Quan les víctimes esdevenen botxins

Entrada anterior: La teoria del caos com estratègia imperial

Hom desclassificà, 45 anys desprès, i hom ha fet públiques recentment, les gravacions de converses que dos soldats jueus tingueren amb els seus correligionaris, també combatents, desprès de la guerra dels 7 dies, durant la qual, en juny de 1967, Israel s'anexionà la península del Sinaí, els alts del Golán, Jerusalem Est, la franja de Gaza y Cisjordània, derrotant els exèrcits d'Egipte, Jordània, Irak i Síria.

Amos Oz, un dels soldats (ara famós escriptor israelià que va figurar entre els soldats que ocuparen la part vella de Jerusalem, la ciutat de les tres religions) conta: “Descobrí que allò no eren solament pedres, que allí vivia gent, àrabs que tiràrem fora y humiliàrem”. 

Un altre soldat diu: "No érem criminals. En la guerra ens van convertir en assassins". Altres afegeixen: "Érem soldats contra civils". Un altre: “Ni una sola pedra de Jerusalem mereix una vida humana. El judaisme no santifica els llocs”. I un altre: "Em vaig veure fent quelcom no gaire distint del que ens van fer els nazis".

Les víctimes, els jueus, que en l'Alemanya nazi patiren persecució, tortures, fam, set, humiliacions, quasi l'extermini de la seua raça i van ser foragitats de casa, esdevingueren, al seu torn (ells o els seus familiars), botxins que perseguiren altres víctimes, les torturaren, les feren patir fam, set, humiliacions, les foragitaren de sa casa, de la seua terra, i n'exterminaren bona part. 

La maldat, que moltes vegades no és massa diferent del cretinisme, la portem tots dins del nostre cor, amagada. I quan les circumstàncies li són favorables, surt exterminadora, com una bèstia enrabiada i folla. I aquesta maldat reverteix sobre nosaltres quan, en democràcia, votem els nostres explotadors. Sembla que és la condició humana. Si mirem el conjunt de democràcies, ordinàriament hi figuren en el poder els partits que representen les minories benestants, que viuen de l'explotació de la majoria.

Per això, hem de reconèixer que la bèstia enrabiada i folla no sempre és l'elit explotadora actuant sobre víctimes innocents externes, sinó que també són les pròpies víctimes qui s'acarnissen contra si mateixes. Som nosaltres els nostres enemics, en gran mesura a causa de les manipulacions a que estem sotmesos diàriament, a causa de la nostra ignorància, a causa d'inconfessables cobdícies secretes i a causa del furor irrefrenable de la bèstia interior. Sovint prenem decisions perverses contra nosaltres mateixos. Decisions que equivalen a un suïcidi. Decisions de continuar votant el bipartit i la peça de recanvi per a que tot seguisca igual. 

Rajoy Blasma els "Adams" de la política y demana als votants que opten per la "serietat" que garanteix el PP y que aposten per "mantener el rumbo ya fijado" (http://www.lavanguardia.com). 

No hi ha cap partit espanyol que tinga una tradició, un afany, una experiència i una capacitat organitzativa de corrupció tan acreditada (un rumb, diguem-li), com el PP. I que siga tan seriós en la seua tasca corrupta.

"Crim i castic" no és solament la novel·la de Dostoyewsky on l'autor del crim, penedit, es castiga a sí mateix; és la realitat econòmica política actual, on les víctimes del crim son castigades pel crim del què són víctimes (i sovint còmplices). 

He llegit, no sé on, que el neoliberalisme ha instaurat el món al revés: govern de criminals i delinqüents i repressió de les persones treballadores i honrades. Jo hi tinc, però, els meus dubtes. Em pregunte: i si en realitat aquest món neoliberal no fos el món a l'inrevés sinó el món al dret, el de sempre, però agreujat? I si fóssem nosaltres els que, portats pel somni d'un món millor, envaïts per una espècia de deliri, on l'amor i la igualtat regiren les diferents societats, imaginàrem i creguérem ingènuament en un món al dret (que mai ha existit) i que, per contra, aquest món real en què vivim és el seu in-revés? Si aquest món de criminals al poder i gent senzilla reprimida el considerem un món del revés, caldria reconèixer que la Creació del món va ser l'inrevés del que imaginem, la creació d'un món del revés, perquè així, del revés, ha estat des del principi dels temps (uns que viuen d'altres). Aleshores, si volem canviar el món i que deixe de ser del revés, haurem de pensar que hem de canviar la Creació i, amb ella, tot allò que és tradicional. El canvi, si n'hi ha d'haver algun, no ha de ser un adob, una reparació, un pedaç (i menys, un recanvi), haurà de ser una nova Creació. I hem de ser nous Adams sense experiència de corrupció, de manipulacions i enganys, al contrari que el PP. Nous Adams que inicien una nova humanitat.

Entre tots i totes crearem un nou món

La teoria del caos com estratègia imperial

                                                                                           Entrada anterior: Guerra de classes encoberta

Pura Peirò Bertomeu, en el comentari a l'anterior entrada d'aquest bloc, va citar un article de Thierry Meyssan: "La miopia de la Unión Europea ante l'estratègia militar  de  los  Estados  Unidos".  En  llegir-lo,  vaig  sentir  l'obligació  de  fer-lo conèixer.  Aquesta  entrada,  doncs,  es  redueix  a  un  breu  resum  del citat article,  condimentat  per  mi.  Podeu,  no  obstant,  llegir-lo  més  extensament  en  aquest  enllaç:     http://www.voltairenet.org/article187416.html  
               

Els responsables de la UE estan totalment equivocats respecte als atemptats islamistes i les onades d'immigrants que apleguen a les costes. Thierry Meyssan mostra que tals fets no son seqüeles fortuïtes dels conflictes que agiten el Mig Orient ampliat, sinó un objectiu estratègic dels Estats Units.

Des de fa bona cosa d'anys, el Pentàgon ha publicat tot tipus de documents sobre la "teoria del caos" del filòsof Leo Straus, ideòleg dels neocons nordamericans, aquells que ordiren la invasió d'Irak amb la mentida de les armes de destrucció massiva, un exemple d'aquesta teoria. El caos d'Irak ha portat a l'Estat Islàmic, principal actor actual del caos de l'Orient Mitjà.

Un altre exemple: Libia. El caos no es va instal·lar en Libia perquè els «revolucionaris libis» no hagueren sabut posar-se d'acord entre sí després de la «caiguda» de Muamar el Gadafi, sinó perquè el caos era l'objectiu estratègic dels Estats Units. Y l'assoliren. Mai hi hagué una «revolució democràtica» en Líbia sinó un moviment secessionista en la regió de Cirenaica. Mai hi hagué aplicació del mandat de l'ONU per «protegir la població» sinó una massacre perpetrada per l'OTAN que va costar les vides de 160.000 libis, dels quals el 75% eren civils, segons les xifres de la Creu Roja Internacional.

La manera més fàcil de saquejar els recursos naturals d'un país no es ocupar-lo, sinó destruir-li l'Estat. Sense Estat, no hi ha exèrcit. Sense exèrcit enemic, no hi ha risc de ser derrotat. Així que l'objectiu estratègic de l'exèrcit dels Estats Units i de l'aliança que aquest dirigeix –és a dir, l'OTAN– es única y exclusivament la destrucció dels Estats. I allò que s'esdevinga amb les poblacions dels països que son blanc d'aquesta estratègia… no preocupa a Washington.

Les guerres d'Afganistan i d'Irak ja han costat la vida a 4 milions de persones (riu-te dels nazis). Avui tot el món admet que en realitat havien estat planificades molt abans dels esdeveniments de l'11 de setembre de 2001 y en un context molt més ampli de «redisseny de l'Orient Mitjà ampliat» i que les raons utilitzades per justificar aquestes guerres solament foren invents de la propaganda.

La qüestió ucraïnesa, amb el conflicte que hom viu allí, respon a la mateixa teoria del caos. Sabem que Victòria Nuland, responsable del Departament d'Estat per assumptes europeus, diguè, en una conversa telefònica amb l'ambaixador nordamericà en Ucraïna, a propòsit dels esdeveniments que s'estaven produint en la plaça Maidan (2013), que l'objectiu era: «...donar-li pel cul a la Unió Europea...» (sic).

Victoria Nuland y el embajador de Estados Unidos en Ucrania,
Geoffrey R. Pyatt, llegan a la plaza Maidan para expresar
el respaldo de Washington
a los manifestantes antigubernamentales.

Als Estats Units no li interessa una UE forta, rica, lliure i independent, que li faça ombra, sinó una Europa dependent, afonada en un caos, que necessite la seva ajuda. En aquest sentit podem interpretar la crisi en què ens arrosseguem, tant com l'amenaça dels gihadistes pel caos produït en llurs països, i, també, el TTIP (Tractat Transatlantic de comerç i de inversions) que plana sobre els nostres caps. Tots aquests fets posarien els membres de la Unió Europea als peus dels EEUU (si no estan ja). En fi, tindriem sempre el germà gran controlant-nos com una colònia enfonsada en un caos.

En la UE ja notem els efectes d'aquesta teoria (immigrants, terrorisme jihadista, crisi, tractat transatlàntic). Fins i tot, hom la vol aplicar de ple sobre Grècia (la UE contra Grècia), amb la mirada de reüll posada en Espanya, Itàlia, etc. El caos que amenaça Grècia també ens amenaça a nosaltres. Tenim el llarg braç del "big brother", que, com el mal d'Almansa, a tots abasta (o abastarà), mitjançant els lacais de la UE, del PP, del PSOE i, ara també, de Ciudadanos. Estem entrant en una zona d'arenes movedisses de gran profunditat, de la qual cada dia ens serà més difícil de sortir.

Guerra de classes encoberta

                                                           Entrada anterior: Anticorrupció no vol que Rato entre en presó

Uns conten emocionats: "Gritábamos a la radio: '¡hay una persona viva, hay una persona viva!’. La emoción de lograr el milagro de salvar a alguien 10 horas después del hundimiento nos puso la adrenalina por las nubes..." 

“En el mar, entre los cuerpos, alguien agitaba desesperado los brazos”... Diez horas después del naufragio del pasado domingo en el Canal de Sicilia en el que perdieron la vida más de 800 personas, los ocho tripulantes del avión de vigilancia ATR-42 de la Guardia di Finanza italiana, la policía aduanera de ese país, tuvieron que tomar una decisión de vida o muerte. Literal. Descender a muy baja altura, abrir la puerta del avión en pleno vuelo y lanzar al mar una de las tres balsas inflables que llevan encima para esas contingencias.

(Manuel Altozano, Lampedusa, El País, 28, 04, 15).

Altres, en canvi (no sé si dir persones) protesten que en Grècia no s'imposen les "reformes estructurals" que reduiran encara més el nombre de persones vives, més del que s'han reduït fins ara per efecte de les draconianes condicions que ja se li havien imposat. Ho diuen caient-los la bava pensant quants diners poden arreplegar, si el naufragi vital, el dolor, les malalties i les morts augmenten en Grècia. Qui són aquests individus?: el ministre de finances alemany: Wolfgang Schäuble; el president del Banc Central Europeu: Mario Draghi; el president de l'Eurogrup: Jeroen Dijsselbloem; la directora del Fons Monetari Internacional: Christine Lagarde; el president de la Comissió Europea: Jean-Claude Juncker; els membres del govern espanyol començant per Rajoy; els partits de dretes i socialdemòcrates; en fi, la premsa corresponent. Anoteu-los en el vostre cervell. Són individus que, dirien alguns extremistes, maten per diners. Jo no gosaria dir-ho, perquè em fa horror pensar que puga haver-hi persones així. No, és impossible. Jo no acuse com Emile Zola. Jo sols imagine allò que podrien pensar altres. Però no em negareu que...

La bèstia amenaça Andròmeda

Mentre el govern de Syriza addueix el mandat popular (manifestat en les eleccions) de no reduir els ingressos dels pensionistes, d'anul·lar qualsevol llei que facilite l'acomiadament laboral, d'aturar els desnonaments que foragiten les persones de sa casa, etc., els representants dels organismes de la UE citats responen que ells també han estat elegits democràticament, també representen els seus electors. Tenen, doncs, l'autorització del seu sector per a menjar-se a Andròmeda. Uns electors contra altres electors.

Aquesta resposta em remet a pensar en una situació anterior pareguda: la guerra europea i la guerra civil espanyola on els contendents representaven sectors diferents de la mateixa societat. Pel que fa a la guerra europea, uns eren els nazi-feixistes (les potències de l'Eix); altres, els Aliats. Pel que fa a Espanya, uns eren els nazi-feixistes i l'Esglèsia; per altra, el govern democràtic de la República (cal remarcar que els Aliats ens abandonaren cínicament durant el cop d'Estat i la guerra civil, i recolzaren a Franco desprès de la victòria d'aquest). Així és que la persecució d'Andròmeda per la bèstia té un cor antic.

Aquests Aliats i els països del nazi-feixisme derrotat representen ara la classe rica, vencedora en la guerra contra la classe menesterosa de Grècia, Espanya i d'arreu del món. Ens estrenyen i estrenyen, atents que no surta ningú amb vida del naufragi econòmic en què ens han ficat. La UE representa ara els explotadors. Syriza representa els explotats (els grecs, nosaltres i els d'arreu del món). És la guerra de classes...

És la guerra de rics contra pobres que es desenvolupa, ara, en tota Europa i en tot el món. Contra Grècia, per cert, tenen lloc les primeres escaramusses de certa envergadura. Abans hem sofert tots la primera derrota: la crisi (sin comerlo ni beberlo, inesperadament). Ara està en joc la segona: la de Grècia. En seguiran altres. El que passa és que els de Warren Buffet, els potentats internacionals que estan darrere i dins de la UE, voldrien ja la victòria definitiva, cosa que seria una tragèdia per a tots nosaltres: els explotats, la gent senzilla.

Miliciano republicà espanyol (foto de Robert Capa)

Perseu i Andròmeda (Grabriel Alonso, 2005)

Esperem que els Perseus d'ara salvem a Andròmeda amb els vots de les properes eleccions.

Anticorrupció no vol que Rato entre en presó

                                                                              Entrada anterior: El cervell neoliberal és arcaic

"Anticorrupción rechaza el ingreso en prisión de Rodrigo Rato y que se le retire el pasaporte" (Diario Público, 23,4,15). Si els que haurien de donar llum donen fum, a qui acudirem, qui ens acollirà? Si la sal es torna insípida, com se li tornarò el sabor? Si anticorrupció és corrupta qui serà incorrupte? El braç de Santa Teresa? Busquem-lo. Però, on estarà? No el guardava Franco? És Franco incorrupte? Aquest tampoc va entrar en presó.

La corrupció moral, política, econòmica, social, que va sorgint cada dia aquí i arreu del món em fa cavil·lar i plantejar-me qüestions potser massa extremes. Estem al final de tot? La corrupció definitiva acabarà amb la vida d'aquest planeta? Desgraciadament podríem pensar que això és la vida: mort, destrucció, dolor, corrupció. Els éssers vius, des que habiten el món, siguen microbis, animals terrestres, aeris o aquàtics, éssers humans o inhumans, siguen àngels o dimonis, aquests éssers vius viuen els uns dels altres, es mengen i es defequen, maten, viuen i moren. La vida és destrucció. Aquest món tan meravellós no és més que destrucció. No es pot viure sense matar (i, clar, no es pot matar més que éssers vius: conills, gallines, porcs, xais, bous...). En Freud trobem, per una banda, el concepte d'Eros (pulsió que tendeix a cohesionar, a unir); per altra, la pulsió de Thànatos: la pulsió de mort o destrucció. Ambdues pulsions estan estretament unides en els successos diaris de la nostra societat. En els desnonaments (les víctimes són expulsades de llur casa, por amor), en les retallades (por amor, hom retalla el jornal als jornalers, la pensió als pensionistes i hom acomiada del treball als més necessitats), en els drets (hom deixa nus de drets laborals, jurídics i de protesta, "por el bien de todos", als ciutadans). En les amnisties fiscals (hom amnistia als defraudadors para a superar la crisis). En les promeses repetides i repetidament incomplertes (hom ens enganya per a mantenir-nos feliços, perquè la felicitat és salut). Etc., etc, etc.

Quan estem al final de tot, estarem al principi d'un altre tot? O, més aviat, algun dia s'acabarà tot i no començarà res?

Tal com estan les coses, desprès de tantes destruccions a través de la història, la situació ha aplegat a un moment explosiu, perquè la destrucció humana s'ha convertit en una corrupció interna. Però interna interna. Ja no es tracta de guerres entre pobles o estats, de guerres religioses. Aquestes guerres existeixen i se n'estan forjant altres. Però hi ha quelcom més: està la guerra dins de les societats.  És la corrupció generalitzada, és la corrupció pròpia d'un abocador, en el qual les criatures que naixen de la destrucció de les altres es destrueixen entre sí amb una rapidesa i ferocitat inimaginables.

Els pobres voten als rics. Els rics exploten als pobres i s'estafen entre sí, els uns als altres. Quan s'uneixen és per a destruir el medi, l'hàbitat i a sí mateixos. Si no teníem prou, ara hom ens amenaça amb el Tractat de Lliure Comerç USA-UE (TTIP).

Hi ha, però, un problema greu afegit. Com diagnosticà Hannah Arendt, 40 anys enrere, en 1975: "Ya no son la ley ni los hombres los que nos rigen, sino anónimas administraciones o computadoras cuyo dominio totalmente despersonalizado puede convertirse en una amenaza mayor, para la libertad y para el grado mínimo de civilidad necesario en miras a la convivencia, que las grandes y más espantosas arbitrariedades de los tiranos del pasado." (1)

S'aproximen eleccions. Fins ara el poble, les classes populars, els homes i les dones de baix, els treballadors i treballadores, les persones necessitades, han caigut quasi en massa dins del pessebre dels nostres depredadors. 

Mireu-los bé. Ens auguren un futur de disbauxa.

Serà aquest el destí de la humanitat? Pot ser. Però, per ara, nosaltres, la humanitat que té cor, que té cervell, sentit social i amor (sense la pulsió thanàtica), som els que ho hem de dir. I fer. Hem de pensar.

Pensar s'ha convertit en una activitat rara i perillosa. Car tots els mitjans a l'abast del poder (econòmic i polític) tenen l'obsessió d'anul·lar-lo. Per això el triomf del poder és aconseguir que la gent tinga por de, o es negue a, o no puga: pensar!

------      ------      -------

(1) Más allà de la filosofia. Escritos sobre cultura, arte y literatura (pág. 66)
Edición de Fina Birulés y Ángela Lorena Fuster.
Traducción de Ernesto Rubio.
Editorial Trotta, S.A., 2014

El cervell neoliberal és arcaic

                                                                                              Entrada anterior: L'esperança d'Aguirre

Un cervell reptilià enderrocat
per tal que els altres continuen la labor

En una entrada de l'any passat, vaig parlar del llibre de Karl Popper, "La societat oberta i els sus enemics". Sense voler replantejar les mateixes qüestions, voldria, tanmateix, fer una succinta reflexió sobre un factor important que influeix en la qualificació de la societat com més o menys oberta o més o menys tancada: el grau d'intervenció estatal en les qüestions econòmiques. A més control (diria Popper), més tancada seria una societat. I viceversa. En aquest sentit, una societat totalment neoliberal seria la màximament oberta.

Ara bé, en una tal societat oberta l'ensenyament, la salut, els mitjans de comunicació (televisió, premsa, films, transports, etc.)..., en mans privades, són negocis muntats per a fer diners. Pel que fa a l'ensenyament privat (no ho oblidem: es tracta d'una empresa econòmica muntada per a fer diners, com tots els negocis, o/i, si és el cas, per a augmentar el nombre de catòlics), l'objectiu primordial del benefici (econòmic i/o religiós) ens empeny a elegir el negoci per damunt de tot. I si no ho fem així, és perquè som uns neoliberals tebis, que qualsevol dia el neoliberalisme ortodox ens vomitarà.

Les televisions, la premsa, els films no tenen la preocupació de dir la veritat i reflectir la realitat. Segueixen les indicacions dels capitals invertits en aquestes empreses (augmentar els ingresos i el poder). Últimament el nombre de periodistes que han estat acomiadats és significatiu. La veritat, la realitat, són paraules que s'empren per significar mentida i ficció versemblants (des de temps antic sabem que la veritat d'Agamèmnon no és la del porquer).

El sector, o classe (o casta) de la societat que gaudeix de llibertat, d'autonomia, de privilegi, és la classe adinerada, presidida per la banca. La banca actua com un sistema mecànic o electrònic sempre cara als diners, al benefici. El seu cervell de computadora és d'allò més paregut a aquell cervell que alguna vegada he citat: el cervell rèptil (o reptilià). La seua funció és actuar en el sentit dels impulsos bàsics de la supervivència. És un tipus de conducta instintiva, programada, molt resistent al canvi. Hom el considera un cervell arcaic, la part més antiga del cervell. Així, doncs, la classe adinerada, presidida per la banca, organitzada com neoliberalisme, ha pegat un salt de segles cap endarrere en el procés evolutiu. La humanitat neoliberal està entrant en el carbonífer (dins de l'era Paleozoica), tres cents milions d'anys enrere (i em quede curt). 

La conducta reptiliana és un tipus de conducta programada, com una computadora que sols decidira comportaments de supervivència. Ignora què són els sentiments, està mancada d'empatia. És, per exemple, allò que ha passat i està passant aquí en els desnonaments i en les retallades (pobresa, sofriments, malalties... Hem de pagar nosaltres els errors econòmics de la banca) o el que està passant entre el neoliberalisme bancari de la UE i Grècia. Els deutes s'han de pagar, encara que els deutors no siguen els deutors. No importa en quines condicions es van contraure, qui se'n va beneficiar (un dels actuals creditors, Mario Draghi, del BCE de la UE, per exemple. O Karamanlis, ex president grec de dretes), cap dels quals no es considerat deutor. Tampoc la rica dreta grega, per exemple). El citat Banc Central Europeu prestà als bancs grecs, espanyols, etc. els diners que aquests havien perdut per mala administració. Però aquests bancs compraren deute grec i espanyol (el famós rescat) amb els mateixos diners rebuts del BCE, exigint als grecs (i als espanyols), per contra, un interès desproporcionat. Als bancs, responsables, se'ls regalen milions. Als Estats, amb pobres moribunds, se'ls exigeix un interès desproporcionat. 

No importa en quines condicions de vida es troben els grecs pobres, deutors que no són deutors (si es moren, si passen fam, si sofreixen malalties, si viuen en condicions de tortura), no importa la vida ni el sofriment. La computadora neoliberal ho sap tot sobre la pròpia supervivència en les condicions establertes. No està programada per sentir l'empatia. No sent el sofriment dels altres, no l'importa la veritat, ni la justícia, ni el que realment va passar. Ha establert la forma més immutable i destructiva de la societat tancada. És la dictadura més rígida i enterca que puga imaginar-se un ésser humà normal. Moriran tots els grecs, sofriran malalties i fam, però el cervell reptilià del neoliberalisme mundial seguirà el seu camí com un rèptil de fa tres cents milions d'anys. Això sí, tindrà el nom de societat oberta i lliure, amb una llibertat nova, la llibertat enterca que no s'adapta a res del que no té programat. 

L'apertura, doncs, la neoliberal (la llibertat, la llibertat dels acreedors) és un tancament, una repressió del poble que ha caigut en les seues urpes, una dictadura. Allò que deien societat oberta ha esdevingut societat tancada.

És clar que la veritat d'Agamèmnon no és la del porquer. L'Estat no està al servei dels ciutadans, sinó del capital; els polítics no representen als electors, sinó al capital; els jutges no imparteixen justícia, sols ajuden als seus senyors; la sanitat no imparteix salut, etc., etc. No són més que uns aprofitats que busquen guanyar diners, guiats pel cervell reptilià en una societat de fa 300 milions d'anys, quan encara no hi havia éssers humans. Aquest és el progrés que ens ha portat el neoliberalisme.

Alabat siga déu!

Un neoliberal d'ara

Un cop definitiu, que acabarà amb la voluntat popular, que acabarà amb la ciència ecològica, que acabarà amb les restes de democràcia i ens plantarà definitivament en el carbonífer, és allò que s'està forjant amb les negociacions entre USA i UE anomenades TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership). Pel que sabem, el tractat vol posar, per damunt de la voluntat popular, els interessos econòmics internacionals de les empresses. Una vegada més, i aquesta potser la definitiva, el capital dirigint la democràcia. Una societat tancada i ben tancada. Més tancada que la de Stalin, la de Hitler, la de Franco. La nova era reptiliana: els rèptils al poder per sempre més! Rèptils que menyspreen l'ecologia i la voluntat popular ("eco... què? popu... què? Diga, diga".).

És l'evolució de Darwin a l'inrevés, contra natura. En lloc d'evolució, involució; en lloc de progrés, regrés.

L'Esperança d'Aguirre

                                                                    Entrada anterior: El risc és no saber en mans de qui estem

Aguirre ha dit: "Si 'Podemos' es primera fuerza, acaba la democracia como la que conocemos". No ho diu perquè estiga convençuda que ha de passar com ella pronostica, sinó per espantar la població a fi que aquesta seguisca fidel al PP. Es tracta d'una estratagema.

De tota manera, siga quina siga la raó per la qual pronuncià la frase, en el mateix instant que aquesta es va oir pels aires del món, tot seguit, l'eco d'una riallada, llarga i repetida, retrunyí pels cims de la "Vall dels Caiguts" (i dels alçats), pels abruptes vessants de les muntanyes i per les dependències del recinte:

Aleshores, Merkel va començar a plorar pensant que ja no podria retallar més, cosa que necessitava per la costura en què s'estava distraient.

Els monstres de la corrupció i de la crisi fugiren espantats, deixant Rajoy, que s'ocupava a matar-los les puces, sense feina i desficiós.

Alguns, que ja sabíem la maledicció amb qué Franco va enverinar la democràcia que vendria desprès ("Atado y bien atado"), recolzada pel capitalisme internacional, que ja anava transformant-se en el neoliberalisme d'ara, ens vam alegrar amb una certa prudència. 

Així doncs, pensàrem que el neoliberal home gros del vas que està aquí damunt, el que s'emporta i s'emportà els nostres diners, podria desaparèixer.

I confiàvem que la policia de la nova democràcia no buidaria ja mai més els ulls dels i les manifestants com va buidar el d'Ester Quintana el 14/11/12 en Barcelona.

Esperàvem que les ancianes indefenses ja no serien maltractades per la democràcia policial

Ens creà l'esperança (no la d'Aguirre) que la cultura prompte deixaria de ser temuda pel poble; ja no mai més combatuda i vençuda per la barbàrie.

No obstant açò, el dimoni socialisto de Felipe Gonzàlez (aquell de "Las alcantarillas del Estado" o de "Qué más da gato blaco que gato negro? Importa que cace ratones". I ara, col·laborador d'Aznar), es va enutjar pensant que se li acabaven les prebendes i les portes giratòries al servei del capitalisme internacionl. Per això possiblement, s'ha posat, com sempre, al  servei dels interessos d'USA i al costat d'Aznar, contra Venezuela, per la llibertat dels rics i l'esclavitud dels pobres, com fan Rajoy, Merkel i la UE contra Grècia.

Aguirre, per la seua banda, abans de formular la seua frase, quan encara creia en l'eternitat de la democràcia que tots hem conegut, bullia d'alegria rodejada o suportada per la colla de corruptes delinqüents, protegits per la seua capa protectora. Com si eixa vida no s'haguera d'acabar mai.

Desprès, ai!, la mateixa Aguirre, en pensar allò que havia dit, s'adonà que se li acabava la bicoca democràtica, la democràcia maleïda pel mateix Franco. Aleshores plorava i s'imaginava demanant almoina pel carrer amb tots el símbols dels seu poder anterior espargits per terra. 

........      ......      ......      ......

No creieu que paga la pena acabar amb la democràcia "que conocemos", la d'Aguirre, la de Gürtel, la de la casta, siga gràcies a Podemos, a la CUP (Cadidatura Unitat Popular) catalana, a la coalició Bildu basca, a Compromís, o... o a tots junts: un poble intel·ligent i honrat, que, unit per fi, votara per la vida, no per la mort, el contrari del que votà el criminal copilot de Lufthansa, el qual sabem que va elegir la pròpia mort i la de tots els passatgers per un narcisisme maligne?

Per favor, no imitem a criminals com aquest, elegim la vida i votem per una nova democràcia, la autèntica, creadora de vida, diferent de la que hem conegut fins ara ("dicen que es democràcia y yo sé que es mentira").

El risc és no saber en mans de qui estem

Entrada anterior: Cal reiniciar la mal dita democràcia 

Rosa Maria Artal publicà l'1 d'abril en el seu bloc, El Periscopio, un article de títol significatiu, atesa la tragèdia de l'última catàstrofe aèria: "El riesgo es no saber en qué manos estamos". Aprofitant l'ocasió que és habitual posar-nos en les mans de pilots i co-pilots desconeguts (que unes voltes ens porten al lloc desitjat i altres, no), cita diverses circumstàncies de la nostra vida en les quals ens posem en altres mans que desconeixem, siga la sobirania nacional, la banca on guardem els pocs diners que tenim, la sanitat, la justícia, la seguretat pública...

Ara bé, segons la meua opinió, el risc és encara més greu del que assenyala Rosa Maria. Perquè, ordinàriament, sovint estem en les nostres pròpies mans, el risc de tots els riscs: ens posem o abandonem a les nostres mans quan som nosaltres qui decidim en mans de qui ens hem de posar o abandonar. Són les nostres mans les que en el País Valencià decidiren votar al partit que ens havia deixat en la misèria, partit en la direcció del qual hi havia més corruptes que euros, partit que estava en connivència amb jutges, fiscals, i que, per acabar d'apanyar-ho, va maquinar un tribunal popular per tal d'absoldre els criminals responsables del partit, coneguts per tothom com causants de l'immens desfalc que encara estem patint. Partit que continua en el poder, gràcies a les mans que els han votat, aquelles mans que, per no saber quines són, ni al servei de qui maquinen, són, ni més ni menys, que les nostres mans, les mans de les víctimes. Per a desgràcia nostra, correm el risc de no saber en mans de qui estem, car estem en les nostres mans. També Andrea Lubitz es va posar en les pròpies mans, mans que van ser causa de la pròpia desgràcia i la de 150 persones que havien confiat en ell. 

No vull parlar d'Espanya, per a president de la qual, per tal de sortir de la crisi, vàrem votar a aquell sentinella d'Occident que va descobrir allò de "los hilillos del Prestige", el portaveu del qual va prometre 3 milions i mig de llocs de treball. Al final de la legislatura no se n'ha creat cap: se n'han perdut. Però tenen l'esperança que els crearan ben aviat si guanyen les eleccions altra volta... Coses del risc de no saber en mans de qui estem. Me'n recorde d'aquella cançó que oïa cantar de menut a Antonio Machin: "Mi rival es mi propio corazón..., por traicioneeero, traicioneeero..."