El neoliberalisme guiant el poble * Què significa això de la post-política? D'aquest concepte es parla al llibre En defensa de la intolerància, de Slavoj Zizek, el qual, al seu torn, empra el concepte a Jacques Rancière. Sembla que vol significar una forma de negació de la política, vinculada d’alguna manera al pensament post-modern. Pretén abandonar els enfrontaments ideològics dreta-esquerra i confiar la solució dels problemes als tecnòcrates i experts, sense deixar d’atendre, amb tot, les necessitats i exigències puntuals de la gent. És una política que deixa fora de les seues preocupacions els condicionaments econòmics neoliberals capitalistes, perquè els considera un dogma intocable. Es mou dins de l’àmbit marcat per aquest i sembla que procura oblidar-ho.
* Ja va començar Felipe González alguna cosa pareguda quan va citar (i practicar?) l’aforisme xinés: “Gat blanc, gat negre? Què importa? El que cal és que cace ratolins”. Si volia dir: “Dreta, esquerra? Què importa? El que cal és crear riquesa i guanyar eleccions”, aleshores estava ja definint la post-política. Pel mateix camí va començar a anar Tony Blair, quan proposà prescindir d’ideologies i prejudicis esquerrans tradicionals. Amb açò, bàsicament desapareixien dreta i esquerra al RU per a trobar-se ambdues al centre (centre-dreta i centre-esquerra). Quelcom de semblant es troba al partit demòcrata dels EUA (Clinton), així com en Alemanya (i en França i en Itàlia i en Bèlgica i... i.... i....). Els anteriors objectius (jubilacions, educació, sous i drets laborals, etc.) de l’esquerra ara només són acceptats en la mesura que funcionen dins del sistema neoliberal del benefici creixent. Les velles reivindicacions de l’esquerra són deixades de banda perquè no són viables (o en la mesura que no ho són). El sistema neoliberal no es toca: és un dogma científic. Funciona com un sistema tancat. No hi ha vida al defora. Si, doncs, açò és post-política, en què consistiria la política? A foradar el sistema, pense jo, dinamitar-lo, posar-lo en qüestió. Atès, però, que ara açò no és possible, sota pena de caure en l’abisme de la misèria i perquè la gent no està per aquesta labor, ara no fem política. El que fem és post-política.
* Sobre una base intocable acceptada dogmàticament, com és el mercat lliure, sense regles, del capitalisme liberal globalitzat, hom cerquen solucions tècniques a la crisi actual. Cada partit cerca les seues dins dels límits auto-imposats, i els experts tenen l’última paraula. Ara bé, aquesta paraula ha de combinar-se amb el problema electoral: hom ha de triar solucions que satisfacen i complaguen als votants de cada partit per a que els tornen a votar. Solucionar aquest problema, per tant, és tasca, també, d’experts. Aleshores, la part principal del joc es desenrotlla dins de l’àmbit dels experts (experts en economia, experts en relacions i moviments socio-polítics, experts en comunicació, experts en…, en…, en…). Així, doncs, governar bé o mal és qüestió de saber o no saber, de saber, si més no, envoltar-se de bons tecnòcrates. El PP repeteix contínuament que els seus polítics saben com sortir de la crisi i que Zapatero no ho sap. Hom planteja el problema en termes de saber moure's dins del sistema. Cap dels dos qüestiona el marc neoliberal en què es mouen, no es plantegen sortir-se’n. Busquen la solució dintre. El que fan és, doncs, “post-política”.
* Per què ningú gosa sortir del marc neo-liberal? Per què ningú gosa fer política en el sentit de Zizek, siga per la dreta, siga per l’esquerra? La raó està, pel que fa a l’esquerra, segurament, en allò que diu Ramon Alcoberro al seu blog, “L’home que mira”, http://blog.alcoberro.info/?p=600, tot citant el lingüista italià Rafaele Simone: “les esquerres estan en crisi perquè el socialisme era una ideologia que proposava el sacrifici, i aquest ideal ha deixat de tenir sentit en societats d’alt consum i de mercats superabundants”. Sembla, per tant, que la política d’esquerres ha desaparegut, convertida en quefer de tecnòcrates, ja que no som capaços de posar en qüestió el dogma neoliberal i, per tant, la societat d’alt consum i de mercats superabundants, en nom d’un món millor, més solidari, amb persones més cultes, més lliures i més honestes. Podrem qualificar de post-política aquest fenomen descrit per Simone?
* Bé o mal elegit aquest terme, el que és cert és que els arguments intel•lectuals utilitzats per fer la post-política que interessa a la patronal, són arguments científics i tecnocràtics. Els fets amb què es verifiquen són, per una banda, la riquesa i el consum creixents i, per l’altra, la depressió i la pobresa (borsa afonada, inversions necessàries negades, amenaça de crac, etc). El post-polític Almúnia ha donat, per ara, un argument contundent: l’economia espanyola està en la UVI, com la de Grècia i la de Portugal. Així doncs, bombardejats contínuament pels mass-media amb aquestes amenaces i altres de diverses entitats estrangeres avaluant l’estat econòmic i financer de la península, estrany seria que els obrers, els jubilats, la sanitat, l’educació i tants altres sectors de la societat es negaren en rodó a acceptar les propostes que els ofereixen. Ja que (i això és la base de la post-política), si volem mantenir-nos dins del sistema neoliberal, hem d’acceptar-ne les condicions, la primera de les quals és: “fora de l’església no hi ha salvació”, i la segona, que qualsevol alteració d’una part del sistema comporta la modificació del conjunt tot sencer. Així, doncs, la cosa està clara: qui no vulga pols que no vaja a l’era. Mira per on!, ara resulta que la política política és polsosa.
