Expulsió dels moriscs (gravat)
L’aspecte més feixuc del problema agrícola és que no es tracta d’aquest o de l’altre producte: és l’agricultura la que està condemnada, ja que els agricultors, que són febles, no poden negociar un preu just amb els compradors intermediaris, que són forts. El peix gros es menja el petit. Si l’agricultor es nega a vendre el producte a un preu determinat, compren els productes al Marroc, a Sudàfrica, a Brasil, etc., i assolen els nostres preus. És un sistema balafiador que, per guanyar més, produeix misèria i malgasta els recursos del planeta, a més de produir l’escalfament global amb l’efecte hivernacle. No té massa sentit que, tot i tenir aquí l’aliment, hagen de portar-lo de fora. Hom menysprea el que és pròxim i sols hom aprecia el que és llunyà. És sorprenent, però, que, al mateix temps, deslocalitzen la poca indústria que tenim (eufemisme per a dir que ens la roben i la donen a uns altres). Sempre els beneficiats són ells (no hi ha cap bri de filantropia) i els perjudicats, nosaltres, sense compensació.
Potser hi ha al meu cervell algun defecte estructural que m’impedeix comprendre certes coses. Per exemple com un sistema que es diu liberal no defensa la justa llibertat de negociació entre els petits i els grans empresaris. Com un sistema que es declara defensor de la propietat privada va suprimint-la progressivament i concentrant-la en les grans corporacions. El Procés d’extinció passa, dels petits negocis botiguers o dels petits propietaris agrícoles als supermercats, a les grans superfícies i, per fi, a les grans corporacions empresarials i financeres. De dia en dia va disminuint el nombre de persones amb llibertat econòmica i amb la propietat privada dels seus negocis, els quals es concentren, cada vegada més, en poques mans. Això és el que passarà amb el terme dedicat a la agricultura, i, en particular, amb el d’Oliva i altres pobles de predomini agrícola, que caurà en poques mans, gent que ni tan sols viurà aquí, com aristòcrates intocables de temps enrere. Els desposseïts que hi resten menjaran, els que puguen, les engrunes que cauran dels grans àpats o banquets d’eixos rics Epulons. Pense, tanmateix, que, posats a desposseir, cosa justa i racional seria extingir la propietat de tots o no extingir-ne cap. Tots o ningú, that is the question.
Però el que em resulta més difícil de pair és que els daltabaixos provocats per la incompetència dels pillastres Epulons, damunt els hagem de pagar nosaltres. És com si ens expulsaren simbòlicament de les nostres terres 400 anys desprès d’aquella expulsió violenta que hem commemorat fa poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada