"The Origin of especies", cent cinquanta anys desprès

L’adaptació de l’home al medi

El 12/02/1809 va nàixer Charles Darwin i el 24/11/1859 publicà el llibre: "The Origin of Species". En ell demostra que totes les espècies d’éssers vius han evolucionat amb el temps a partir d’un avantpassat comú mitjançant un procès denominat selecció natural, derivat de la lluita per l'existència i la supervivència dels més aptes. Hom considera evolució un procés de canvi en el temps; en aquest cas, dels organismes que disposen de característiques canviants transmissibles per herència.

Els més aptes són aquells les característiques dels quals poden adaptar-se a la natura en un medi determinat i sobreviure. Els que no poden sobreviure desapareixen i, per tant, no tenen descendència. Els que ara sobrevivim som els més aptes de la nostra generació i descendim dels més aptes (que ho foren gràcies a característiques noves i heretables) de les generacions passades des que hi ha vida al planeta. Això no vol dir, però, que tota selecció, tota supervivència, siga evolutiva. Hauria d’ésser la d’organismes amb les esmentades característiques noves i heretables. Característiques que ara, desprès d’haver-se descobert els gens, hom les considera, en la major part dels casos, mutació genètica o combinació de cromosomes, ambdues aleatòries.

Els seleccionats, o més aptes, no són els millors per a viure en tots els medis, es clar. Són, això sí, els millors per a poder sobreviure en les condicions del medi que els ha seleccionat. Tot depèn de les condicions, com qualsevol selecció no natural a què estem més o menys acostumats. No es la mateixa cosa seleccionar aspirants a ser registradors de la propietat que esportistes per a un equip de primera divisió. Els seleccionats per a registradors de la propietat no ho serien, probablement, per a l’equip de futbol i viceversa. Dit d’una altra manera: per a resistir i sobreviure, posem per cas, en un medi de baixes temperatures, com és la tundra nòrdica, es necessita una constitució física diferent de la necessària per sobreviure en un altre d’altes temperatures, com és el desert saharià. Ni millor ni pitjor, diferent. El supervivent de la tundra podria morir en el desert, així com el supervivent del desert, morir en la tundra. Encara un exemple més: els que destaquen en una societat impregnada de valors solidaris no són els mateixos que triomfen en la nostra, per a la qual el guany és el valor predominant. En conseqüència, no sembla massa científic el darwinisme social. Segons aquesta teoria, els que sobreviuen, els que triomfen, els que progressen són els millors en termes absoluts. D’aquí deriva el racisme, la xenofòbia i la justificació del triomf social, econòmic i polític.

Temps moderns

L’adaptació del medi a l’home

Sabem que l’homo sapiens, producte de l’evolució, pot canviar les condicions del medi natural (és capaç de viure als pols i al Sàhara sense haver-s’hi aclimatat, gràcies als vestits, la calefacció, la refrigeració, etc., cosa que no poden fer els animals). També cal assenyalar que l’home, com tots els éssers vius, és un element de la natura i que, per tant, evoluciona amb ella: selecciona i és seleccionat, lluita, també amb els altres humans, per la vida, les comoditats, els plaers, el prestigi, el luxe... Organitza la societat (l’economia, la política, la cultura, la religió) en què uns sobreviuen i altres fracassen. No solament pateix la selecció, sinó que també la realitza.

L’èxit social, de l’ordre que siga, està en funció del tipus de societat, tant com el fracàs. Els que fracassen en un podrien reeixir en un altre.

Vull dir que a les altures dels coneixements científics a què hem arribat, podem intervindre en la selecció natural d’alguna manera. Tenim la possibilitat d’aconseguir que la humanitat seleccione (en lloc de ser seleccionada) les millors condicions del medi natural, social i econòmic, les més aptes per a la vida humana de tots. És a saber, que l’home seleccione el medi, no que el medi (i l’home en el medi) en seleccione uns i en margine d’altres. Per fer això hauria d’adaptar el medi a l’home, a tots els tipus d’homes i dones, hauria de fer un medi flexible i plural, d’acord amb les diverses maneres humanes de ser. No es tractaria de suprimir l’afany de millora i superació, sinó de fer-lo pacífic i creatiu.

És evident que podríem fer-ho, però trobe que no voldrem. El tipus majoritari d’ésser humà al que, fins ara, ens ha portat l’evolució, no vol. Pot, li agrada, però no vol: es deixa arrossegar per altres camins. Eixa és la nostra desgràcia, de moment. Esperem que no empitjore.

Ara bé, en una futura evolució provocada científicament que ens portara a la superació d’aquest ésser humà actual, sí que podem pensar eixa adaptació flexible del medi a cada tipus d’home. Atesos, però, els valors dominants al planeta avui en dia, és evident que la condició humana, per contra, podria empitjorar tot derivant a un ésser humà de més baixa qualitat encara. Aquesta idea m’esborrona i em posa els cabells de punta si imagine el futur de la humanitat descrit per Aldous Huxley a la novel·la Un món feliç.

Dolly