* En realitat la post-política és l’art de fer allò que és possible en el marc neo-liberal i global, mentre que la política autèntica, segons Zizek, seria, tot sortint d’aquest marc, l’art de fer realitat allò que sembla impossible. Ho vorem, si més no, quan ens toquen més de prop les conseqüències de l’escalfament global.
* Ja va començar Felipe González alguna cosa pareguda quan va citar (i practicar?) l’aforisme xinés: “Gat blanc, gat negre? Què importa? El que cal és que cace ratolins”. Si volia dir: “Dreta, esquerra? Què importa? El que cal és crear riquesa i guanyar eleccions”, aleshores estava ja definint la post-política. Pel mateix camí va començar a anar Tony Blair, quan proposà prescindir d’ideologies i prejudicis esquerrans tradicionals. Amb açò, bàsicament desapareixien dreta i esquerra al RU per a trobar-se ambdues al centre (centre-dreta i centre-esquerra). Quelcom de semblant es troba al partit demòcrata dels EUA (Clinton), així com en Alemanya (i en França i en Itàlia i en Bèlgica i... i.... i....). Els anteriors objectius (jubilacions, educació, sous i drets laborals, etc.) de l’esquerra ara només són acceptats en la mesura que funcionen dins del sistema neoliberal del benefici creixent. Les velles reivindicacions de l’esquerra són deixades de banda perquè no són viables (o en la mesura que no ho són). El sistema neoliberal no es toca: és un dogma científic. Funciona com un sistema tancat. No hi ha vida al defora. Si, doncs, açò és post-política, en què consistiria la política? A foradar el sistema, pense jo, dinamitar-lo, posar-lo en qüestió. Atès, però, que ara açò no és possible, sota pena de caure en l’abisme de la misèria i perquè la gent no està per aquesta labor, ara no fem política. El que fem és post-política.
* Sobre una base intocable acceptada dogmàticament, com és el mercat lliure, sense regles, del capitalisme liberal globalitzat, hom cerquen solucions tècniques a la crisi actual. Cada partit cerca les seues dins dels límits auto-imposats, i els experts tenen l’última paraula. Ara bé, aquesta paraula ha de combinar-se amb el problema electoral: hom ha de triar solucions que satisfacen i complaguen als votants de cada partit per a que els tornen a votar. Solucionar aquest problema, per tant, és tasca, també, d’experts. Aleshores, la part principal del joc es desenrotlla dins de l’àmbit dels experts (experts en economia, experts en relacions i moviments socio-polítics, experts en comunicació, experts en…, en…, en…). Així, doncs, governar bé o mal és qüestió de saber o no saber, de saber, si més no, envoltar-se de bons tecnòcrates. El PP repeteix contínuament que els seus polítics saben com sortir de la crisi i que Zapatero no ho sap. Hom planteja el problema en termes de saber moure's dins del sistema. Cap dels dos qüestiona el marc neoliberal en què es mouen, no es plantegen sortir-se’n. Busquen la solució dintre. El que fan és, doncs, “post-política”.
* Per què ningú gosa sortir del marc neo-liberal? Per què ningú gosa fer política en el sentit de Zizek, siga per la dreta, siga per l’esquerra? La raó està, pel que fa a l’esquerra, segurament, en allò que diu Ramon Alcoberro al seu blog, “L’home que mira”, http://blog.alcoberro.info/?p=600, tot citant el lingüista italià Rafaele Simone: “les esquerres estan en crisi perquè el socialisme era una ideologia que proposava el sacrifici, i aquest ideal ha deixat de tenir sentit en societats d’alt consum i de mercats superabundants”. Sembla, per tant, que la política d’esquerres ha desaparegut, convertida en quefer de tecnòcrates, ja que no som capaços de posar en qüestió el dogma neoliberal i, per tant, la societat d’alt consum i de mercats superabundants, en nom d’un món millor, més solidari, amb persones més cultes, més lliures i més honestes. Podrem qualificar de post-política aquest fenomen descrit per Simone?
* Bé o mal elegit aquest terme, el que és cert és que els arguments intel•lectuals utilitzats per fer la post-política que interessa a la patronal, són arguments científics i tecnocràtics. Els fets amb què es verifiquen són, per una banda, la riquesa i el consum creixents i, per l’altra, la depressió i la pobresa (borsa afonada, inversions necessàries negades, amenaça de crac, etc). El post-polític Almúnia ha donat, per ara, un argument contundent: l’economia espanyola està en la UVI, com la de Grècia i la de Portugal. Així doncs, bombardejats contínuament pels mass-media amb aquestes amenaces i altres de diverses entitats estrangeres avaluant l’estat econòmic i financer de la península, estrany seria que els obrers, els jubilats, la sanitat, l’educació i tants altres sectors de la societat es negaren en rodó a acceptar les propostes que els ofereixen. Ja que (i això és la base de la post-política), si volem mantenir-nos dins del sistema neoliberal, hem d’acceptar-ne les condicions, la primera de les quals és: “fora de l’església no hi ha salvació”, i la segona, que qualsevol alteració d’una part del sistema comporta la modificació del conjunt tot sencer. Així, doncs, la cosa està clara: qui no vulga pols que no vaja a l’era. Mira per on!, ara resulta que la política política és polsosa.
* En realitat la post-política és l’art de fer allò que és possible en el marc neo-liberal i global, mentre que la política autèntica, segons Zizek, seria, tot sortint d’aquest marc, l’art de fer realitat allò que sembla impossible. Ho vorem, si més no, quan ens toquen més de prop les conseqüències de l’escalfament global.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada