesperadament, saltant d'un costat a l'altre i contra la tanca. Ens mostraven les dents agressives disposats a destrossar-nos les carns com diuen que feren els monjos cristians parabolanos, els quals arraparen la pell, esgarraren la carn i capolaren els ossos de la sàvia Hipàtia, al segle V d. C.

• Jo vaig comentar: "Has vist amb quina ràbia volen atacar-nos? O és que ens tenen por?"

• L'amic va contestar: "No sé per què, però em recorden Vic i Torrejón de Ardoz".

• I jo: "Més aviat Itàlia i Suïssa. No?".

• Ell afegí: "El cervell de l'horda el portem dins, és l’anomenat cervell reptilià, molt instintiu i res racional, que ens és comú amb els gossos, amb els rèptils i amb tots els altres animals. Ens haurà fet així el disseny intel•ligent?"

• L'única cosa que vaig poder dir va ser: "És possible que no hi haja disseny o que, si l'hi ha, no siga intel•ligent".